Honestedat i rectitud (Jn 21,1-19)

Esforços estèrils. I mira que feien el que sabien fer com a bons professionals. En allò de predicar i fer miracles, havien de reconèixer que eren uns aprenents al costat de Jesús. Ara bé, pescar era la seva feina de sempre. Avui, però, no hi ha hagut sort. Molt d’esforç i cap fruit.

Quan clarejava, es presenta Jesús. Encara que no el reconeixen, li fan cas. Els diu que tirin la xarxa a la dreta, i ara treuen tant de peix que gairebé no poden. Això de tirar la xarxa a la dreta no té les connotacions de partidisme polític que li donem avui dia, i que ve dels temps de l’assemblea nacional constituïda en la Revolució francesa. Però la dreta, que és la mà dominant per a la majoria de la població, tenia en aquells temps un sentit de rectitud i honestedat. Encara avui dia parlem del dret.

Aquest episodi sembla, doncs, que ens està insinuant dues coses. D’una banda, que el fruit de la nostra vida no és proporcional al nostre esforç sinó un do de Déu per mitjà de Jesús. En tenim molts exemples, de persones que s’escarrassen i no acaben de donar el fruit que es mereixerien. Hem de rebre els nostres èxits com un regal de Déu i no pas com un premi que hàgim merescut. Déu sap per què a alguns la vida els somriu i a d’altres els fa ganyotes. En segon lloc, que en les coses de la fe només podem donar fruit si ens comportem amb coherència, amb honestedat i rectitud. Una consigna important en aquest temps en què es percep una necessitat de reforma de l’Església, especialment de la cúria vaticana i de tots aquells que ens dediquem “professionalment” a la religió. És tan fàcil abandonar el camí del servei pel de l’èxit i la promoció, el camí del testimoni autèntic pel de l’aparença, el de l’anunci de la Paraula per la propaganda d’un mateix!

Al final de l’evangeli d’avui, el lloc destacat que dóna Jesús a Simó Pere ens fa pensar en el ministeri petrí del bisbe de Roma, avui dia el papa Francesc. Ell té una missió especial de pasturar les ovelles, és a dir, de guiar la comunitat eclesial, de ser punt de referència en l’amor a Jesús i en el compliment de la seva voluntat. Ell ha de ser el primer deixeble: «Vine amb mi». Que el Senyor il·lumini el papa Francesc perquè ens guiï pel camí de l’evangeli vers una comunió més intensa amb Jesús.

Jordi Vila

Fer experiència (Jn 20,19-31)

La trobada amb el Senyor ressuscitat va canviar totalment les vides dels deixebles. Ho explica l’evangeli d’avui en poques paraules. Els va donar la pau, els va omplir d’alegria, els va donar la capacitat i la responsabilitat de perdonar, i els va enviar a continuar la seva mateixa missió d’estendre el Regne de Déu.

Voldria avui fixar-me més detingudament en Tomàs. El primer diumenge no hi era i el segon sí. La seva absència va provocar una incredulitat raonable davant del fet tan inversemblant que els altres deixebles li relataven. És normal. Quan, durant una reunió de consiliaris, el president d’Acció Catòlica General ens va dir que acabava de rebre un missatge al mòbil comunicant que el papa feia pública la seva renúncia, molts vam posar cara de pòquer. Com la que deuria posar Tomàs. Hi ha coses que no te les acabes de creure fins que les veus amb els propis ulls perquè et desinstal·len i fan trontollar allò que sempre havies donat per segur.

Tomàs ha de fer experiència per poder creure. En aquest sentit, és el més modern dels deixebles. No pot creure d’oïdes, ha de veure. Alguns cristians d’avui dia encara ho són per pura tradició, perquè els ho han ensenyat així i no han tingut mai la frisança de posar en qüestió allò que van aprendre de petits. Però cada cop hi ha menys creients per pura tradició. Vivim en un món de dubtes, de sospita, d’interès per provar coses noves. La tradició sola no pot sostenir la fe. Cal l’experiència personal. Segurament això té molt a veure amb el nou desig d’espiritualitat que va creixent en el món d’avui. La gent vol provar noves tècniques de meditació i llegir nous textos sagrats per veure si troben alguna espurna de la veritat, la bellesa, la pau que desitgen.

Els cristians d’avui hem de ser persones d’experiència de Déu. La gent no vol escoltar lliçons, sinó compartir experiències. L’experiència de Déu no es provoca. Ell se’ns fa trobadís com i quan vol, però convé que freqüentem els “llocs” on es presenta: els sagraments, les Sagrades Escriptures, els llocs on es treballa per la fraternitat i la justícia, els pobres i els petits…

Això sí, Tomàs tenia un gran avantatge respecte de la gent incrèdula del nostre temps. Ell coneixia el vessant humà de Jesús: havia conviscut amb ell, l’havia vist i sentit. Avui, en canvi, molts conciutadans nostres ho ignoren tot sobre Jesús, tant se val si han estat batejats o no. Per això tenim nosaltres la responsabilitat de fer-lo conèixer. Per això, encara que no sigui suficient moltes vegades per a provocar la fe, és tan necessari que els infants i els joves aprenguin coses de Jesús. Així es creen les condicions propícies perquè un dia es pugui encendre l’espurna.

Jordi Vila

El cor fa un salt (Jn 20,1-9)

Estem celebrant l’Any de la Fe, i és important prendre consciència que avui celebrem el nucli principal, el moll de l’os de la fe cristiana. Ser cristià no vol dir creure que va existir un home extraordinari que deia coses molt boniques i profundes: aquesta visió de Jesús encara es queda a un nivell purament humà, de coneixement natural. El salt de la fe es dóna quan creiem que aquest Jesús, que va morir a la creu sota Ponç Pilat, va ressuscitar, és a dir, va vèncer la mort i ara viu per sempre. D’aquest esdeveniment transcendent els deixebles van anar inferint la fe en la seva divinitat i tots els altres elements de la fe cristiana que ara professem. Sense resurrecció no hi hauria cristianisme.

Anomenem fe a la confiança que posem en la veracitat d’algun fet. Fins i tot les persones més incrèdules exerciten la fe contínuament. Quan vull saber el resultat d’un partit de futbol, consulto un mitjà de comunicació i m’ho crec a la primera, sense necessitat de verificar-ho. Així mateix, quan algú ens expressa els seus sentiments, els acollim amb respecte i no pensem que està fingint.

Una cosa semblant succeeix amb l’esdeveniment de la resurrecció. No en tenim una demostració racional, una prova concloent. Si algú diu que es tracta d’un enorme engany o d’una suggestió col·lectiva, no li ho podrem rebatre amb una demostració matemàtica o una prova amb valor judicial. Però el relat dels evangelis és tan viu i el testimoni dels primers cristians és tan sòlid, fins al lliurament de la pròpia vida, que mereix tota la confiança.

Imagina’t que estàs enamorat bojament d’algú que no és al teu abast, que estàs vivint allò tan romàntic d’un amor impossible. I imagina’t que un bon dia aquella persona s’acosta a tu i et diu que ets l’home o la dona de la seva vida. Segur que el cor et faria un salt i que de tanta alegria no t’ho acabaries de creure. Doncs bé, aquest va ser el sentiment dels deixebles davant de la resurrecció de Jesús, i aquest és de fet el sentiment de qualsevol ésser humà quan arriba a copsar el que significa de debò aquest fet. L’anhel de vida, de bondat, de puresa, de bellesa que hi ha en el cor de tot ésser humà deixa de ser un somni impossible. Déu ha vingut a fer-lo realitat. Per això, a mesura que creix la nostra fe en la resurrecció, creixen també la joia i la pau. La vida té sentit, la felicitat existeix. Al·leluia!

Jordi Vila

Inici d’una melodia (Lc 24,1-12)

Vint segles després, la resurrecció de Jesús encara ens desconcerta, i ens preguntem amb estranyesa què pot haver passat. Hi ha tantes raons al nostre voltant per al desànim! Sembla tan assenyat considerar que val més no fiar-se de ningú ni jugar-se la vida per res! Fins i tot els humoristes s’han inventat la llei de Murphy, segons la qual tot allò que pot sortir malament acaba anant de la pitjor manera possible.

Davant d’aquest panorama, la tomba buida de Jesús i l’anunci d’aquells dos homes amb vestits resplendents és com un esclat de llum enmig de la foscor, com l’inici d’una melodia entre el brogit informe de la multitud. Hi ha llum, hi ha bellesa, hi ha vida.

Fa vint segles que aquesta llum i aquesta melodia ens interroguen i ens inciten a creure. Sí, el món encara va de qualsevol manera, però arreu podem detectar signes de la presència i l’amor de Déu enmig nostre. Val la pena viure posant escalf d’estimació, de justícia, de cura de les persones, de respecte per la creació, de fidelitat a la paraula donada, perquè Déu hi juga a favor. Encara hi ha mort, mentida i corrupció. Però hem de mantenir viva l’esperança, hem de mirar endavant amb alegria, perquè la vida ha vençut la mort. Per això podem confiar que tot és gràcia i que tot acaba bé.

Jordi Vila

Camí de victòria (Jn 18,1-19,42)

Segurament el que més crida l’atenció en contemplar la passió de Jesús és la injustícia i la crueltat amb què va ser tractat. No ha estat, per desgràcia, l’únic cas en la història. També avui dia hi ha moltes persones maltractades i torturades de maneres diverses. Si enfiléssim per aquesta banda la nostra reflexió, podríem acabar preguntant-nos de què ha servit el sacrifici de Jesús si dos mil anys després continua havent-hi tanta injustícia i crueltat en el món.

L’evangelista Joan ens convida a centrar l’atenció més aviat en l’actitud de Jesús que no pas en els qui el condemnen i l’executen. Destaca el silenci, la serenitat, l’entrega lliure del Senyor. Ell es deixa prendre pels soldats, es deixa jutjar pel tribunal, que no té cap autèntica autoritat damunt d’ell. Ell lliura la mare al deixeble i el deixeble a la mare, consumant així l’entrega total. I aleshores, quan tot s’ha complert, inclina el cap i expira.

La mort de Jesús és, doncs, la victòria de l’amor sobre l’odi, del perdó sobre la venjança, del silenci sobre la cridòria, del lliurament generós sobre la por i l’ambició.

Jesús ens ensenya a afrontar les nostres contradiccions i fracassos amb aquest mateix esperit. És possible respondre al mal amb el bé. Aquest és, de fet, l’únic camí que ens portarà a la resurrecció, a la victòria definitiva de la vida sobre la mort.

Jordi Vila

El que hauríem de fer cada dia (Jn 13,1-15)

Avui celebrem aquella nit en què el Senyor Jesús va instituir l’eucaristia com a memorial de la seva entrega per tots nosaltres i va rentar els peus dels deixebles com a signe visible del manament de l’amor que els deixava en testament.

Aquest vespre té, doncs, un caire molt especial. Els deixebles convivien contínuament amb Jesús, i segur que ho van copsar de seguida. És com si una persona de l’entorn més proper et comuniqués de sobte que li queda poc temps, que potser no us tornareu a veure… Tot es carrega d’emotivitat, cada paraula té una densitat molt diferent.

Així mateix, avui celebrem l’eucaristia de cada setmana, de cada dia per a alguns. Però segurament la vivim amb més intensitat. El gest del lavatori dels peus ens mostra que el gest habitual de donar unes monedes és una expressió concreta de la comunió de béns que el manament de l’amor ens impulsa a posar en pràctica, especialment amb els qui més ho necessiten. El gest de reservar al sagrari el cos de Crist en acabar l’eucaristia es converteix avui en una crida a l’adoració de la presència real del Senyor enmig nostre.

Quan una persona propera s’acomiada de nosaltres, a més de l’emoció, moltes vegades experimentem la recança de no haver valorat, de no haver espremut més la seva presència. Potser els deixebles van tenir aquest mateix sentiment. Nosaltres comptem amb un gran avantatge: sabem que finalment Jesús no se n’ha anat, que resta amb nosaltres tots els dies fins a la fi dels temps. Però aquest avantatge és una arma de doble tall: el que avui vivim amb Jesús, som cridats a viure-ho de fet cada dia de la nostra vida. Si avui participem de l’eucaristia amb gran devoció, si ens sentim moguts a compartir, a servir, a estimar-nos els uns als altres, si aquesta nit dediquem un temps a adorar Jesús Eucaristia… no estem fent altra cosa que el que podem fer i hauríem de fer cada dia de la nostra vida.

Visquem, doncs, amb intensitat la celebració d’avui i dels propers dies del Tridu Pasqual, però mirem sobretot de donar continuïtat al que estem vivint. Això és, de fet, el sentit de l’eucaristia: donar continuïtat a l’entrega i a la presència del Senyor enmig nostre. Tant de bo que d’aquests dies en surti algun compromís de continuïtat per part de cadascú de nosaltres. Que la vivència d’aquesta Pasqua ens porti a viure més identificats amb Jesús.

Jordi Vila

Viure-ho des de dintre (Lc 22,14-23,56)

Cada any llegim dos cops la Passió de Jesús, el Diumenge de Rams i el Divendres Sant. Tenim al nostre abast, a més dels textos dels quatre evangelis, representacions escèniques, pel·lícules de cinema, pintures, escultures, viacrucis i processons… Arribada una certa edat, podem pensar que ja ens ho sabem, que aquesta història ja no amaga cap sorpresa per a nosaltres…

Per això, més que un llarg comentari d’un llarg evangeli, només vull fer una invitació. Val la pena ficar-nos en el relat i identificar-nos amb cada un dels personatges. Segur que ressonaran coses en nosaltres. Malauradament, no ens serà difícil sintonitzar amb la por dels deixebles, les negacions de Pere, la crueltat dels soldats, la conspiració del Sanedrí, la hipocresia de Pilat, la frivolitat d’Herodes, fins i tot la traïció de Judes.

Tot seguit, contemplem Jesús cara a cara davant d’aquests diversos personatges: el seu silenci, la seva mansuetud, sobretot el seu perdó. Així anirem copsant fins a quin punt és veritat que va morir per nosaltres, i sentirem despertar un agraïment molt gran i el desig d’acompanyar-lo de ben a prop.

Jordi Vila