Pregar no és presumir (Lc 18,9-14)

Tots ens presentem davant dels altres dissimulant els nostres defectes i exhibint les millors qualitats. Així fan els presumits quan es vesteixen, així els artistes quan actuen, i tots en general actuem una mica davant dels altres… Ens agrada quedar bé.

És clar que hi ha excepcions. Per exemple, quan anem al metge estem disposats fins i tot a mostrar-li allò que no ens agrada ensenyar, amb la confiança que ens tractarà amb respecte i ens curarà de les nostres dolences.

Pregar és posar-nos davant de Déu. El fariseu presumia de la seva bondat i pietat: “mira, Senyor, que bé que m’has fet, pots estar content d’haver-me creat tan perfecte; segur que t’alegres de veure’m oi?” El publicà, en canvi, es reconeixia pecador davant de Déu.

No podem anar a presumir davant de Déu. No podem amagar els bonys ni les taques. Davant seu estem ben nuets, tal com som. Ens fa vergonya mostrar-nos així, sense disfresses. Però, oh gran paradoxa, ell ens estima precisament així, tal com som.

Hi ha qui es pensa que per augmentar l’autoestima ha de pensar només en les seves qualitats i oblidar els defectes. Això no és autoestima sinó autoengany. La veritable autoestima és mirar-se un mateix tal com és, sense estrafer la figura, i reconèixer-se imperfecte però bell, defectuós però digne de ser estimat.

L’autoestima es conjuga amb la humilitat. Mirar-se un mateix amb realisme i amb afecte. Déu és qui ens sap mirar millor. Si, en pregar, ens deixem mirar per Déu, ens sentirem estimats, perdonats, cridats a donar-nos als altres. I brollarà en nosaltres el goig i el desig de respondre amb agraïment a l’amor de Déu i de mirar els altres tal com ell ens mira.

Jordi Vila

Saber esperar (Lc 18,1-8)

Un signe inequívoc de la maduresa d’una persona és la paciència, és a dir, la capacitat d’esperar, de tolerar que les seves necessitats no siguin cobertes immediatament.

El nadó plora quan té un neguit, i no deixa de plorar fins que l’atenen. Arriba un dia que l’infant entén que la mare necessita uns minuts per a preparar les farinetes, i comença a somriure i a gaudir de la companyia materna abans de començar a menjar. Saber esperar que arribin les joguines per Reis, saber esperar el torn d’intervenir a classe, saber esperar el temps que calgui perquè aquella noia es fixi en mi, saber esperar que el fill adolescent estigui de bones i m’expliqui què li passa… Com més madurem, més activa és l’espera. L’estudiant s’esforça amb perseverança i no deixa d’estudiar esperant el dia de l’examen. L’enamorat no deixa de festejar la noia esperant que un dia serà correspost.

La perseverança en la pregària forma part d’aquest procés de maduresa. Sovint, quan preguem, exigim un senyal immediat de Déu que ens provi irrefutablement que ens ha escoltat. Volem que ens resolgui el problema, que curi aquella malaltia, que ens faci oblidar aquella angoixa, que ens ompli de joia i de dolçor. I a vegades la pregària sembla que no funciona, i ens sentim secs, i el problema no es resol…

Els temps de Déu no són els nostres. Potser a vegades demanem coses que no ens calen o no convenen, potser a vegades li demanem que faci coses que hem de fer nosaltres amb la seva gràcia. Els infants madurs somriuen a la mare o al pare quan surten d’escola, contents que els hagin anat a buscar, i no corren a reclamar qualsevol capritx. Estan contents de la presència del pare o de la mare, i no necessiten que els comprin res. Aquesta és també la maduresa de la relació amb Déu: estar contents de la seva presència, sabent que ell ja ens dóna allò que necessitem, fins i tot encara que no li ho reclaméssim.

Jesús ens llança un repte: hi haurà fe a la terra? Vivim amb confiança filial en Déu? A vegades els adults hem de reptar els infants o joves: sembles una criatura, un marrec… Així mateix fa Jesús amb nosaltres: ens convida a no comportar-nos com uns marrecs espirituals, a progressar i créixer espiritualment.

Jordi Vila

Deu purs, però només un salvat (Lc 17,11-19)

No és el mateix aprovar un examen que dominar la matèria. No és el mateix curar-se d’una malaltia que sentir-se sa. No és el mateix gaudir de benestar que ser feliç. No és tampoc el mateix quedar pur de la lepra que rebre la fe que porta a la salvació.

Els deu leprosos han mostrat una gran confiança en Jesús, que els ha enviat a presentar-se als sacerdots quan encara no havien estat guarits. Mentre hi anaven, han quedat purs. Nou d’ells han continuat endavant, plens d’alegria, confiats que els sacerdots certificarien la seva puresa i es podrien reintegrar a la vida social.

El leprós samarità, però, decideix tornar enrere per agrair a Jesús la seva acció.

Ens podem preguntar què busquem a l’església, quina és la finalitat de la nostra vida cristiana. ¿Volem formar part d’una mena de casta dels purs, de persones que no es troben sotmeses a les passions i a les impureses que tant abunden en el nostre món? ¿Entenem l’Església com una mena de reducte, un escut protector? No, Jesús no ha fundat l’Església perquè hi trobem seguretat o tranquil·litat, sinó molt més que això: salvació i vida en abundància. Hem de venir a l’església a eixamplar la nostra mirada, a deixar que Jesús ens faci trontollar les falses seguretats, a tastar una vida i una felicitat que no podem assolir per nosaltres mateixos, a seguir una persona que no es deixa encasellar en respostes fàcils i en receptes estereotipades.

Jesús fa bé a molta gent que no l’arriba a comprendre. També l’Església fa bé a molta gent que es queda amb una versió massa simplista de la fe cristiana. “Portem el nen a catequesi, que no li ensenyaran res de dolent”. Llàstima, però, que tanta gent passi prop de Jesús i no s’enamori d’ell, i no el segueixi amb totes les seves forces. Són persones curades però encara no salvades, persones que han trobat un benestar espiritual però que encara no han tastat la felicitat immensa que Jesús ens proposa.

El missatge de Jesús no és tan sols per als purs, per a la gent d’ordre. Jesús passa entre Samaria i Galilea, terra de frontera, i el surten a buscar els leprosos, rebutjats de tothom. El sant pare Francesc, que parla tan sovint de la necessitat d’anar a les perifèries, vol dir exactament això: Jesús té una predilecció especial pels sectors més masegats de la humanitat, i així mateix hem de fer nosaltres com a Església.

Jordi Vila

Muntanyes mogudes per la fe (Lc 17,5-10)

Ara fa un mes va haver-hi a Síria una massacre. Centenars de persones, d’entre les quals molts infants, morts per un atac amb armes químiques. El rebuig de la comunitat internacional va ser clamorós. Els Estats Units van amenaçar amb una resposta militar imminent. El papa Francesc va convocar una jornada de pregària i penitència. La guerra civil no s’ha aturat, però de moment no s’ha produït l’escalada internacional que es preveia, i pren força la convicció que cal trobar una solució negociada per la via diplomàtica.

Fa un parell de setmanes estàvem preparant la catequesi d’infants a la parròquia. Teníem tres baixes de catequistes respecte del curs passat, i només una alta. Tots els intents de trobar-ne alguna més van ser infructuosos. Vaig encomanar-ho a Déu. Finalment, el diumenge vaig fer una crida al final de la missa, encara que sé per experiència que aquesta mena de comunicacions no serveixen de gran cosa. La meva sorpresa va ser que de seguida es van presentar dues persones per a cobrir les baixes.

Avui dia n’hi ha que pretenen explicar-ho amb lleis pseudocientífiques pretesament basades en la mecànica quàntica. Jo em quedo amb l’expressió de sempre: la fe mou muntanyes. I no parlo solament de la fe religiosa. No fa gaire que hem vist com una multitud de gent es posava d’acord per a fer una cadena humana de 400 quilòmetres. Estiguem o no d’acord amb l’objectiu que perseguia, no es pot negar que sembla un miracle.

Davant de tota guerra, de tota injustícia, de tota opressió, davant del sofriment inhumà, de la malaltia, de la misèria, demanem al Pare que ens doni més fe. Demanem-li-ho i posem-nos a treballar convençuts que les coses poden canviar. El desànim, el pensament que no hi ha res a fer, és propaganda enemiga, és desinformació. Rendir-nos davant del mal és diabòlic.

Els éssers humans units amb la força de la fe podem fer coses molt grans. Encara diria més: les hem de fer. Tenim el deure de fer-les. Som les mans, els ulls, els peus de Jesús. Per això no ens hem d’enorgullir de cap victòria contra el mal. Hem de reconèixer senzillament que hem complert el nostre deure, hem dut a terme la missió que Jesús ens ha encomanat i per a la qual ens ha capacitat: mostrar al món que el Regne de Déu és a prop.

Jordi Vila

Un portal, un abisme (Lc 16,19-31)

En aquest món, només un portal separava l’home ric del pobre Llàtzer. A l’altre món, una fossa immensa els separa.

D’alguna manera, tots dos han trobat a l’altre món el que anhelaven en aquest. El pobre Llàtzer ha trobat a la falda d’Abraham l’acolliment que li havia estat negat i el remei dels seus mals. L’home ric ha vist com per fi aquell pobre impertinent i molest s’allunyava del seu davant i un gran abisme s’obria entre tots dos… Per desgràcia, s’adona massa tard que és ell qui ha quedat situat al costat dolent de l’abisme!

El catecisme que vaig aprendre de petit deia que Déu premia els bons i castiga els dolents. Seguint amb aquest esquema, podríem treure, com a conclusió de la paràbola d’avui, que Déu premia els pobres i castiga els rics. No, la imatge d’un Déu que castiga no s’adiu amb la bona notícia del Regne de Déu i de la salvació universal que Jesús va venir a portar-nos.

Déu vol salvar tothom, homes i dones, jueus i pagans, pobres i rics. Estic segur que, si hagués pogut, Déu hauria salvat també l’home ric d’aquesta paràbola. L’abisme no és obra de Déu, sinó que l’ha anat construint l’home ric amb la seva indiferència i el seu tancament, dia a dia, durant tota la seva vida. I Déu sempre respecta la nostra llibertat. Ena ajuda en tot allò que no podem assolir per nosaltres mateixos, però no ens força a obtenir allò que no volem. El ric no s’ha salvat perquè no ha volgut.

Prou que ho sé i ho predico, que tots tenim bé i mal dintre nostre, però per una vegada deixeu-m’ho dir de manera simplista: hi ha pobres bons i pobres dolents, hi ha rics bons i hi ha rics dolents. I, quan es tracta d’ajudar una persona, molt sovint comencem per fer una valoració moral: mereix ser ajudada? És bona persona o mala persona? Més aviat, però, hauríem de preguntar-nos: qui sóc jo per a jutjar? El judici correspon a Déu, i ell no exclou ningú. Procurem, doncs, no excloure nosaltres tampoc. Aquest va ser el gran pecat de l’home ric.

Tots tenim alguna cosa del pobre Llàtzer i alguna cosa de l’home ric. A més de la pobresa material, que afecta tanta gent, hi ha altres pobreses que ens fan patir: la soledat, els fracassos, la manca de sentit de la vida, la malaltia… Tots en patim alguna. La figura del pobre Llàtzer ens dóna llum i esperança: les nostres limitacions i sofriments no són per sempre. Fins i tot quan sembla que ningú no ens fa cas, Déu ens acompanya.

D’altra banda, tots som temptats de tancar-nos en una closca davant del sofriment dels altres. Qui de nosaltres no coneix alguna família veïna a qui han amenaçat de tallar la llum, alguna mare o algun pare separats que no dóna l’abast a tenir cura dels seus fills, alguna persona gran que necessita ajuda per anar a fer la compra o que agrairia tant una visita, un company o companya de classe que necessita una mà amiga? Hi ha moltes maneres d’ajudar: pots fer-ho amb diners, però pots fer-ho també amb una paraula, un somriure, una mica del teu temps. Però és que, a més a més, el món se’ns ha fet petit, i avui dia podem ajudar també els pobres que només coneixem a través dels mitjans de comunicació: hi ha molts projectes de cooperació amb el tercer món que esperen la nostra implicació, personal i econòmica. Tot serveix per evitar que s’eternitzi aquest immens abisme que Jesús va pronosticar entre els rics i els pobres, i que avui dia és ja una realitat.

Jordi Vila

Economia al servei de les persones (Lc 16,1-13)

Avui Jesús ens posa com a exemple un administrador que malversava els béns del seu amo i que l’enganyava en profit propi. Ara que som tan sensibles davant dels afers de corrupció i d’honestedat pública, no podem dir que aquesta sigui una paràbola políticament correcta.

Jesús posa d’exemple aquest personatge poc edificant perquè ens adonem de dues coses.

En primer lloc, que els diners no són un fi sinó un mitjà. L’administrador infidel els empra com un mitjà per assegurar-se l’esdevenidor en profit propi. Ara bé, si mirem les coses amb perspectiva, l’esdevenidor definitiu que a tots ens espera és el Regne de Déu, on les riqueses acumulades al banc no serviran de gran cosa. La veritable inversió de futur, la que no perdrà mai valor ni sofrirà cap crac financer, és la inversió en servei, en generositat, en fraternitat. És l’opció pels pobres, per la vida i per la pau. És una inversió que Hisenda no pot detectar, però que ens fa rics als ulls de Déu.

En segon lloc, la paràbola ens diu que som administradors i no pas amos de les nostres riqueses. Tot el que tenim ho hem rebut de Déu, en el sentit que forma part del món que ell ha creat. I Déu ha creat totes les coses perquè en gaudim com a humanitat, i no pas uns quants a costa dels altres. La doctrina social de l’Església parla del destí universal dels béns terrenals. Existeix el dret a la propietat privada, però no és un dret absolut. Som administradors d’allò que posseïm, i haurem de retre comptes de l’ús que en fem, en primer lloc davant de la societat, i en darrer terme davant de Déu.

Si Jesús visqués avui entre nosaltres, estic segur que parlaria d’una economia al servei de les persones, que té com a finalitat principal el bé comú i el benestar de cada ésser humà. No sé què pensaria del rescat dels bancs, però estic segur que prioritzaria el rescat de les persones.

Jordi Vila

Entrem-hi (Lc 15,1-32)

Segur que a tots ens commou l’expressió de tendresa del papa Francesc quan fa un petó a un infant, quan s’atura a abraçar un discapacitat, quan renta els peus d’un jove delinqüent. Fins i tot quan s’atreveix a besar la controvertida presidenta del seu país, t’adones que està trencant la closca del càrrec institucional i s’adreça a la persona de carn i ossos que té al davant. Jo no sóc papòlatra, però m’adono que no em costa gaire de posar el rostre del papa Francesc a la figura del pare misericordiós i acollidor de la paràbola.

Si la paràbola del fill pròdig ens commou tan profundament és perquè posa al descobert una necessitat que tots portem a dins, més a flor de pell o més amagada. Necessitat de reconciliar-nos, de perdonar i ser perdonats, de desfer-nos d’una motxilla que es fa més pesant com més anys passen. Pot ser necessitat de fer les paus amb una persona amb qui no ens entenem i que ens ha ferit, pot ser necessitat de perdonar-nos a nosaltres mateixos un error que hem comès en el passat i ens ha marcat la vida. Pot ser necessitat de desfer-nos d’una por, una aversió, una fòbia que ens limita i ens impedeix el creixement.

Tant se val quina sigui la nostra història personal. El fill petit va caure en un gran error que gairebé li costa la vida. El gran viu en una immensa mediocritat que no és vida. El que compta, però, és que el pare els espera tots dos i els convida a entrar a la festa. Tots dos fills van errar el camí: el petit, buscant-se a si mateix en la disbauxa i la irresponsabilitat, el gran en la mesquinesa i el càlcul. El pare els acull i estima tots dos, i així els transforma. Redimeix les seves vides, tan tristes, i els fa entrar en la comunió del seu amor. No tinguem por d’entrar dins el relat, de posar-nos-hi tal com som, en primera persona, i de deixar-nos abraçar pel Pare.

Jordi Vila

Maternitat i paternitat responsable (Mt 1,1-16.18-23)

Aquell va ser un dia molt especial a casa d’Anna i Joaquim. Per fi arribava aquell infant que tant havien demanat al Senyor. Era una nena, i era preciosa. En van donar gràcies a Déu i van decidir que es digués Míriam. També se’n van alegrar molt els seus veïns i parents, que estimaven aquella parella tan bona i que patien en veure que passaven els anys i no els arribava la descendència.

El naixement de Maria va ser un esdeveniment important i entranyable per al petit cercle familiar, i des del punt de vista de la història de la salvació ha estat un fet molt rellevant dins la llarga cadena de generacions que van desembocar en el naixement de Jesús, tal com recull la genealogia que avui hem llegit. Però això no treu que passés desapercebut als ulls dels seus coetanis, un més entre tants naixements d’aquell dia, de cada dia de l’any, de cada any del món…

En els temps de Maria i de Jesús, i podríem dir que fins no fa gaire, la història de la humanitat era, des del punt de vista biològic, com la de tants altres éssers vius, una lluita per la supervivència de l’espècie. Cada individu procurava formar una parella tan aviat com podia per tal de poder assegurar una descendència nombrosa abans que qualsevol epidèmia, infecció o accident se l’endugués d’aquesta vida. Una descendència nombrosa, comptant que molts infants no arribaven a l’edat adulta i que moltes dones morien en el part. Comptant, també, que de tant en tant arribava alguna epidèmia que delmava la població. Tenir tants fills com es pogués era, doncs, un deure i una necessitat, de cara a mantenir si més no l’empat infinit entre l’espècie humana que maldava per multiplicar-se i la naturalesa que semblava voler exterminar-la.

El darrer segle, però, s’ha desfet l’empat, s’ha trencat l’equilibri. La humanitat ha vençut la natura i s’ha multiplicat desenfrenadament, fins al punt que algunes patums de l’ecologia diuen que som una plaga i que altres patums de la demografia dissenyen estratègies dràstiques de contenció i reducció de la població mundial, que inclouen campanyes d’esterilització i foment dels avortaments.

L’excés de polèmiques i els titulars escandalosos que acompanyen les al·lusions a la moral sexual que ensenya l’Església ens poden privar de descobrir la profunda saviesa que hi en la crida del Magisteri a la “maternitat i paternitat responsable”. “Responsable” vol dir que hem de poder respondre, retre comptes de les nostres decisions. Davant de qui? En primer lloc davant de la nostra consciència, en segon lloc davant de les altres persones que es veuen afectades pels nostres actes.

Fixem-nos en els dos extrems oposats. D’una banda, la biologia humana permet a la majoria de dones i homes tenir molts fills. Això és avui dia una irresponsabilitat, i l’Església no ho fomenta encara que algú s’ho pensi. De l’altra banda, l’egoisme fa que moltes parelles decideixin no tenir fills, o tenir-ne els mínims i tard. Això és el que passa avui dia en la majoria de casos a casa nostra. Vivim un hivern demogràfic, amb una població que es va envellint i sense relleu generacional. A més, la crisi econòmica i la manca de llocs de treball sembla abonar aquest capteniment: per què tenir fills, si són tan cars de criar i quan es facin grans no trobaran feina?

Avui, dia del naixement de la Mare de Déu, penso que és molt adequat proclamar aquests principis bàsics de l’evangeli de la vida. En primer lloc, la dignitat de tota vida humana. Dignitat que implica el respecte i la cura que cal tenir envers cada ésser humà, des del començament fins al final de la seva vida. No és correcte prendre decisions sobre la vida d’una persona en funció dels meus interessos o conveniències. La vida de cada persona és valuosa en si mateixa. En segon lloc, la responsabilitat i la generositat amb què ens cal prendre decisions importants com és la configuració de la pròpia família. No és cristià ni és solidari decidir el nombre de fills en funció exclusivament de la pròpia conveniència. En tercer lloc, el dret que té cada ésser humà a ser rebut en aquest món amb goig, amb tendresa, amb amor, tal com va ser rebuda Maria, tal com va ser rebut Jesús, malgrat les circumstàncies difícils del seu naixement.

Jordi Vila