Sant Jaume baixa del cavall (Mt 20,20-28)

Què es pensaven, aquests apòstols, que era el camí cap a Jerusalem? ¿La conquesta del poder? ¿La instauració d’un nou regne acabdillat pel Messies, fill de David? Jesús, amb una paciència infinita, els corregia i pensava que al seu moment ja ho arribarien a entendre i a beure el calze que ell mateix havia de beure.

Encara avui dia ens mou l’afany de conquesta, de domini, de poder. Tenir més, manar més. En el capitalisme salvatge d’avui dia, la riquesa i el poder s’arriben a confondre, de manera que ja manen més les grans corporacions multinacionals que els governs estatals.

Els cristians d’avui dia no som pas millors que els apòstols de Jesús. També dintre de l’Església campa a pler la cobdícia, no tan sols entre els monsenyors vaticans. Digui el que digui el papa Francesc, encara els mossens interpretem els nomenaments parroquials en clau de “carrera eclesiàstica”. I qualsevol sagristà, catequista, membre del consell parroquial, pot viure la seva responsabilitat com una petita esfera de poder.

Pobre sant Jaume, la llegenda t’ha implicat en la batalla de Clavijo, una de les primeres de la Reconquesta. Una acció d’alliberament dels febles regnes cristians, obligats a pagar un tribut vergonyós al califat musulmà. Encara que no em quadra de cap manera la imatge de l’apòstol matant enemics damunt d’un cavall blanc, cal reconèixer que segurament les guerres medievals eren més humanes que les d’ara: soldats contra soldats, sense armes de destrucció massiva. El pitjor de tot és que el pobre sant Jaume es va convertir en icona mediàtica de la Reconquesta castellana, seguida de la conquesta d’Amèrica i de la construcció d’un imperi on mai no es ponia el sol. Castella es va apropiar del nom d’Espanya i es trobava a gust sota el patrocini d’un apòstol que avança cap a Jerusalem/Clavijo damunt d’un cavall blanc amb l’espasa a la mà disposat a instaurar el regne universal de Déu/l’Espanya catòlica.

Contra el vici de conquerir hi ha la virtut de resistir. Prou que ho sabem els catalans. I prou que ho sabia Jesús, que va practicar millor que ningú la resistència no violenta. Ni un pas enrere, avança decidit cap a Jerusalem disposat a portar fins a l’extrem el seu projecte, que no és de domini, sinó de servei, que no és de mort sinó de vida. Els pobres adversaris de Jesús es creien que havia perdut el seny i que havia arribat l’hora d’acabar amb ell per sempre. No s’adonaven que, clavant-lo a la creu, li posaven en safata la victòria definitiva: el perdó venç l’odi, l’amor venç la mort, el Regne de Déu pren possessió de la humanitat en la persona de Jesús i de tots els qui se li adhereixen.

Sant Jaume, el de debò i no el de Clavijo, va aprendre la lliçó i va posar la seva vida al servei de l’anunci de l’evangeli fins a vessar la pròpia sang. La tradició diu que, amb el seu gran zel, va arribar fins al confins de la terra, on va ser enterrat. D’aquí ve la peregrinació a Compostel·la, una mena de nou camí apostòlic en el qual molta gent té ocasió de conversar amb Jesús i d’anar canviant, com van canviar Jaume i els seus companys camí de Jerusalem.

Jordi Vila

Relaxa’t, atura’t (Lc 10,38-42)

Molts sants han dit el mateix de maneres diverses: encara que facis la més sublim de les pregàries, encara que estiguis al cor monàstic cantant lloances a Déu amb els teus germans, si un pobre o un pelegrí truca a la porta, no tinguis cap recança de deixar la pregària, perquè és el mateix Senyor que està trucant i vol ser servit en la carn dels seus germans més necessitats. No hem d’interpretar, doncs, les figures de Marta i Maria com els paradigmes de l’acció i la contemplació. Les monges que resen no són més santes que les religioses que cuiden malalts o que atenen els infants amb dificultats. Si he de fer un servei domèstic, sigui de cuina o de neteja, no és bona excusa dir que no puc perquè he de resar el rosari.

El que hem de veure en Marta i en Maria són dues maneres contraposades de situar-se davant de Jesús. Marta vol servir-lo, amb tota la seva bona fe, i va atrafegada amunt i avall perquè no se li escapi cap detall. Maria vol amarar-se de la seva doctrina i de la seva presència, i es queda quieta, com a deixebla atenta, receptiva a tot el que el mestre li vulgui donar.

A vegades anem a l’església disposats a quedar bé amb Déu nostre Senyor, no fos cas que s’enfadés si no li fem prou cas. Els mossens procurem celebrar la missa tan bé com podem per tal de donar glòria a Déu i, si és possible, deixar contents els feligresos. Tot això està bé, en el sentit que denota una bona voluntat… però encara no està prou bé. Jesús ens diu: Marta, Marta, no veus que no necessito res de tu sinó el desig de ser la meva deixebla? No et preocupis tant per si fas les coses prou bé, si ets digna, si has previst tots els detalls… Relaxa’t, atura’t, deixa’m entrar en la teva vida. No cal que em preparis res, només vull que em rebis, sóc jo qui em vull donar a tu.

Jordi Vila

Sóc un bon samarità? (Lc 10,25-37)

Complir els manaments és important, oi? Anem molt malament quan no els complim. La nostra vida i la de les persones del nostre voltant es torna incontrolable. El problema és que, en parlar dels manaments, hi ha qui es queda sobretot amb el “no”: jo no mato, no robo, no dic mentides llevat d’alguna de piadosa, no falto a missa… ja he complert! Ja tinc la vida eterna, oi?

El mestre de la llei de l’evangeli d’avui tenia una sensibilitat més fina: havia passat de la llei del “no” al manament de l’amor. Estimar Déu i estimar el proïsme, aquest és el resum de tota la llei. Ja tinc la vida eterna? Molt bé, resposta correcta: «fes-ho així i viuràs».

Però això no acabava de satisfer el mestre de la llei. Al capdavall, ¿com es mesura l’amor a Déu? I al proïsme? Qui hi ha que no estimi ningú?

Aquí és on entra en joc la paràbola del bon samarità, que depassa totes les convencions humanes sobre l’amor. El proïsme a qui haig d’estimar per assolir la vida etern no és el meu familiar, el meu amic, el meu compatriota, sinó qualsevol desconegut que passi necessitat, fins i tot si no és dels meus, si és dels altres, si és dels enemics…

El papa Francesc ens n’ha donat un exemple amb la seva recent visita a l’illa italiana de Lampedusa, destí de molts dels africans que arrisquen i perden la vida en el seu tràgic camí cap als països del Primer Món. Tot seguit reprodueixo un fragment de la seva homilia:

«’Caín, on és el teu germà? La veu de la seva sang clama fins a mi’ diu Déu. Aquesta no és una pregunta adreçada als altres, és una pregunta adreçada a mi, a tu, a cadascun de nosaltres. Aquests germans i germanes nostres miraven de sortir de situacions difícils per trobar una mica de serenor i de pau; buscaven un lloc millor per a ells i per a les seves famílies, però van trobar la mort. Quants cops els qui busquen això no troben comprensió, no troben acollida, no troben solidaritat! I les seves veus clamen fins a Déu! I un cop més us agraeixo a vosaltres, habitants de Lampedusa, la vostra solidaritat.

Recentment he parlat amb un d’aquests germans. Abans d’arribar aquí van passar per les mans dels traficants, dels qui exploten la pobresa dels altres, aquestes persones per les quals la pobresa dels altres és una font de benefici. Com han arribat a patir! I alguns no han aconseguit arribar…

«On és el teu germà?» Qui és el responsable d’aquesta sang? En la literatura espanyola hi ha una comèdia de Lope de Vega que narra com els habitants de la ciutat de Fuente Ovejuna maten el governador perquè és un tirà, i ho fan de manera que no se sàpiga qui ha dut a terme l’execució. I quan el jutge del rei demana: «Qui ha matat el governador?», tots contesten: «Fuente Ovejuna, senyor!». Tothom i ningú! Avui aquesta pregunta també emergeix amb força: Qui és el responsable de la sang d’aquests germans i germanes? Ningú! Tots contestem això: no sóc pas jo, jo no hi tinc res a veure, deuen ser els altres, no pas jo.

Però Déu ens demana a cadascun de nosaltres: «On és la sang del teu germà que clama fins a mi?». Al món, avui ningú se sent responsable d’això, hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna; hem caigut en l’actitud hipòcrita del sacerdot i del servidor de l’altar, dels quals parla Jesús a la paràbola del Bon Samarità: mirem el germà mig mort a peu del carrer, potser pensem “pobret”, i continuem el nostre camí, no és la nostra tasca; i amb això ens tranquil·litzem, sense problemes de consciència.

La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!»

Fins aquí el sant pare. Ara acabo amb una història personal. Fa pocs dies vaig rebre una trucada estranya en mal moment. Tenia la sala parroquial plena de pares i d’infants que m’esperaven per començar una reunió, vaig anar al despatx a fer una trucada urgent i, abans de despenjar-lo, el telèfon comença a sonar. Una noia em fa una pregunta curiosa. Me la trec del damunt, amb educació però ràpidament, i torno a la meva feina. Després, acabada la reunió, em va tornar a venir al pensament aquella trucada estranya, i vaig entendre que algú m’havia demanat ajuda de manera maldestra i en un moment inoportú, i que jo no ho havia sabut veure. La meva formació en acompanyament espiritual, el meu temps diari de pregària i silenci per obrir el cor a Déu i als altres, no havien estat suficients per detectar que a l’altra banda del telèfon hi havia un proïsme. Encara no sóc un bon samarità.

Jordi Vila

Gaudir evangelitzant (Lc 10,1-12.17-20)

Avui que parlem tant de nova evangelització, és fonamental posar la mirada en els criteris i les pautes que Jesús va donar a aquells primers setanta-dos evangelitzadors.

En primer lloc, fixem-nos que els envia de dos en dos. L’evangeli és relació filial amb Déu i fraternal amb els germans. Una persona solitària, un franctirador, difícilment pot ser testimoni creïble de l’evangeli.

Ja aleshores, com ara, hi ha desproporció entre la tasca ingent de la missió i la migradesa dels recursos humans. «Hi ha molt a segar i pocs segadors». Jesús ens demana que preguem per les vocacions. Que preguem, no que ens angoixem. Que preguem, no que tanquem els ulls. Hi ha bisbes angoixats perquè ja no troben capellans per a cobrir les places que van quedant vacants en la gran i insostenible xarxa de parròquies, que arriba fins a l’últim racó de la geografia. Però prefereixen tancar els ulls i fer nomenaments arriscats, amb els quals traspassen la pressió als mossens. Segurament ens cal un canvi de mentalitat profund: no som un servei de misses-express, sinó missioners que portem l’evangeli allà on podem arribar i ens volen rebre.

Amb pobresa de recursos, amb urgència i zel apostòlic, amb pau al cor. La nostra discreció, simplicitat i coherència farà que l’evangeli brilli més que qualsevol tècnica de comunicació sofisticada.

L’evangeli no arrela en el cor de les persones amb confetti ni amb himnes de victòria. El bé no fa soroll. No anunciem l’evangeli buscant l’aplaudiment ni conversions en massa. Però no hem de dubtar de l’eficàcia immensa, encara que invisible, de l’activitat apostòlica, també avui dia. No veiem Satanàs caure del cel, però mai no sabrem quants cors no han canviat i quant de mal no ha estat evitat per la sembra d’evangeli, avui dia tan feixuga i ingrata, que fem amb les nostres paraules i sobretot amb el nostre exemple. En tot cas, Jesús ho deixa clar al final de l’evangeli d’avui: la nostra recompensa, la participació en el Regne de Déu, no depèn del grau d’èxit que hàgim pogut tenir al llarg de la nostra vida. Els nostres noms han estat escrits en el cel per pura bondat divina, i la possibilitat d’anunciar l’evangeli és la manera com podem començar a gaudir ja des d’ara del do que Déu ens ha fet. Els millors professionals de qualsevol àmbit gaudeixen treballant. Evangelitzar és un deure, però els bons cristians gaudeixen evangelitzant.

Jordi Vila

Sense marxa enrere (Lc 9,51-62)

L’evangeli d’avui suposa un punt d’inflexió important en la història de Jesús de Natzaret. En els primers temps de la seva vida pública es va moure sobretot per Galilea. Molta gent el seguia, però també va concitar l’oposició dels sectors més poderosos i més instal·lats: els saduceus i els fariseus. Jesús va entendre que, si volia dur a bon terme la seva missió, li calia encarar-se als seus adversaris. Probablement hauria pogut continuar el seu ministeri itinerant pels pobles de Galilea, i l’haurien tolerat com un més de tants il·luminats que no fan gaire nosa. Però no: decideix posar rumb a Jerusalem, al centre del poder religiós jueu, i anunciar-hi l’evangeli amb totes les conseqüències.

Veiem, doncs, un Jesús valent i decidit, però de cap manera un Jesús bel·licós. Jaume i Joan, els fills del tro, volen fer baixar foc del cel contra el poblet de samaritans que no els vol rebre. Però Jesús els renya. És molt important la distinció: un cristianisme decidit, sí, però mai un cristianisme bel·licós. Potser com a càstig per les seves intencions piròmanes, Déu ha permès que sant Jaume s’hagi guanyat la fama d’apòstol guerrer. La seva aparició a la batalla de Clavijo, als inicis de la Reconquesta, el va convertir en Santiago Matamoros. Segons s’explica en el Museu de les Peregrinacions, a Santiago de Compostel·la, els conqueridors espanyols d’Amèrica el van transformar al segle XVI en Santiago Mataindios. El més curiós és que, finalment, en les guerres de secessió americanes, els combatents autòctons el van acabar convertint en Santiago Matespañoles. Compte, doncs, a invocar el foc del cel contra ningú!

Els tres diàlegs de Jesús amb uns candidats a deixeble, mentre fan camí, ens mostren l’opció radical que Jesús mateix ha fet i que demana als qui el volen seguir. Ell no és un revolucionari de cap de setmana, dels que tornen a la rutina diària quan ha acabat la manifestació: «el Fill de l’home no té on reposar el cap», i per tant ha de continuar sense descans fins a Jerusalem. La seva missió és de prioritat màxima, i no es pot retardar esperant temps millors. L’evangeli no pot ser un d’aquests somnis o projectes que anem deixant per a més endavant fins que ja és massa tard: «deixa que els morts enterrin els seus morts». És un camí sense marxa enrere, un cop l’hem emprès no tornarem a ser els mateixos: «ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al Regne de Déu».

Es pot replicar que avui no és temps de compromisos forts i de militants de pedra picada. Vivim en una societat líquida, som persones fragmentades, gent de valors tous. Tot això és veritat des del punt de vista sociològic. Però també ho és que l’Esperit de Jesús transforma les persones i que l’evangeli pot transformar les cultures, en el sentit de purificar-les dels seus aspectes negatius i d’ajudar-les a desplegar el millor que hi ha en elles. No tinguem por, doncs, de viure l’evangeli sense marxa enrere. Més que adaptar l’evangeli a la nostra mentalitat, atrevim-nos a deixar que la nostra mentalitat s’adapti a l’evangeli.

Jordi Vila

Sang, suor i llàgrimes (Lc 9,18-24)

El 13 de maig de 1940, quan feia vuit mesos que havia començat la Segona Guerra Mundial, en la primera compareixença a la Cambra dels Comuns com a primer ministre de la Gran Bretanya, Winston Churchill va pronunciar un discurs històric:

«No tinc res a oferir sinó sang, esforç, llàgrimes i suor. Tenim davant nostre un repte del caire més penós. Tenim davant nostre molts, molts mesos de lluita i de sofriment. Pregunteu: quina és la vostra política? Puc dir que és fer la guerra per mar, terra i aire amb tota la nostra potència i amb tota la força que Déu ens pugui donar; fer la guerra contra una tirania monstruosa, mai superada en el fosc i lamentable catàleg dels crims humans. Aquesta és la nostra política. Pregunteu: quin és el nostre objectiu? Puc respondre amb un mot: és la victòria, victòria costi el que costi, victòria a desgrat de tot terror, victòria, per llarg i dur que sigui el camí; perquè sense victòria no hi ha supervivència. Que quedi clar: no hi haurà supervivència per a l’Imperi Britànic, per a tot el que l’Imperi Britànic ha defensat, no hi haurà supervivència per a l’estímul i l’impuls de tots els segles, perquè la humanitat avanci cap al seu objectiu.»

Churchill és considerat universalment com un dels grans líders polítics del segle XX, capaç de posar nom als reptes que afrontaven el seu país i totes les democràcies occidentals, capaç de motivar la població per a uns anys de sofriment extrem.

Churchill no va dir: “ho tinc tot sota control, jo us solucionaré els problemes”, sinó que va comminar el poble a unir-se, a no fer-se enrere davant l’enorme repte que se’ls presentava i a perseguir el seu objectiu fins al final.

A l’evangeli d’avui podríem dir que Jesús fa de Churchill. Pere, el líder entre els deixebles, el reconeix com a Messies. Jesús hauria pogut seguir-li la veta i enlluernar els qui l’escoltaven amb un discurs de triomfalisme i falses seguretats. Però va preferir ser honest i avisar-los de la dificultat enorme i de la transcendència del destí que l’esperava: sofriment, rebuig, passió, mort i resurrecció.

El sofriment de Churchill i del poble britànic va ser decisiu perquè la història de la humanitat no fes un tomb cap a una era de terror i foscor. El sacrifici de Jesús ha estat encara més transcendent: no es tracta d’uns milions de morts de més o de menys, o de recular uns quants segles en la història del progrés humà, sinó d’obrir el pas perquè la humanitat pugui assolir el seu objectiu últim, el Regne de Déu, en què totes les coses assoliran definitivament la plenitud per a la qual Déu mateix les va crear.

Churchill va dir: no hi ha democràcia, no hi ha civilització, no hi ha demà sense un avui de sang, esforç, llàgrimes i suor. Jesús ens diu avui que no hi ha cristianisme sense renúncia a un mateix i acceptació de la creu. No guanyarem la vida si no estem disposats a perdre-la. El cristianisme no és còmode, no és fàcil, no és barat. Jesús no el va abaratir, i nosaltres no podem tampoc descafeïnar-lo. Ser cristià de debò implica posar tota la carn a la graella. Això avui no està de moda. Avui la gent va de tapes, de pica-pica, de tastaolletes. És més fàcil, però no omple.

Això avui no està de moda, però el cristianisme no és qüestió de modes. És qüestió de testimoni. Com el que van donar els màrtirs que properament seran beatificats a Tarragona. No ens ha de fer por, doncs, anar a contracorrent. L’únic que ens ha de fer por és quedar-nos aturats, deixar de ser significatius, dimitir de la creu.

Jordi Vila

Rebutjar el pecat, acollir el pecador (Lc 7,36-8,3)

Avui dia no es parla de pecat. És un concepte que associa la moral humana a la llei divina, i això no està ben vist en la societat secularitzada en què vivim. La gent vol viure una moral autònoma, en la qual els actes són bons o dolents segons el que nosaltres decidim i no pas segons els manaments de Déu. Fins i tot als cristians ens costa parlar de pecat, perquè associem aquest concepte a una moral rigorista i a una religió basada en el temor al càstig diví.

Tanmateix, encara que amb altres noms i accents, continua havent-hi comportaments que ens escandalitzen i que rebutgem frontalment. A l’Edat Mitjana eren els heretges i les bruixes, fa unes dècades potser eren les dones lleugeres i els homes infidels. Ara ens horroritzen els abusos a menors, la violència contra les dones i la corrupció dels polítics.

Està clar que sempre cal rebutjar el pecat. No hem de caure en el parany de buscar justificacions i fer passar per bo el que és dolent. Ara bé, la qüestió és: un cop rebutjat el pecat, què fem amb el pecador?

Ens imaginem el maltractador i l’abusador com un monstre fosc sense sentiments, el polític corrupte com un hipòcrita llefiscós. Després, quan per mala sort topem amb algun d’ells, quedem totalment desconcertats. Semblen normals, passen desapercebuts. Aquells germans americans que tenien tres noies segrestades a casa semblaven uns veïns d’allò tan amables. Iñaki Urdangarin era un esportista d’elit de comportament exemplar.

Això ens desconcerta i ens torba, perquè ens fa veure que no són tan diferents de nosaltres. Tots tenim una part malalta de la nostra personalitat. Tots, posats en determinades situacions, ens podem deixar arrossegar cap al cantó fosc. Però preferim negar allò que no volem veure i posar una barrera infranquejable. Expulsant i estigmatitzant els pecadors, confiem que expulsem la tendència al pecat que hi ha dins nostre. I ho fem sense cap mena de pietat. Els polítics sospitosos, se’ls va a escarnir davant de casa. Per als crims sexuals, cadena perpètua o fins i tot pena de mort!

Jesús, perquè en ell no hi ha cap ombra de pecat, perquè no hi ha cap malaltia moral en el seu interior, no necessita posar aquestes barreres davant dels pecadors. Ell no té por de deixar que els seus peus siguin rentats, ungits i besats per una pecadora. I així ella se sent perdonada, retornada a la condició de persona, pacificada, curada i salvada.

Com a cristians, deixebles i testimonis de Jesús en el nostre món, aquesta ha de ser sempre la nostra actitud: rebutjar el pecat, però no tenir por, perdonar, acollir i curar el pecador. No és fàcil, no hem de ser ingenus. Només podem fer-ho en la mesura que ens identifiquem amb Jesús. És ell qui ens dóna la força per no sucumbir al pecat i no rebutjar el pecador. No és fàcil, però val tant la pena! És començar a viure la joia del Pare que retroba el fill perdut, és començar a participar del Regne de Déu, quan el Pare recapitularà totes les coses en Crist.

Jordi Vila