Em quedo amb l’Abba (Lc 2,41-52)

Es veu que Jesús també va viure la seva adolescència i, com tot humà, va tenir els seus problemes de comunicació amb Maria i amb Josep. Ells li donaven autonomia perquè es bellugués lliurement entre els grups de la gent de la caravana, i ell es va considerar amb el dret de quedar-se a Jerusalem sense dir res. Coses del jovent! Al capdavall, si Jesús es va fer en tot igual com nosaltres llevat del pecat, també deuria haver passat alguna crisi d’adolescència.

La resposta de Jesús a Maria i a Josep és, però, molt significativa. Ens indica que Jesús ja té consciència de qui és el seu Pare. Sí, tenia la família de Natzaret i vivia sotmès a ells com li corresponia segons la seva edat. Però el seu vincle més fonamental era amb el Pare del cel, i per això li va cridar tant l’atenció el temple de Jerusalem, que tothom tenia per l’estatge de Déu a la terra.

Amb l’evangeli d’avui i altres de semblants podríem, doncs, elaborar l’evangeli de la família. En primer lloc, cal destacar la bondat de la família, lloc on es manifesta l’amor humà en els vincles indissolubles entre marit i muller, pares i fills, germans entre ells. Dins la família no som valorats pel que produïm sinó pel que som. El més necessitat rep més atenció, i el més capaç es dóna als altres sense mesurar el que rep a canvi.

En segon lloc, reconèixer la limitació de la família humana. Jesús estimava molt Maria i Josep, però el seu lloc era prop del Pare del cel. Així mateix, la valoració i l’amor a la família humana no pot convertir-se per a ningú de nosaltres en una idolatria. De fet, la família humana és una realitat perible. Tots patim la pèrdua de pares, espòs o esposa, germans, fins i tot a vegades fills. I això no vol dir que la vida s’acabi i que tot perdi sentit. És un cop fort, però la vida continua, i la nostra missió en aquest món.

En tercer lloc, la família humana no és un ídol, però sí que és un sagrament, un signe de la comunió que hi ha en Déu mateix. De fet, el sant Josep Manyanet parlava de la Trinitat del cel i de la trinitat de la terra, posant en paral·lel la comunió d’amor diví entre Pare, Fill i Esperit i la comunió d’amor humà que van viure Jesús, Maria i Josep, i que tota família humana és cridada a imitar.

Jordi Vila

No va ser “trending topic” (Lc 2,1-14)

Per fi una bona notícia! No cal fer el repàs de totes les males notícies que ens assetgen contínuament. Les paraules de moda són crisi, retallades, desnonaments, deute… Les sentim tothora.

El naixement de Jesús no va ser “trending topic”. És clar, els pastors no tenien twitter i les seves històries no gaudien de gaire credibilitat. Cada dia naixien molts infants com aquell, una gran notícia per als qui ho vivien de prop i un fet nimi per a la resta de la humanitat.

Van haver de passar molts anys perquè aquell infant comencés a ser el centre d’atenció d’una petita regió a la perifèria de l’imperi. Ara, vint segles després, tothom n’ha sentit a parlar, però encara som pocs aquells per a qui Jesús és una notícia important.

Déu es fa home, planta enmig nostre la seva tenda, s’encarna en un nadó que neix amb la feblesa de tot infant i amb la pobresa i la situació incerta que encara han de viure tants humans. Ell és la llum del món, ell és la font de la vida, i neix com una petita llum que esquitxa la foscor, i ha de ser faixat amb bolquers com tots els infants. La rutina i les misèries de la gent del seu temps no van experimentar cap canvi immediat.

Però aquesta petita llum no s’ha apagat i continua amb la voluntat d’inundar el món. Va néixer per nosaltres i ha mort per nosaltres. Ni la mateixa mort no l’ha feta desaparèixer, perquè ha ressuscitat i viu, i es fa present on n’hi ha dos o tres que es reuneixen en el seu nom. No tan sols no s’ha apagat, sinó que va creixent silenciosament, com el gra de blat que dóna una espiga ben granada, com el llevat que fa pujar tota la massa.

Parlem de crisi, retallades, desnonaments i deute. Però també parlem de marató, recapte d’aliments, plataformes i iniciatives solidàries. Aquestes accions de solidaritat, aquest esperit de fraternitat humana i de compassió amb els que pateixen sintonitza perfectament amb la llum que neix per Nadal.

Fem créixer entre tots aquesta llum. Jesús vol servir-se avui de nosaltres per continuar present en el món. Que algú continuï proclamant la seva paraula, que és viva i allibera. Que algú parteixi i comparteixi el pa, com ell ho va fer per alimentar les multituds i en donar-se a si mateix com a pa de vida eterna. Que algú curi, perdoni, rescati i aculli tots els desnonats i marginats del nostre sistema, com ho va fer ell amb els leprosos, les prostitutes i els publicans que no tenien la consciència en pau.

Que tinguem un bon Nadal! El tindrem de debò si mirem la llum de Jesús i la reflectim, encara que sigui minúscula i vacil·lant. Ell també va ser minúscul.

Jordi Vila

El bolero de Déu (Lc 1,39-45)

Així com les bones novel·les i les bones pel·lícules fan que ens anem identificant espontàniament amb alguns dels personatges que hi surten, també convé que llegim sovint l’evangeli d’aquesta manera. Aquest és un dels camins pels quals les nostres vides es posen en contacte i sintonitzen amb la de Jesús.

En la visitació de Maria a Elisabet, identifiquem-nos primer amb la mare de Joan. Ella, plena d’emoció, s’adona del contrast entre la joventut, la disponibilitat, la decisió ferma de Maria, i els seus dubtes i la seva edat avançada. Se sent tan poca cosa al costat de la mare de Jesús! «¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» ¿Qui som nosaltres, pobres criatures, perquè el Déu etern assumeixi la nostra carn humana, pateixi i tasti fins i tot la mort perquè nosaltres tinguem vida?

Hi ha un bolero de Los Panchos que diu «si tú me dices ven, lo dejo todo». És una cançó d’amor apassionat. Si el cantéssim un dia a l’església, la gent diria: quina poca-soltada, aquesta música no és digna de la casa de Déu! Doncs bé, aquest amor forassenyat, que molta gent somia i que pocs arriben a posar en pràctica, és el que Déu ha mostrat per nosaltres en fer-se home. Ens hauríem de torbar, com es va torbar Maria: ¿qui sóc jo perquè Déu m’estimi així?

I amb aquest sentiment de torbació comencem ja a identificar-nos amb Maria. Què tenim en comú amb ella? La fe. Per la fe, ella va acceptar de concebre i tenir cura del Fill de Déu. Aquesta fe la fa objecte de la primera benaurança de l’evangeli: «Feliç tu que has cregut!» També nosaltres, per la fe, som cridats a portar Jesús a aquest món, no pas en la carn de Jesús, però sí en la nostra pròpia carn, que es va convertint en seva a mesura que ens configurem a ell. Aquest és el camí de la veritable felicitat.

Jordi Vila

Més que Joan (Lc 3,10-18)

Resulta que aquest personatge tan peculiar que era Joan Baptista, que cridava el poble a una conversió radical per preparar la vinguda del Senyor, quan li demanen que concreti i que els digui què han de fer, no fa altra cosa que respondre coses òbvies: que els veïns sàpiguen compartir, que els cobradors d’impostos siguin honestos, que les forces d’ordre siguin respectuoses amb els ciutadans… En poques paraules, que cadascú faci bé el que ha de fer.

Encara que Déu no hagués vingut al món ni hagués intervingut en la història, només que els homes féssim el que el sentit comú ens diu que hem de fer, només que evitéssim l’egoisme, l’engany i la violència, el món seria un paradís. De fet, potser el paradís era això: un món sense pecat, un món com Déu mana.

Ja sabem, però, que el paradís no va funcionar. Cada dia experimentem de nou que la humanitat no és capaç de conservar en bones condicions el món que ha rebut de Déu. Per això Déu es disposa a intervenir. Ell ens farà entrar en una altra dimensió. De l’aigua amb què batejava Joan passem al foc i a l’Esperit Sant que Jesús ve a portar-nos. El missatge de Joan Baptista és superat. No es tracta només de fer bé el que correspon a cadascú segons la seva naturalesa i el seu ofici, sinó que som cridats a fer les mateixes obres de Déu. No tan sols som cridats a viure en un món ben endreçat, sinó a ser col·laboradors de l’obra creadora de Déu. No som cridats a viure durant un període de temps raonable, sinó a vèncer la mort i entrar en l’eternitat. Aquesta és la bona nova que Joan preanunciava: que Déu es fa home perquè l’home pugui arribar a Déu.

Jordi Vila

I si Déu parlés en el desert de la crisi? (Lc 3,1-6)

El desert és un lloc on no hi ha distraccions i és difícil sobreviure. Per això el desert ens ajuda, més ben dit, ens obliga a anar a l’essencial, i per això ens fa madurar. Qui ha passat pel desert no s’atabala ni s’ensorra a la primera contrarietat.

Per això el desert és el lloc per excel·lència on rebre la paraula de Déu. No hi ha estímuls humans que ens distreguin, i a poc a poc el silenci es torna eloqüent. Els ritmes de la natura, els records del passat, les il·lusions del futur, tot plegat es va posant a lloc, va prenent sentit, fins que apareix la veu de Déu com una paraula que ens crida a transcendir el nostre petit món, a avançar sense por cap a una plenitud que una estona abans no ens atrevíem a somniar.

També avui dia hi ha moltes persones que, com Joan Baptista, volen passar pel desert per viure més a fons i trobar Déu. Hi ha molts deserts al nostre abast: des de la solitud d’una ermita fins als exercicis espirituals o el Camí de Sant Jaume.

Hi ha vegades, però, que no ens cal anar al desert sinó que el desert ve a nosaltres. Els temps de crisi que vivim són en molts sentits un desert: és difícil sobreviure i no hi ha oportunitats per a molta gent; anem prenent consciència que havíem viscut en una mena de somni insostenible i que ens hem despertat de cop.

No vull semblar insensible, però penso que encara portem poc temps de crisi. Encara la majoria de nosaltres estem intentant aguantar fins que torni el bon temps. Confiem que la crisi serà un episodi passatger i que no haurem de modificar en profunditat les nostres vides. Passarà un any, dos o tres, i tot tornarà a ser com abans.

No sabem el temps que Joan Baptista va passar al desert. De fet, el poble jueu portava ja segles de desert, sobrevivint enmig de potències estrangeres i d’un silenci de Déu que esdevenia cada cop més preocupant. Fins que Déu va parlar i va fer comprendre a Joan que calia una conversió de cap a peus perquè el poble tornés al Senyor.

Aquesta crisi, que no és tan sols econòmica, serà positiva si en sortim canviats. Si girem la mirada cap al Senyor passarem del consumisme a gaudir modestament d’allò que tenim donant-ne gràcies a Déu, passarem de competir a compartir, passarem d’un ritme de vida frenètic a un ritme més pausat perquè ningú es quedi enrere, passarem de buscar les vacances més exòtiques a les experiències més fondes, passarem de sumar amics del facebook a gaudir amb els amics de debò.

I aleshores el camí del Senyor vers nosaltres serà planer.

Jordi Vila

Déu és previsor (Lc 1,26-38)

Sovint tenim la sensació d’estar exposats a les sorpreses que la vida ens depara, no sempre agradables. Quanta gent hi ha que se sent segura de la seva situació en la vida, fins que un seguit de circumstàncies econòmiques, laborals, familiars o de salut els deixa a la cuneta! No ho podem preveure tot, i per això al costat de la previsió ens cal afrontar la vida amb resiliència, és a dir, amb capacitat d’encaixar els cops inesperats i continuar endavant.

No ho podem preveure tot, però Déu sí que pot. Avui celebrem l’exemple més clar de la previsió divina. Ell volia enviar el seu Fill al món perquè la humanitat tingués l’oportunitat de començar de nou, atès que el primer inici havia estat truncat pel pecat i no hi havia manera que arribés a bon terme sense una intervenció divina.

Jesús, el Fill de Déu, seria alhora l’Home Nou. Però, com a veritable home, calia que nasqués d’una veritable dona, i que rebés d’ella el primer aliment, la primera escalfor, el primer afecte, els primers ensenyaments.

Calia que una dona així fos també lliure de pecat, perquè el Fill pogués fer l’experiència d’un amor humà sense tara i net d’egoisme.

Avui celebrem aquella meravellosa previsió de Déu. Maria va ser preservada del pecat des del mateix moment de la seva concepció i durant tota la vida. Nosaltres no hem rebut aquest do perquè de fet ja no el necessitem: pel baptisme som incorporats a Crist i som, per tant, alliberats de tot pecat. I després del baptisme la misericòrdia divina continua oferint-nos el perdó sempre que el necessitem.

Jordi Vila

Dues maneres de malgastar la vida (Lc 21,25-28.34-36)

La pàgina apocalíptica de l’evangeli de Lluc que avui ens proposa la litúrgia es pot entendre com un petit manual d’autoajuda que Jesús ofereix als deixebles perquè tinguin una actitud positiva i adequada. Ens parla, de fet, de dues maneres de malgastar la vida.

Una és quedar-nos bloquejats per la por. Hi ha tantes coses que no controlem, que segur que alguna falla i ens fa la guitza: el canvi climàtic, la salut, la crisi econòmica, el xoc de civilitzacions… Per por del que passarà no construïm sòlidament la nostra vida, pensem que no val la pena esforçar-nos en el que s’endurà una ventada. I així ens quedem encallats i patint.

Recepta de Jesús per a aquesta situació: «alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats». Una injecció de confiança i de positivitat.

L’altra manera de malgastar la vida és en certa manera la contrària. En comptes de patir pel que ha de venir, viure despreocupats i només pendents de les nostres necessitats materials. La gola, l’avarícia, la luxúria, la mandra són vicis que tenen en comú el materialisme, estar només centrats en la recerca del plaer propi, tant se val si el posem en el menjar, el sexe, els diners o la comoditat. Autocentrament i despreocupació per tot el que no em produeixi una satisfacció immediata.

La recepta de Jesús per a aquesta segona situació és, evidentment, diferent de la primera. Aquí fa un toc d’atenció: «Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en». Si abans el perill era encallar-se, ara és encantar-se. La vida és tan rica, passen tantes coses al nostre voltant, que no tenim dret a viure tancats.

En l’àmbit de la meditació es parla de l’atenció plena com la capacitat d’estar obert al que passa al nostre voltant, sense fugir, sense divagar, sense jutjar. És una manera ben positiva d’anar per la vida que d’alguna manera l’evangeli d’avui ens convida a cultivar.

Jordi Vila

Hem de viure com un rei (Jn 18,33b-37)

Avui dia que no queden gaires cases reials en el món, i que més aviat es troben en hores baixes, ¿quin sentit té dedicar una festa a Jesucrist com a rei de tot el món? ¿Es tracta d’una mena d’exercici nostàlgic? Quan, durant la persecució religiosa del 1936, els màrtirs cridaven “Visca Crist Rei”, ¿es tractava d’una mena de provocació contra la República?

Primer de tot, cal aclarir que no es tractava de cap provocació. Perquè algú sigui reconegut màrtir, cal provar que va morir per odi a la fe i no pas per raons polítiques. Al diàleg amb Pilat, Jesús va deixar ben clar que la seva reialesa no és cosa d’aquest món.

Diu el tòpic que no hi ha manera de saber què fa ni què pensa fer un gallec, i que per això són especialistes a respondre una pregunta fent una altra pregunta. En el relat de la passió que trobem a l’evangeli de Joan, Jesús actua així diverses vegades. Avui hem vist com ho fa amb Pilat. No és que Jesús fos gallec, sinó que, com a rei, no havia de retre comptes davant de ningú, i era ell qui tenia dret a preguntar.

Els súbdits viuen sotmesos al senyor. Saben que han de doblegar la seva voluntat i la seva esquena davant les exigències de l’amo. El rei no es doblega davant de ningú. Jesús es manté dret davant del pecat i davant de la mort que l’assetja. Aparentment és a punt de ser destruït, però ell es manté ferm com a testimoni de la veritat.

Amb la resurrecció ha començat a manifestar-se l’autèntica reialesa de Jesús. Ell ha vençut la mort, és el senyor de la vida. I el Regne de Déu ha d’anar creixent fins que Jesús estableixi el seu domini de vida i d’amor en tota la humanitat i en tot l’univers. És en aquest sentit que parlem de la reialesa de Jesús.

Pel baptisme hem començat a participar de la reialesa de Jesús. També nosaltres podem viure sense doblegar-nos davant del pecat ni de la mort. Ser republicà no és pecat, i pot arribar a ser una virtut, però en llenguatge evangèlic som de llinatge reial, i hem de procurar viure d’acord a la dignitat que ens correspon.

Jordi Vila

S’acosta la fi (Mc 13,24-32)

Com a molta altra gent, m’agraden les pel·lícules i les sèries de ciència ficció. Com a altra gent li agraden les de vampirs, o de l’oest, o d’espies. Això no vol dir que cregui que els extraterrestres ens visiten, o que un dia serà possible viatjar en el temps. Ara bé, moltes pel·lícules d’aquest gènere porten missatges ben reals sobre la manera de situar-nos en el nostre món. N’hi ha que presenten extraterrestres bons, i altres de molt dolents. N’hi ha que anuncien un futur de progrés inimaginable, i altres de guerra i destrucció.

Així hem d’entendre l’evangeli d’avui. Ens sorprèn molt que Jesús digui que el sol i la lluna s’enfosquiran i que les estrelles aniran caient del cel. ¿Cal creure-s’ho, això? En realitat Jesús només està fent servir un gènere literari propi del seu temps, del qual tenim altres exemples a la Bíblia: el gènere apocalíptic.

Aquí l’important no és el cataclisme còsmic. Jesús no profetitza que un dia xocarem contra un asteroide o que ens engolirà un forat negre. Això és, diguem-ne, l’extraterrestre de la pel·lícula, l’indicador del gènere literari emprat. Quin és el missatge propi de Jesús? Començaré pel final i aniré cap enrere.

«Del dia i de l’hora, ningú no ens sap res, ni tan sols els àngels ni el fill»: així doncs, deixem-nos de profecies sobre la fi del món, vinguin dels maies o dels testimonis de Jehovà. Deixem-nos també de vidents i d’horòscops, només serveixen per a enredar persones ingènues.

«El cel i la terra passaran». Cada generació tendeix a pensar que el món ha evolucionat fins arribar a la situació actual, i que ara ja tot es mantindrà estable per sempre. Però no és així. Només Déu és etern, i per això la seva Paraula no passa mai, sempre és actual.

«No passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això». No sabem quants anys més viurà la humanitat en aquest món, però sí que cadascú de nosaltres ens hem de trobar amb el Senyor al final de la nostra vida. En aquest sentit, cadascú de nosaltres viurà la seva “fi del món” particular.

I Déu ens ha donat recursos per a preparar-nos-hi, per a interpretar els senyals del seu pas per la nostra vida: els “signes dels temps”. Així doncs, no es tracta d’esperar revelacions o profecies, sinó d’obrir els ulls i fer una lectura creient i esperançada de la realitat, conscients que la història humana té un sentit i que, salvant la nostra llibertat de criatures, al capdavall és Déu qui la guia.

Jordi Vila