Entranyes de mare (Lc 7,11-17)

Imagina’t que vas pel carrer i veus una persona jove i ben plantada que empeny una velleta en cadira de rodes. De sobte, la persona jove es desploma. Aturada cardíaca, mort sobtada. La velleta es queda immòbil, incapaç de fer res, amb la cara desencaixada. Unes quantes persones s’apleguen al seu voltant, desconcertades, i algú truca al telèfon d’emergències.

Davant d’una escena així, se’ns remouen les entranyes i pensem dins nostre: això no toca, hauria d’haver estat al revés! Atès que tots hem de morir, la velleta havia de fer-ho primer!

Així hauria de ser en un món ordenat i metòdic, però el nostre no ho és. El desordre i la injustícia s’han ensenyorit del món des del moment en què els humans ens hem apartat del pla de Déu. I, a sobre, quan passen aquestes coses, sovint acabem acusant-lo a ell: per què no actua?, per què permet el mal?

L’evangeli d’avui ens mostra que el Déu de Jesús sí que actua. Actua perquè se li remouen les entranyes, com se li remouen a una mare quan veu patir el seu fill. Això és el que el text català de l’evangeli ha traduït per «se’n compadí», però potser hauria calgut trobar una expressió més forta. Jesús parla dos cops de “remoure’s les entranyes”, en les figures del pare misericordiós que veu tornar el fill pròdig i del bon samarità que troba l’home malferit al camí de Jerusalem a Jericó. Aquí, però, no es tracta d’una paràbola, sinó de Jesús mateix. A ell, com al pare i al samarità de les paràboles, també li fa mal el desordre del món i el patiment de les seves criatures. Se’n compadeix i fa tornar la vida allà on havia desaparegut.

El cristià de debò, deixeble de Jesús, és algú que es compadeix. Que no jutja com el fill gran de la paràbola, que no passa de llarg com el sacerdot o el levita del camí. Déu ens guardi del pecat de la indiferència. Quan algú pateix podem sentir-nos impotents, desconcertats, indignats, desbordats… Som limitats i no tenim respostes per a tot. Però no tenim dret a quedar-nos indiferents. Si el que li passa al meu germà no m’afecta, ja no sóc de la família. Jesús s’identifica amb el pobre, el malalt, l’afamat, el pres, el qui passa necessitat. Per tant, tot patiment humà ens ha d’afectar.

El cristià de debò, deixeble de Jesús, és algú que no es queda de braços plegats, que no pensa mai que no hi ha res a fer. No creiem que Jesús ha ressuscitat? Ni la mort no l’ha pogut vèncer! Som, doncs, testimonis de la victòria incontestable de la vida. No tenim dret al pessimisme, al victimisme, al derrotisme. No parlo ara de temperaments: cadascú té el seu, i no l’ha triat. Vull dir que, més enllà de temperaments més o menys optimistes o pessimistes, actius o passius, la nostra fe en Jesús inclou la confiança que no hi ha cap mal que tingui la paraula definitiva, perquè Déu ens ha visitat i s’ha posat de la nostra banda. I aquesta esperança s’ha de notar en la nostra manera de viure. Hem de ser persones positives, persistents en l’esforç pel bé, confiades que, fins i tot quan totes les perspectives són desfavorables, val la pena no defallir.

Jordi Vila

Per què no sóc prou feliç? (Lc 9,11b-17)

Hi ha una cosa en què tots els éssers humans estem d’acord: les coses no són com haurien de ser, no som prou feliços. Ara bé, més enllà d’aquesta constatació, les estratègies adreçades a millorar el món són molt diferents.

Hi ha qui diu: no sóc feliç perquè no posseeixo prou coses. D’aquí neix la societat capitalista i consumista en què ens trobem, d’aquí neixen les grans desigualtats econòmiques, la crisi financera i moltes de les guerres que assolen el nostre món, sobretot els països productors de matèries primeres.

Hi ha qui diu: no sóc feliç perquè no estic prou segur. D’aquí neixen els exèrcits, l’escalada armamentística, les dictadures, les forces repressives, la manca de llibertats de consciència, d’expressió, d’associació, de moviments…

Hi ha qui diu: no sóc feliç perquè els altres són diferents. D’aquí neixen el control social, les modes, les discriminacions, les sospites i les maledicències entre veïns i entre companys de feina.

Hi ha qui diu: no sóc feliç perquè no em trobo bé. D’aquí neix la medicina, la psicologia, els llibres d’autoajuda i tantes teràpies i tècniques de meditació.

Tot plegat són camins, més o menys encertats, de recerca de la felicitat. En l’evangeli d’avui, davant de la necessitat peremptòria de tanta gent, els deixebles suggereixen a Jesús que cal dir-los: mireu, aquí no tenim el que necessiteu; disperseu-vos i que cadascú s’espavili com pugui.

En canvi, Jesús els mana: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». I els alimenta de pans i peixos amb un ritual que ens evoca immediatament l’eucaristia. És per això que avui llegim aquest evangeli en la solemnitat del Cos i la Sang de Crist. Jesús és l’aliment que sadolla la necessitat, la fam i set que tots els humans portem a dintre. Per això avui adorem especialment l’eucaristia i l’oferim a tothom, traient-la al carrer. Perquè Jesús és l’aliment que ens fa falta.

Sí, l’Església té comptes corrents (menys del que molts es pensen) i propietats (que rendeixen poc i costen molt de mantenir), però aquestes no són les seves riqueses. L’Església té unes normes (algunes de dret diví i moltes de dret canònic) que regulen els drets i deures i les activitats dels cristians i que donen una certa seguretat, però aquesta no és la seva seguretat. L’Església té ordes, congregacions i moviments per als qui volen viure la fe en comú, segons un determinat estil de vida, però aquesta no és la cohesió de l’Església. L’Església té mètodes de pregària, de meditació, de revisió de vida i d’exercitació espiritual que no tenen res a envejar als d’altres tradicions religioses, però aquesta no és la font del veritable benestar.

La veritable riquesa de l’Església és Jesús, i ell se’ns dóna com a aliment en l’eucaristia. A molts cristians d’avui la missa els sembla una obligació imposada per l’Església, no l’acaben d’entendre, s’hi avorreixen… Segur que sempre es pot millorar la manera de celebrar-la, però això no ens ha de distreure del paper tan important i tan central que té en la nostra fe i que ha de tenir en la nostra espiritualitat.

Jordi Vila

El millor que m’ha passat és haver-te conegut (Jn 16,12-15)

La nostra curiositat, l’interès humà per saber, no s’acaba amb la mera constatació de l’existència d’una cosa, sinó que continua amb el seu estudi i la seva anàlisi exhaustiva. Sovint aquest aprofundiment porta al descobriment de noves realitats que també mereixen ser estudiades. Així avança tota ciència.

Estranyament, però, força gent es comporta d’una manera molt diferent quan es tracta de Déu. En primer lloc, n’hi ha molts que exhibeixen amb un cert orgull el seu desinterès pel coneixement de Déu. És ben lícit que cada ésser humà tingui interessos diferents. No podem aprofundir en tots els camps alhora. Però penso que la manca d’interès d’una persona per l’esport, la música o la política, per dir tres coses ben diverses, no ha de ser motiu d’orgull per part de ningú. I, si es tracta d’assumptes tan sensibles com la religió i l’espiritualitat, que pretenen donar respostes a les motivacions profundes i al sentit de la vida, la cosa és realment preocupant. Viure superficialment no és bo per a ningú.

En segon lloc, hi ha qui declara creure en Déu, però a la seva manera, sense dogmes ni textos sagrats. Jo sempre havia pensat que Déu no és un objecte que puguem conèixer directament pels sentits, i que precisament per això l’experiència de Déu d’altres persones podia ajudar molt a la meva reflexió. Els que creuen en Déu “a la seva manera” o bé tenen línia directa de comunicació amb Déu o bé el confonen amb una mena d’amic imaginari que lògicament poden dissenyar al seu gust.

Avui celebrem que Déu és Trinitat, i amb aquesta paraula expliquem allò que Déu ens ha revelat de si mateix. Dir que Déu és Trinitat vol dir, en primer lloc, que Déu és Persona, és a dir, algú i no una cosa. Déu no és una energia, sinó algú amb qui podem comunicar-nos. En això ens diferenciem molt dels budistes. La meditació budista és entrar dintre d’un mateix per tal de trobar el més profund de la realitat. La pregària cristiana és obrir diàleg amb un Déu que parla i escolta.

Dir que Déu és Trinitat vol dir que Déu no és només un Déu personal, sinó que són tres persones. I això ens obre una nova perspectiva. Tres persones unides per una comunió tan profunda que són un sol Déu. És diferent dir que Déu estima o afirmar que Déu és Amor. Podem dir que Déu ens estima com a fills, però només podem dir que Déu és Amor si entenem que la seva mateixa essència és la mútua obertura i donació entre les persones divines.

Dir que Déu és Trinitat implica assumir que som capaços de conèixer Déu. No d’abastar-lo, però sí de tenir-ne una noció. És així perquè des del començament hem estat creats a imatge i semblança seva. I perquè, en la plenitud dels temps, Déu s’ha encarnat i ha assumit naturalesa humana. I, finalment, perquè ha vessat el seu Esperit en el nostre interior, de manera que la incapacitat dels sentits humans per a copsar Déu queda superada pel coneixement interior espiritual que en tenim.

Déu és etern i infinit. No ens el podem acabar. No el podem definir ni abastar. Però tenim contacte amb ell, i això ens omple de goig i dóna sentit a la vida. Quan estimem molt una persona, diem que el millor que ens ha passat a la vida és haver-la conegut. Tant de bo que puguem dir això de Déu Trinitat.

Jordi Vila

Hi ha molt a fer (Jn 20,19-23)

La gent més gran encara recorda quan es va acabar la guerra civil. Eren infants, i els deuria semblar estrany allò de poder viure en pau. La generació següent recorda com es van anar acabant la gana i les restriccions, i encara s’esgarrifen quan veuen totes les coses que ara arribem a llençar. La generació següent va veure com s’acabava una dictadura i el poble tenia la voluntat de decidir en llibertat. Poc després, una altra generació va generalitzar l’objecció de consciència i finalment va desaparèixier el servei militar obligatori.

Tots aquests esdeveniments tenen en comú el fet de ser passos endavant -més pau, més benestar, més llibertat- i de ser impensables per a la gent més pessimista o conformista. Ens demostren que, quan hi ha un esforç conjunt, es poden aconseguir metes que semblen molt difícils.

També avui tenim objectius de més llibertat, més justícia, més benestar. La història funciona així. Es resol un problema i n’apareix un altre. Entre nosaltres hi ha molta gent pessimista, que pensa que no ens en sortirem, i molts conformistes que pensen que no hi ha res a fer.

Avui acabem de celebrar la Pasqua. Pasqua significa que Jesús, que havia mort, ara és més viu que abans, que ha vençut la mort i que ha tornat a la glòria del Pare, amb la seva divinitat i amb tota la seva humanitat. La festa de Pasqua ha de foragitar de les nostres vides tot pessimisme. La darrera paraula no és la mort sinó la vida, no és la destrucció sinó la recapitulació de totes les coses creades en Déu.

Avui celebrem Pentecosta. Aquells deixebles porucs, durs de mollera, més interessats en la seva posició que en el projecte de Déu, aquells que varen abandonar Jesús, ara reben l’Esperit diví. Déu no els ha rebutjat, no els ha deixat de banda per triar-ne uns altres de millors. Déu confia en ells i els aboca el seu Esperit perquè continuïn l’obra que Jesús els ha encomanat. Pentecosta ens ensenya, doncs, que Déu no és conformista, que no pensa mai “amb aquests no hi ha res a fer”. Pentecosta és la prova que Déu continua confiant, malgrat tot, en els seus fills.

Pasqua i Pentecosta foragiten el pessimisme i el conformisme dels nostres cors. Els cristians podem tenir molts defectes, com qualsevol ésser humà: podem ser ignorants, rondinaires, impacients, antipàtics, calculadors i tot el que vulgueu. Però no podem ser pessimistes ni conformistes. I, si ho som per tendència natural, hem de mirar de corregir-ho per mitjà d’un contacte més intens amb Jesús. L’evangeli és el millor antídot contra el “no ens en sortirem” i el “no hi ha res a fer”.

Jordi Vila

Ara ho entenc! (Lc 24,46-53)

Recordo que, com tots els estudiants de batxillerat de ciències i de COU de la meva època, em va tocar aprendre a fer derivades de funcions, i després integrals. Durant força temps aquelles sofisticades operacions no eren per a mi altra cosa que uns perversos passatemps inventats pels professors de matemàtiques per a tenir ocupats els alumnes i poder suspendre els menys hàbils. Semblava impossible que aquelles complexes elucubracions mentals poguessin servir per a res. En els moments de ràbia arribava a argumentar que, quan vas per la muntanya, pots trobar cristalls de quars o de pirita, flors, insectes, fins i tot pots veure cèl·lules amb el microscopi, però mai no et trobaràs una derivada! Certament, tampoc no trobaràs una metàfora, però almenys les metàfores són boniques…

Fins que, uns quants anys més endavant, mentre cursava la carrera de química, per fi se’m va obrir la ment i vaig entendre el sentit i la utilitat de les derivades i les integrals, i vaig arribar a la conclusió que, si un dia en desaparegués el concepte, de seguida caldria tornar-lo a inventar. I vaig arribar a copsar l’elegància de moltes operacions i demostracions matemàtiques.

Una cosa semblant van haver de passar els deixebles de Jesús. M’imagino Jesús ressuscitat apareixent-se als apòstols i dient-los:

– Ja sé que fins ara us he marejat bastant. Us vaig cridar a seguir-me, em vau veure predicar a les multituds, us vaig enviar de dos en dos a anunciar el Regne de Déu, us vaig fer repartir els pans i els peixos a aquella gentada, heu estat testimonis dels miracles i de les discussions amb els fariseus, m’heu abandonat en el dia de la meva Passió, m’heu deixat al sepulcre, m’heu vist ressuscitat… Què vol dir tot això? Quin sentit té? Què espero de vosaltres? Bé, ara cal que posi distància amb vosaltres. Torno al Pare. Però no us deixo orfes. Ben al contrari, us convé que me’n vagi del vostre costat perquè pugueu rebre dins vostre el do del Pare, el mateix Esperit que actua en mi. Així podreu copsar la bellesa i el sentit de tota aquesta història d’encarnació i de salvació. Encara més: així podreu fer les obres que jo faig.

M’imagino els deixebles embadalits, no tant pel fet de veure l’ascensió de Jesús enmig dels núvols com per l’activitat mental intensa, el moment de concentració, gairebé d’èxtasi, mentre anaven lligant caps i comprenien tot el fil argumental del pla de Déu i el lloc tan especial que els havia estat reservat a ells. I imagino la Pentecosta que celebrarem diumenge vinent com un esclatant “ja ho entenc!”, com aquell famós “eureka” d’Arquímedes: ja ho entenc, em sento desbordant de goig i tinc necessitat de comunicar-ho.

Si voleu que us digui la veritat, després de tants anys de no fer-les servir, he deixat d’entendre les derivades i les integrals, fins i tot em costaria calcular-ne. El moment privilegiat de clarividència no serveix de gaire si després no es torna a la rutina, al treball quotidià. «¿Per què us esteu mirant al cel?» «Vosaltres en sou testimonis… i cal predicar en nom d’ell a tots els pobles». Sense deixar de tocar de peus a terra, el cansament no es fa feixuc quan el vivim conscients del sentit sobrenatural de la tasca que el Senyor ens encomana.

Jordi Vila

Esperit de pau (Jn 14,23-29)

A vegades sembla que vivim en una muntanya russa. Fa uns anys, érem al capdamunt. Febre de les finances. Enriquiment exprés. Compri ara i pagui més endavant. Els bancs, encantats de donar crèdits i hipoteques. Ara som al fons del pou, i ens fa la impressió que mai no ens en sortirem. L’aigua ens arriba al coll i les autoritats econòmiques diuen que la millor solució no és llançar-nos una corda perquè puguem pujar sinó donar-nos un pic i una pala per enfondir el pou.

El mateix es pot dir dels cristians. També la nostra fe sembla de muntanya russa. En menys d’un segle hem viscut la persecució anticlerical, el nacionalcatolicisme, l’eufòria del Concili i la desafecció de les generacions més joves. Alguns han arribat a dir que som l’última generació de cristians. I ara, amb el papa Francesc, ha tornat a sortir el sol…

El camí de la vida fa moltes giragonses, i moltes persones viuen aquesta incertesa amb angoixa. Diu Jesús: «Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu!» I ens dóna la pau, la seva, «no una pau com la que dóna el món». Una pau que no és simple tranquil·litat, sinó certesa que tenim a l’abast la vida en plenitud, confiança que tot acabarà essent com ha de ser.

Moltes vegades en els moments baixos de la vida ens sentim sols, aïllats. També en els moments baixos de fe ens sembla que Déu no actua, que s’ha desentès del món. Demanem coses a Déu i no sempre ens són concedides. Potser és que no demanem el que convé. Potser és que ho demanem malament. Jesús ja no actuarà més en el món sense nosaltres. Ell ha pujat al Pare i ens ha enviat l’Esperit. Hi ha vida divina dins nostre! Per això pregària i compromís ja mai més no poden anar desparellats. Tot allò que demanem a Déu, ell ens capacita i ens envia perquè ho duguem a terme.

Jordi Vila

Estimar com Jesús (Jn 13,31-33a.34-35)

Diuen que una vegada en un país molt desgraciat hi havia un dictador cruel i implacable, el qual, no prou satisfet de dominar el seu territori, volia conquerir tot el món. Li calia un exèrcit disposat a seguir-lo allà on fos, i per això va sembrar els seus dominis de granges de soldats.

Els infants més sans i més grossos, tan bon punt acabaven de néixer, eren separats de la mare i traslladats als centres d’instrucció. En comptes de carícies, rebien cops, en comptes de cançons de bressol, marxes militars, en comptes de paraules afectuoses, crits i ordres, en comptes de joguines, armes. El dictador pensava que d’aquesta manera tindria un exèrcit insuperable d’homes programats per al combat. Els infants, però, anaven llanguint dia rere dia, i cap d’ells no va arribar mai a superar el primer any de vida. Malgrat tots els esforços dels metges i dels instructors per millorar les condicions d’higiene i d’alimentació, els infants morien irremissiblement. Finalment, van arribar a una conclusió desoladora per al seu projecte: els infants morien per manca d’amor.

Els humans, com tots els animals, tenim necessitats fisiològiques, però tenim també necessitats psicològiques, intel·lectuals i espirituals. Encara que la història del començament sembli un conte, el missatge és ben cert: no podem viure sense amor. Ara bé, només podem aprendre a estimar rebent amor d’alguna persona. L’instint humà és molt feble: allò que més ens caracteritza, com el llenguatge i els hàbits socials, ho hem d’aprendre en un llarg procés de molts anys. També l’amor. Per això la vida familiar durant els primers mesos i anys de la infantesa és tan important: va imprimint en nosaltres les pautes que marcaran tota la nostra vida.

L’amor humà sempre és limitat i impur, barrejat amb altes dosis d’egoisme, interès, recerca d’un mateix… D’aquí la insatisfacció tan inherent a l’ànima humana: necessitem estimar i no en sabem. D’aquí, també, el caràcter tan decisiu de la nostra trobada amb Jesús. Ell sap estimar, ell ens ha estimat fins a l’extrem. Trobar-se amb Jesús és, per això mateix, tenir la possibilitat de superar la insatisfacció patològica que arrosseguem. Ser estimats fins a l’extrem ens capacita per a estimar fins a l’extrem i desplegar d’aquesta manera tota la potencialitat que Déu ha posat en el nostre ésser des de la creació i que el pecat havia avortat.

Estimar com Jesús. L’amor fins a l’extrem de donar la pròpia vida no ens surt espontàniament. El pecat ens ha marcat i posa límits i frens a la nostra capacitat d’estimar. Però la gràcia de Déu ens ajuda a anar vencent aquests límits i frens. I cada pas endavant es tradueix en més llibertat, més joia, més plenitud humana. Jesús és l’home perfecte. Com més estimem, més ens assemblem a ell.

Jordi Vila

Tenim un nom i el sap tothom (Jn 10,27-30)

Els corrents de nova espiritualitat que circulen entre nosaltres, que beuen de les fonts d’Orient, insisteixen en la superació del dualisme. Diuen que els occidentals sempre estem fent distincions: el jo i el no-jo, l’ésser i el no-ésser. Diuen que, més enllà de tota categoria mental i d’aquest món d’aparences, hi ha una energia universal, primigènia, en què tot es fon i tota distinció desapareix en una unitat sense contradiccions. Cadascú de nosaltres i cada ésser de l’univers seríem una gota d’aigua destinada a desfer-se en la immensitat de l’oceà. Deixar d’ésser gota per a ésser oceà.

No és aquesta, certament, la visió que ens ha ensenyat Jesús sobre el nostre destí. Ell parla d’unitat, però no de fusió o de dissolució. Ell parla de coneixement profund, d’afecte i de relació personal. El pastor coneix cada ovella, i cada ovella reconeix la veu del pastor. Diu l’himne: «tenim un nom i el sap tothom». Deu ser important, que ens reconeguin. Doncs bé, també Jesús ens coneix pel nostre nom i té al seu davant tota la nostra vida. Ens coneix, doncs, millor que nosaltres mateixos. Ha donat la vida per cadascú de nosaltres, per tu i per mi, no pas per una humanitat abstracta.

En la utopia marxista, l’individu no compta per a res. Cada obrer ha d’estar disposat a morir perquè un dia la humanitat pugui arribar a gaudir d’una societat feliç, sense classes, que ell ja no coneixerà. Per al marxisme, la història de la humanitat té un sentit, però l’individu no té història ni sentit en si mateix.

En canvi, per a Jesús cada individu és el protagonista d’una història vital completa, i al mateix temps participa del camí de plenitud de la humanitat vers el Regne de Déu, en què participarà de la unitat entre Jesús i el Pare sense perdre la seva identitat.

Una vegada vaig preguntar als nens de catequesi què volien ser quan fossin grans. Una nena va dir que volia ser famosa. És una manera de dir: vull que els altres em coneguin, perquè si no em coneixen no existiré. Tots tenim necessitat de ser reconeguts, però aquesta necessitat es torna malaltissa si en fem dependre la nostra autoestima. Jo no valc més o menys en funció de la meva fama. Jo valc pel que sóc i no pel que diuen de mi o pel nombre de persones que em mira.

Si sé que Jesús em coneix, a quin honor més gran puc aspirar? Molts sants i santes han viscut la seva vida abnegadament, buidant-se pels altres, sense preocupar-se d’ells mateixos. Han pogut viure així perquè, en saber-se coneguts i estimats pel Senyor, no han necessitat res més. Quan tenim esperança en el nostre destí, qualsevol altra recompensa és sobrera.

Jordi Vila