Petits gestos importants (Lc 14,1a.7-14)

L’any 2000 es va estrenar una pel·lícula anomenada “Pay it forward”, que aquí es va traduir per “Cadena de favores”. Des d’aleshores han sorgit iniciatives diverses que intenten portar a la realitat aquesta idea. Una d’elles és The Social Coin (la moneda social). És una moneda de plàstic que algú et dóna quan et fa un favor desinteressadament, amb l’encàrrec de continuar fent-la circular. Quan tu fas un favor a una altra persona, la hi dónes i inscrius el codi de la teva moneda en un web. Així pots anar-ne seguint el recorregut, fins que, passats tres mesos, la moneda, que és biodegradable, es planta a terra perquè germini la llavor que porta incrustada i creixi un arbre.

Explico tot això perquè em sembla un exemple molt clar de les actituds que ens vol inculcar Jesús a l’evangeli d’avui: humilitat i caritat desinteressada.

La humilitat autèntica és molt diferent de la falsa humilitat, que no és altra cosa que una disfressa, una manera sibil·lina de cridar l’atenció i de pretendre una superioritat moral. La humilitat autèntica brolla espontàniament quan hom es convenç que no és superior ni inferior a ningú. Tots els éssers humans som diferents en qualitats i en circumstàncies personals, cadascú és únic i irrepetible. Però tots som iguals en dignitat. Aleshores la diversitat no es converteix en motiu d’enfrontament sinó que es percep com una riquesa i fa brollar el desig de col·laborar amb els altres aportant la pròpia especificitat. Desapareix la necessitat de passar per davant, de competir, d’obtenir un triomf personal trepitjant els altres. Neix la joia de compartir els propis triomfs i d’alegrar-se amb els triomfs dels altres. Apareix el consol de no sentir-se sol en els moments difícils i de fer costat als qui s’ho passen malament.

A vegades el desànim és un signe de manca d’humilitat. Ens entristim i bloquegem perquè no som prou poderosos per canviar el món. I això ens incapacita per tirar endavant els petits canvis al nostre abast, que són la nostra autèntica responsabilitat. Petits canvis que van conformant la cadena de favors.

La segona actitud és la caritat desinteressada. Massa sovint ens portem bé amb els nostres amics i tractem amb indiferència o amb menyspreu la resta de la gent. Jesús ens convida, però, a posar en marxa una ona expansiva de bondat, d’amor, de generositat. Fer el bé sense esperar res a canvi. Això eixampla l’horitzó de la nostra vida, ens fa sentir vinculats, agermanats amb més i més persones, fins arribar a la fraternitat universal, que és l’ideal que ens proposa Jesús. I ja no ens caldran petites compensacions, i ja no ens sentirem ofesos quan creguem que una altra persona no ens retorna el bé que li hem fet. La nostra recompensa serà la participació en el Regne de Déu.

Jordi Vila

Què cal fer per aprovar? (Lc 13,22-30)

Els anys que em vaig dedicar a l’ensenyament vaig aprendre alguna cosa sobre les maneres de motivar els alumnes de cara a l’estudi. Vaig entendre que els dos extrems són dolents. Si l’assignatura és massa fàcil, els alumnes pensen que no cal estudiar. Si és massa difícil, consideren que no paga la pena esforçar-se. Els alumnes rendeixen al màxim quan veuen que poden aprovar i alhora saben que corren el risc de suspendre.

També vaig aprendre que entre els alumnes hi ha sana competitivitat, però també hi ha enveges: “¿Com és que a aquest sempre l’aproves i a mi em suspens, jo que sempre em porto bé i faig tantes preguntes?” I temptatives de treure avantatge respecte dels altres: “¿Em pots dir alguna cosa del proper examen? Què he de fer per aprovar?”

La pregunta que avui fan a Jesús té aquesta mateixa música de fons: “¿Cal esforçar-se gaire per obtenir la salvació? ¿Ens salvarem molts o pocs? Què cal fer per aprovar?” I encara m’aventuraria a dir que qui fa la pregunta és dels típics “pilotes” que es creuen amb més drets que els altres: “Ja ho veus que jo vinc sempre a missa, sóc dels cristians de tota la vida, oi que em salvaré?”

La resposta de Jesús té dos objectius. En primer lloc, motivar-nos. «Correu… us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran». Tret fora de context, aquest avís ens podria espantar. Sabem, però, per altres paraules de Jesús a l’evangeli que ell no ha vingut a condemnar ningú. Ell no tanca la porta, al Regne de Déu no hi ha “numerus clausus”. Però cal el nostre esforç, de conversió personal i de compromís per transformar el món. Si no, ens quedem sense Regne. Déu ens va crear lliures, i l’obra redemptora de Jesús no ve a suplantar la nostra llibertat. El Pare ha enviat Jesús a fer tot allò que nosaltres no podíem fer, però el que em toca fer a mi ho he de fer jo i ningú més.

En segon lloc, fer-nos veure que per seure a la taula del Regne de Déu no valen privilegis. La porta estreta és el camí de la humilitat, la porta de servei. No hi passarem si hi arribem massa carregats o massa inflats. Tant se val si som del Poble de Déu de tota la vida o si venim de lluny. Al Regne de Déu podrem cantar que “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà…” El que compta no són les misses que hem celebrat o els rosaris que hem resat, sinó els famolencs que hem alimentat, els malalts que hem visitat, els forasters que hem acollit.

Jordi Vila

Foc, baptisme, divisió (Lc 12,49-53)

Cap foc al bosc. Tots sabem que un llumí encès o una burilla mal apagada poden provocar un foc incontrolable i un gran desastre. Per això el foc ens espanta, i ens estranya que Jesús hagi fet servir aquesta imatge en la seva predicació. Avui dia associem espiritualitat a pau, silenci, harmonia, benestar, quietud. El foc no lliga amb tot això.

Continuem endavant amb la lectura de l’evangeli i trobem que Jesús ha de passar la prova d’un baptisme. Un altre motiu d’estranyesa: què vol dir que el baptisme és una prova? Tirar una mica d’aigua al cap, o fins i tot submergir-se en una piscina, com es feia antigament, no és cap heroïcitat!

I així arribem a la màxima dificultat d’aquest evangeli: ara Jesús ens diu que ha vingut a portar la divisió,fins i tot dins una mateixa casa. On és aquell «us deixo la pau, us dono la meva pau»?

Mirem de desentrellar el misteri. El foc ens remet a les llengües de foc que es van posar damunt dels deixebles a la Pentecosta, és a dir, a la irrupció de l’Esperit en les seves vides. Un Esperit que, en efecte, és expansiu com el foc, com ho prova el fet que immediatament es posessin a predicar a la multitud que aquell dia de festa s’havia aplegat a Jerusalem.

La prova del baptisme que Jesús havia de passar era la seva mort en creu. Sense mort no hi hauria hagut resurrecció, i sense resurrecció no podríem parlar de la victòria definitiva de Jesús sobre el mal, el pecat i la mort.

La divisió que Jesús provoca és la que es dóna sempre entre el bé i el mal, la solidaritat i l’egoisme, la llum i la foscor, l’esperança i el desesper. Divisió que podem descobrir dintre de nosaltres mateixos, escindits tantes vegades entre el desig del bé i la tendència al mal, l’anhel per créixer i construir i les pulsions immadures i destructives.

El papa Benet XVI va dir que els cristians som cridats a ser en el món d’avui una minoria creativa. No cal que siguem molts, però sí que hem de ser significatius, força positiva i transformadora en una societat desorientada. Això no ho podrem fer sense assumir el sacrifici, la contradicció i l’oposició, tal com va haver de fer Jesús mateix, fins a la creu. En contrast amb l’espiritualitat evasiva que avui dia està de moda, Jesús ens proposa una espiritualitat encarnada. Mentre els gurus ens conviden a descobrir la futilitat d’un món que només és aparença, Jesús ens envia el seu Esperit perquè Déu estima aquest món que ell ha creat i vol que ens comprometem a transformar-lo segons els criteris del Regne de Déu.

Jordi Vila

Fe i humilitat (Lc 1,39-56)

Elisabet és plena de l’Esperit Sant quan parla amb Maria. Les seves paraules, per tant, són inspirades: «Feliç tu que has cregut!» Imaginem que Maria no hagués cregut les paraules de l’àngel en l’escena de l’anunciació. Hauria quedat ben confosa i espantada. De fet, hi va quedar. Però la fe li va permetre desbloquejar-se, posar la seva confiança en Déu i acceptar el seu paper en la història de la salvació. En efecte, la fe va portar la felicitat a la vida de Maria. No li va estalviar dificultats ni sofriments, però els va afrontar tots amb confiança en Déu i amor al seu fill Jesús. Va ser feliç perquè va creure.

I va creure perquè era conscient de la seva petitesa. «El meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa». Sí, ja sé som els reis de la creació i la nostra dignitat humana és inviolable. No estic dient que Maria pensés ni que ningú de nosaltres hagi de pensar: sóc un desastre, no serveixo per a res, valdria més que no existís… Estic dient que Maria tenia una visió realista de la seva relació amb Déu que la feia sentir petita, pobra, minúscula davant Déu, i alhora meravellada per l’amor amb què se sentia mirada, estimada, escollida per ell. Aquesta és la sana autoestima i la sana humilitat: el realisme de conèixer i acceptar les pròpies riqueses i limitacions.

Confiança en Déu i sana humilitat. És una manera ben positiva i adequada d’anar per la vida. És l’actitud de Maria, tal com es desprèn de l’evangeli d’avui. Avui que celebrem la seva pasqua, podem dir que li va anar prou bé. Ella ha estat la primera criatura humana que ha arribat a la plenitud de la glòria, juntament amb Jesús: per això diem que ha estat assumpta al cel en cos i ànima.

La festa d’avui és, doncs, una llum que s’encén en l’horitzó cap al qual caminem. Si ella hi ha arribat, vol dir que nosaltres també podem arribar-hi. Contemplar la Maria de l’evangeli és també per a nosaltres una lliçó per a la vida present. En un món tan descregut i tan pagat de si mateix, descobrim que la confiança en Déu i la sana humilitat són el camí que porta a una vida feliç ja des d’ara.

Jordi Vila

Ni por ni son (Lc 12,32-48)

En qualsevol activitat que ens exigeix donar el cent per cent de les nostres possibilitats, hi ha dues actituds oposades que són molt perjudicials: la por i l’excés de confiança. Ho saben els estudiants a l’hora d’afrontar un examen, els esportistes en competir, els músics i actors quan interpreten, fins i tot ho sabem tots quan ens disposem a conduir un cotxe o a fer qualsevol gestió complicada.

Sembla que els ensenyaments de l’evangeli d’avui ens conviden a aplicar aquest criteri a les nostres vides en general, i especialment a l’assumpte més important que tenim entre mans, que és la nostra participació en el Regne de Déu.

Hi ha cristians bloquejats, desanimats, esporuguits. Sí, el papa Francesc sembla que ha portat una alenada d’aire fresc, hi ha països on l’Església és jove i creix… però a les nostres parròquies i comunitats no acaba d’arribar aquesta brotada primaveral. Ens fem grans, anem tancant comunitats i suprimint misses. «No tingueu por, petit ramat». El nostre tresor no és en aquest món, sinó en el Regne del Pare, i per això és allí on hem de posar el nostre cor i la nostra esperança. Siguem molts o siguem pocs, si vivim segons els criteris del Regne, que són les benaurances, hi som a prop. I això ens permet viure amb una alegria sobrenatural fins i tot els moments humanament ingrats que ens toca viure com a cristians catalans.

Hi ha també cristians acomodats, mandrosos, adormits. Pensen que, si al capdavall la gent no vol creure, per què ens hem d’esforçar a donar testimoni de l’evangeli? Si Déu ho perdona tot, per què m’he de preocupar de ser un bon cristià? Són cristians que van a buscar el cinc pelat, o fins i tot que confien en la bona voluntat del professor a la repesca de setembre. I sí, tenen raó, el nostre professor té molt bona voluntat i no té intenció, per part seva, de suspendre ningú. Però no s’adonen que el que realment importa no és la nota de l’examen sinó gaudir de l’assignatura. L’assignatura és aprendre a estimar, a servir, a donar-se als altres. Com més l’arenguem i la dominem, més podrem gaudir en el Regne de Déu, perquè al capdavall Déu és amor, i només el llenguatge de l’amor serà el que ens permetrà comunicar-nos-hi.

Jordi Vila

Capitalisme salvatge (Lc 12,13-21)

Fa uns quants dies passejava per una avinguda. Davant meu hi havia uns turistes: parella jove amb un nen i una nena de tres o quatre anys. La nena recull de terra unes plomes d’ocell, contenta com si acabés de descobrir un tresor. Al darrere, arriba corrents el germanet, que en vol una. Ja us podeu imaginar com segueix l’escena: empenta i plors.

La gent adulta no som tan diferents dels infants. Quants malentesos i quantes baralles i divisions familiars per assumptes de patrimoni! Igual que Jesús, els mossens hem de dir a vegades que no tenim solucions concretes, perquè l’autèntica solució es troba en un canvi d’actitud de les persones en conflicte: que siguin capaços de dialogar i que siguin capaços de compartir.

L’avarícia, l’ambició de més i més riqueses materials, és a la base de l’actual crisi econòmica i de molts mals al llarg de tota la història de la humanitat. En una cursa desenfrenada per tenir més i més, el sistema capitalista s’ha anat tornant salvatge, ha perdut les bones maneres i ha traspassat les barreres de seguretat. La paràbola de l’evangeli d’avui ens mostra amb tota cruesa com és de ximple la cursa per augmentar els beneficis. És clar que tothom necessita cobrir unes necessitats materials mínimes per assolir un mínim benestar. No és el mateix poder pagar el lloguer d’un pis i els rebuts dels subministraments d’aigua, llum i gas que no poder. No és el mateix tenir menjar a la nevera que tenir-la buida. Arrodonint, suposem que això sigui possible amb uns deu mil euros anuals. Un salt de benestar seria poder disposar d’un cotxe i gaudir d’uns dies de vacances. Arrodonint altra vegada, suposem que això representi quinze mil euros anuals. Aquest és el salari més freqüent dels treballadors espanyols durant l’any 2011, l’últim del qual es tenen dades.

Hi ha persones que tenen unes responsabilitats professionals molt grans, que han de ser justament recompensades per un salari més elevat. El salari mitjà dels executius espanyols ronda els setanta mil euros anuals, unes cinc vegades el salari més freqüent. No sembla exagerat. El problema apareix quan arribem a les grans fortunes. L’any passat una sola persona, empresari tèxtil, va tenir un augment de patrimoni de quinze mil milions d’euros, és a dir, ell sol hauria pogut pagar amb els seus beneficis la meitat de tota la despesa de la Generalitat de Catalunya, amb la qual cosa ens hauríem estalviat un munt de retallades.

El pitjor de tot, però, no són les grans fortunes personals, que sovint acaben finançant fundacions humanitàries. Hem de pensar que, un cop satisfets uns quants capricis, el món del luxe també té els seus límits. Quan tens el iot, l’illa privada i uns quants cotxes exclusius, en què més et pots gastar els diners? Qui més qui menys, tothom té una consciència que li diu que ha de compartir amb els altres una mica del que li sobra.

El pitjor de tot són les grans corporacions i els fons d’inversió impersonals, que es mouen segons la lògica implacable del màxim benefici a tota costa. D’aquí vénen les tensions i els desequilibris financers i els abusos que ens han conduït a la situació actual.

Cal recordar la doctrina social de l’Església: els diners són un mitjà al servei de les persones. És tan lògic i raonable! En canvi, avui vivim amb el criteri invers: les persones en funció dels diners. El nostre sistema econòmic haurà d’escoltar ben aviat la veu de Déu que li diu: «Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida».

Jordi Vila

No sabem pregar (Lc 11,1-13)

Ens quedaríem parats de saber la quantitat de gent que resa quan es troba en moments de dificultat, molta més gent de la que va a missa. Alguns ho expliquen com una cosa gairebé instintiva: no tenen cap interès especial per una formació religiosa o per celebrar comunitàriament la seva fe, però demanen ajuda a Déu o a algú superior quan viuen un moment d’incertesa.

Altres persones tenim una rutina de pregària diària que ens fa bé, ens fa sentir en pau, connectats amb Déu, més oberts als altres… Som els de missa setmanal o diària, els que resem la litúrgia de les hores, o el rosari, o dediquem una estona a la lectura i meditació de les Escriptures…

Més o menys, tots som conscients que no sabem resar. Ens costa mantenir l’atenció, ens distraiem, no sabem què hem de demanar o què hem de dir a Déu… Sovint ens queixem que avui dia els infants no saben resar perquè no han après el parenostre o l’avemaria. És cert que aquestes fórmules bàsiques ens ajuden, sobretot en la pregària comunitària, però els qui les sabem continuem sovint amb la sensació que no sabem resar.

Quan els deixebles demanen a Jesús que els hi ensenyi, ell els sorprèn perquè no els dóna una fórmula sinó unes actituds. Algú pot dir: però el parenostre és una fórmula! Sí, els primers cristians van haver de fixar un parenostre per tal de poder resar-lo junts, però fixem-nos que el text de Lluc, que hem llegit en l’evangeli d’avui, és força diferent del de Mateu, i això vol dir que fins a la segona o tercera generació de cristians no es va acabar de fixar el text que ara emprem.

Quines actituds ens ensenya Jesús que hem de tenir en la pregària? Ho resumiria així: confiança filial i confiança fraternal. Encara que Lluc no anomena «nostre» el Pare, fixem-nos que la pregària que ens proposa és pronunciada en plural, per un «nosaltres». No demano el pa de cada dia per a mi sol, sinó per a nosaltres. El perdó dels pecats de Déu queda condicionat al perdó que oferim als qui ens ofenen. La pregària cristiana no és Déu i jo, sinó Déu i nosaltres.

La confiança filial en Déu es fa palesa sobretot en el tractament de «Pare» que donem a Déu, i també en les reflexions que Jesús fa als deixebles. Si un amic no dubta a ajudar-nos en cas de dificultat, encara que sigui a deshora; si un pare no dóna res que sigui dolent al seu fill, encara menys Déu no defraudarà les nostres pregàries.

He conegut gent amb molta fe, encara que una fe massa infantil. Persones que es pensen que pregant molt, encadenant una novena rere l’altra, aconseguiran que Déu es doblegui a la seva voluntat. I no, la pregària autèntica no és això. És normal que demanem a Déu allò que ens sembla que necessitem, que acostuma a ser salut, seguretat, la solució als problemes de la vida… Però hem de confiar que Déu sap millor que nosaltres allò que ens convé. Si no ens dóna allò que li demanem, no hem de pensar que no ens ha escoltat, sinó que potser no ens feia falta. El que Déu no ens negarà mai és l’Esperit Sant, és a dir, la seva mateixa presència en nosaltres. Això és l’únic que de debò ens fa falta per caminar cap a ell i arribar un dia al seu Regne.

Jordi Vila