Estimar-se en el Senyor (Mt 2,13-15.19-23)

Una petita confessió. Quan condueixo, quan vaig d’excursió o visito un monument sempre em poso les ulleres. En canvi, quan camino senzillament pel carrer sovint no me les poso. És que en general trobo la gent més maca quan la veig borrosa. Quan hi veig clar, tothom té algun defecte.

I, tanmateix, quan estimem algú o quan ens hi trobem a gust, sempre busquem la proximitat. I això ressalta els defectes, i amb ells arriben les decepcions i les friccions. Això és el que passa en les famílies. Estem junts perquè ens estimem, i precisament perquè estem junts ens barallem o ens cansem. I, si som ingenus, pensem que trobarem fora de casa l’harmonia que a casa no tenim. Segur que d’aquí venen molts trencaments de parella.

La família de Jesús, Maria i Josep és un model de família que va tirar endavant i es va estimar malgrat totes les dificultats, que no van ser poques. No ens quedem amb la imatge ensucrada de sant Josep fent de fuster i santa Maria cosint mentre Jesús els beneeix. Pensem que Maria va ser molt valenta a l’hora de tirar endavant el seu fill, conscient que es jugava la vida si Josep decidia acusar-la. I que Josep va ser tan bo i fidel en decidir de fiar-se de Maria i fer de pare de Jesús. Pensem en la persecució que van patir i l’exili a Egipte, que no deuria ser gens fàcil.

Sant Pau escriu als cristians de Colosses unes paraules que es poden aplicar ben bé a tota vida de família. Els exhorta a viure estimant-se tal com ens ha ensenyat el Senyor. I tot seguit explica què vol dir estimar en el dia a dia. Estimar no significa trobar-se sempre bé i a gust, sinó buscar sempre el bé de l’altre: sentiments de compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, gratitud, suportar-se i perdonar-se mútuament.

Quan parla dels marits i les esposes, ho fa en uns termes que certament avui ens sobten. Demanar a les mullers que siguin submises als marits era comprensible en aquells temps, no pas ara. Tanmateix, també aquí hi ha una novetat d’evangeli. Fixem-nos que Pau demana a les dones que siguin submises “en el Senyor”. La vida de família és inviable si un no està disposat moltes vegades a renunciar als propis gustos o conveniències en bé de l’altre, i això tant per part del marit com de la muller. També avui cal que mullers i marits se sotmetin uns i altres “en el Senyor”, i aquesta és la prova més gran d’amor. Jesús ha estat el primer a sotmetre’s i rebaixar-se assumint la nostra condició humana i carregant amb la creu. Ell és el nostre model d’amor i de submissió “en el Senyor”.

Jordi Vila Borràs

Jesús i l’elefant (Jn 1,1-18)

És molt conegut aquell conte oriental que diu que sis cecs es van acostar per primera vegada a un elefant encuriosits per saber com era. El que li va tocar el llom deia que era com una paret, el que acariciava l’ullal deia que era com una espasa, el de la cua deia que semblava una corda, el de l’orella un ventall, el de la trompa una serp, el que va anar a parar a la pota deia que era com el tronc d’un gran arbre. No paraven de discutir entre ells fins que l’amo de l’elefant els va ajudar a integrar en un tot les percepcions parcials de cadascú.

«En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares». Sí, molts camins ens acosten a Déu. La contemplació de l’ordre dinàmic i creatiu de la natura i el cosmos immens, l’anhel de pau, justícia i bondat en el fons de tot cor humà, l’experiència artística que ens eleva vers una bellesa superior, el silenci que ens obre a una consciència més ampla, els retalls de saviesa continguts en totes i cadascuna de les tradicions religioses de la humanitat, la gosadia indescriptible de la veritable pregària, l’experiència de l’amor i la donació d’un mateix que es pot viure en la família, en el voluntariat o en qualsevol ambient…

En el poble d’Israel l’experiència de Déu venia molt marcada pels profetes, aquells personatges que pronunciaven paraules carregades d’un caràcter diví. Per mitjà d’ells el poble havia anat descobrint un Déu proper, compassiu i benigne, però també exigent, gelós, intolerant de la injustícia i la corrupció. Per mitjà dels profetes havia anat també creixent l’expectativa d’una intervenció divina novedosa, la vinguda del Messies, algú que salvaria el poble de l’opressió en què es trobava i que alhora revelaria Déu fins a un punt mai vist.

I aquí podem deixar anar la imaginació com ho feien molts jueus d’aquella època. ¿Com serà la vinguda del Messies? ¿Veurem un carro de foc enmig dels núvols? ¿Com deuen ser els exèrcits celestials? ¿Per on arribaran? ¿Com els hem de donar la benvinguda? ¿Què cal fer per estar preparats per al gran dia?

I vet aquí que topem amb la sorpresa, la grandesa i la màgia del Nadal. Déu no envia ningú sinó que ve en primera persona. Amb tot el poder i majestat d’un nadó nascut en condicions precàries, és a dir, gens ni mica. Ell que és la llum veritable, neix de nit sense enlluernar ningú. Ell que ha vingut a salvar tothom, no es pot valer per si mateix i necessita que la mare el faixi amb bolquers. Ell que és el rei de l’univers neix al lloc més pobre i rep la visita dels més humils, els pastors.

Podem continuar buscant Déu en la natura, la bellesa, la justícia, el silenci, la saviesa, la pregària, etc., però no hem d’oblidar mai que, com els cecs del conte oriental, només copsarem retalls de l’elefant mentre no ens obrim a reconèixer Déu en aquest infant que ens ha estat regalat aquesta nit i que ve a donar la vida per nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Un acte d’amor (Mt 1,18-24)

Maria i Josep, com molts dels joves jueus de la seva època, eren dels que esperaven la vinguda d’un Messies. No sabem ben bé quina imatge se n’havien fet, però si era algú que venia de part de Déu segur que havia de ser a fi de bé. També és fàcil d’imaginar que algun dia haguessin parlat de la família que pensaven formar i dels fills que tindrien.

L’espera del Messies es va acomplir, i tant!, i els va tocar molt més de prop del que ells comptaven. Es van veure abocats a prendre unes decisions inesperades que els van canviar les vides. Van deixar enrere els seus projectes personals i es van apuntar al projecte, al somni de Déu per a ells i per a tota la humanitat.

Posem-nos en el lloc de Maria i de Josep i preguntem-nos, primerament, si som persones esperançades. ¿Tenim projectes i somnis que parlen d’un món habitable per a les futures generacions, d’una família més ben avinguda, d’un país més just i pròsper, d’una humanitat més solidària? ¿O només pensem que ja toca canviar el mòbil, i un sofà nou, i la subscripció a la plataforma digital…?

I si diem que sí, que som persones d’esperança, ¿estem disposats a acceptar que l’acompliment dels nostres somnis ens canviï la vida? ¿Estem oberts de debò a les sorpreses de Déu? Perquè Déu no deixa ni deixarà mai de sorprendre’ns. De ben segur que els jueus imaginaven un Messies vingut clarament del cel en glòria i majestat, un cabdill alhora patriòtic i religiós que posés les coses al seu lloc i que els deixés en un lloc de privilegi en el concert de la humanitat. I vet aquí que el Messies no arriba directament del cel sinó en el si d’una noia verge, i que serà fill de Déu i alhora descendent de David per part de Josep, que li haurà de fer de pare legal.

Davant d’aquest panorama, ¿què podria passar-li avui al pobre Jesús si se li hagués acudit a Déu enviar-lo a la nostra època? Un temps en què, quan un nen arriba de manera inesperada, la mare sovint es considera amb el dret de decidir si continua endavant o se’l fa treure. Un temps en què, quan la mare es troba en dificultats i li manquen recursos per a continuar endavant amb l’embaràs, és tan difícil trobar un Josep que li faci costat en la persona del pare responsable o d’uns serveis socials veritablement eficaços… Quantes vegades, si la noia és tossuda a tirar endavant se sentirà dir: hauries d’haver avortat…

Vivim un temps en què els nens no han de ser solament desitjats sinó també planificats. I a vegades es planifiquen a tan llarg termini que el cos de la dona ja ha dit prou i cal anar a la clínica a obtenir allò que la natura ja no proveeix. I, és clar, amb la nostra mentalitat mercantilista, aquí s’ha vist de seguida un nou camp de negoci: ¿preferiu nen o nena, amb més o amb menys garanties?

El que sempre hauria de ser el fruit més sublim d’un acte d’amor humà ho estem convertint en un bé de consum fabricat pels científics i sotmès a les lleis de mercat. No és el mateix, i segurament no sabem encara fins on ens pot portar un canvi de mentalitat tan radical. Això sí, de les lectures d’avui m’agrada copsar que la concepció de Jesús en el si de Maria va ser fruit d’un veritable acte d’amor. Un acte de l’amor de Déu envers Maria i envers tota la humanitat.

Jordi Vila Borràs

Els profetes del contragol (Mt 11,2-11)

D’en Johan Cruyff en deien el profeta del gol perquè va canviar d’una manera revolucionària la manera de concebre el futbol. Això ho sap molta gent. El que no és tan conegut és que en handbol existeix el contragol, una de les armes més poderoses que fan servir els equips potents.

Què és això del contragol? Molt senzill. Quan el porter encaixa un gol, en comptes de lamentar-se agafa la pilota sense perdre un segon i la llança cap al cercle central, on ja hi ha un jugador que s’espera per posar-la en joc i passar-la a un dels companys que corren cap a la porteria contrària, de manera que poden marcar fàcilment abans que la defensa s’hagi organitzat. Contraatac després de gol: això és un contragol.

El que més m’admira d’aquesta jugada és la fortalesa mental que demana. En handbol, qui gemega ja ha rebut. No hi ha temps de discutir la jugada ni de repassar mentalment en què ens hem equivocat. Es tracta de mirar endavant i de reparar amb un gol a favor el gol en contra que acabem de rebre. Així són també els profetes. Sempre miren endavant.

Joan Baptista deuria sentir de tot quan batejava el poble al riu Jordà. Les seves crítiques ferotges no li sortien gratis. I ara, des de la presó, en comptes de lamentar-se de la seva desgràcia, posa tot l’interès a mirar endavant. Vol saber si Jesús és el qui ha de venir, l’Enviat de Déu.

A la segona lectura, sant Jaume recomana als germans que tinguin paciència fins que vingui el Senyor, com el pagès que espera les pluges i els fruits que finalment ha de donar la terra. A vegades ens pensem que la paciència és una actitud de pura passivitat: no fer res mentre esperem l’autobús a la parada, o deixar passar les hores mortes al llit quan estem malalts. (Per cert, quina ràbia els fa als malalts quan els diuen que han de tenir paciència. Els que estem sans no hem de donar consells als malalts amb una actitud de superioritat sinó mirar d’entendre l’estat en què es troben, adaptar-nos i no fer gaire nosa).

La paciència del pagès no és passiva. El pagès no pot esperar res si no ha preparat la terra i ha sembrat o plantat allò que vol collir. Hi ha un temps d’esforç i un temps d’espera que només tenen sentit perquè el pagès confia que, finalment, donaran fruit. En certa manera els pagesos són també profetes. Treballen pendents d’un fruit que encara no veuen.

Així hem de ser també els cristians. Abunden massa entre nosaltres les queixes i les lamentacions. Hem de treballar pel Regne tot i que encara no en vegem els fruits. Arribaran quan sigui l’hora. Això sí, no hem d’esperar que ningú ens faci la feina que ens pertoca a cadascú. Un exemple ben actual pot ser el tema del canvi climàtic. Cada vegada som més conscients de la magnitud del problema, i això és bo. Ara bé, ¿de debò ens pensem que la solució vindrà dels dirigents mundials que han estat aquests dies reunits a Madrid, cadascú en defensa dels seus interessos? Segurament el problema es resoldrà quan la gent del carrer passem de la conscienciació a l’acció, quan canviem els nostres hàbits de consum i de desplaçament. Ningú ens traurà les castanyes del foc i, com el pagès profeta, ens cal sembrar vida si volem recollir fruits de vida.

Jordi Vila Borràs

Punt d’unió (Lc 1,26-38)

Sembla que estem vivint una revifada dels masclismes, dels racismes i de l’odi en general. Hi ha un partit polític que nega la violència de gènere. Hi ha futbolistes negres que abandonen el camp plorant, farts de sentir insults humiliants. Hi ha polítics que toleren l’ensenyament de la religió catòlica a les escoles però que s’esparveren només de pensar que els musulmans també poden reclamar el seu dret. Hi ha gent enfadada perquè estan convençuts que des de Càritas només ajudem als de fora i no fem res pels d’aquí.

No em puc estar de dir que aquestes actituds, encara que sovint es disfressin de defensa de la nostra identitat catòlica, són totalment contràries a la voluntat de Déu tal com Jesús ens la va ensenyar en totes i cadascuna de les pàgines dels evangelis. Crec que val la pena tenir-ho molt en compte, avui que, perquè celebrem simultàniament la Immaculada Concepció de Maria i el diumenge II d’Advent, se’ns convida a mirar alhora cap als inicis i cap a la meta de la nostra història de salvació.

La primera lectura ens mostra com el primer pecat és a l’origen de la primera desavinença. L’home culpa la dona, la dona culpa la serp, i des d’aleshores no hem parat mai de buscar culpables. El mal sempre ve de fora, la culpa sempre és dels altres, i que bé que aniria tot si no haguessin vingut aquells a espatllar-ho… Això passa fins i tot dins de les comunitats cristianes. ¡Tants cismes i dissensions que s’han donat en la història de l’Església i que ens continuen dividint! El llibre dels Fets és testimoni de com això ha passat des dels temps apostòlics. El mateix dia de Pentecosta hi havia reunits, en aquella sala on es trobaven tots junts per pregar, dos grups ben configurats: els deixebles i els familiars de Jesús. Poc després veiem com les vídues de llengua grega es queixaven que, en la distribució d’ajudes als pobres de la comunitat, eren discriminades respecte de les de llengua hebrea. Més tard van aparèixer les diferències entre els cristians d’origen jueu i els d’origen pagà.

És en aquest context que sant Pau exhorta els cristians de Roma a «estar d’acord en Jesucrist, perquè ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor». I encara hi insisteix: «accepteu-vos els uns als altres com el Crist us ha acceptat», tant els que venen del judaisme com els del paganisme.

Maria va ser concebuda exempta de pecat, i per tant també de tota llavor de discòrdia. Així com Eva va voler espolsar-se del damunt la culpa que li pertocava, Maria va acceptar obedient la voluntat de Déu i va acceptar, amb tot el dolor que li suposava, que el seu Fill carregués damunt seu el pecat del món per tal de salvar-nos de la mort i reconciliar-nos per sempre. Segurament per això també, el dia de Pentecosta, quan l’Esperit va engendrar l’Església, Maria apareix com el punt d’unió entre aquells dos grups contraposats dels deixebles i els familiars de Jesús.

Penso que pot ser un bon recurs, cada cop que sentim en nosaltres la temptació de l’odi i de la divisió, recórrer a Maria com a Mare. La mare és el punt d’unió entre els germans. Ella ens recorda que venim d’un origen comú, que som fruit d’un únic amor. Ens diu la Bíblia que tots els éssers humans venim d’una mateixa parella. Les divisions van arribar després, fruit amarg del pecat. I diu la Bíblia també que caminem cap a un destí comú, cap a la casa pairal (la casa del Pare), on seurem tots a taula, una mateixa taula per a tots, a compartir el banquet del Regne amb les dones maltractades, amb els nostres veïns musulmans i amb els futbolistes negres, que també són germans nostres.

Jordi Vila Borràs

El Senyor ve (Mt 24,37-44)

Fa un temps em vaig fer un tip de riure amb un vídeo que circulava per les xarxes. Era un bisbe que parlava amb un micròfon a la mà enmig de la gentada. Deuria ser la inauguració d’alguna cosa. Després d’haver fet el discurs amb molt d’entusiasme, arriba el moment de beneir. I el bisbe, que encara deuria anar rumiant les paraules que acabava de dir, suca distretament el micròfon en l’aigua beneïda. De seguida s’adona de la badada, però no es fa enrere i fa l’aspersió amb el micròfon xop. Deu pensar: el mal ja està fet, ja l’eixugarem després.

A tots ens passa que fem coses sense pensar, segurament perquè mentre fem una cosa n’estem pensant una altra. Un dia obres la nevera i hi trobes el mòbil, o coses per l’estil. Farem bé tots plegats de fer cas de la recomanació de sant Pau: «siguem conscients dels moments que vivim». Passem més de mitja vida fora del nostre temps, els joves perquè somien quan arribarà el dia que podran fer allò que desitgen, els vells perquè recorden amb nostàlgia allò que van fer fa tant de temps. I mentrestant anem vivint distrets i sucant el micròfon a l’aigua beneïda.

Advent no és simplement el temps de preparació de les festes de Nadal. No es tracta només d’anar preparant el pessebre, l’arbre i el tió, de començar a decorar la casa i muntar tota la intendència i l’agenda dels dinars i sopars familiars i d’empresa. Jo diria que l’Advent és el període de l’any en què la litúrgia ens convida a prendre més consciència del pas del temps. Celebrarem que fa un any més que Jesús va néixer a Betlem, i tot seguit per Cap d’Any afegirem un any més a la nostra història. Però, com diu sant Pau, també celebrem que «avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe». El Senyor vindrà a l’hora menys pensada, i per tant ens cal vetllar i estar a punt. «Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca… Comportem-nos dignament com a ple dia». I tinguem present que, a més del dia de la vinguda definitiva del Senyor, ell es fa present cada dia entre nosaltres en la carn de tota persona que se’ns fa proïsme, i especialment en els més pobres i necessitats. Per això, tal com diu sant Pau, que l’excés de menjar i beure, els plaers i impureses, les renyines i enveges no ens esmussin els sentits i el deixem passar de llarg. Obrim bé els ulls i el cor. El Senyor ve. Que ens trobi desperts.

Jordi Vila Borràs

No fem esperar el paradís (Lc 23,35-43)

Si algú pensa que això de celebrar Crist Rei és una reminiscència dels temps de l’Església poderosa i triomfalista, només cal que repassi l’evangeli d’avui. Celebrem un rei que té per tron la creu, per corona les espines clavades a la pell, i l’única porpra que el cobreix és la sang que vessa per les ferides dels assots, els cops i les caigudes.

Jesús no va parar mai de predicar el Regne de Déu. Anunciava que era a prop. Què volia dir? Que Déu era a punt de posar el món sota el seu domini, de convertir-lo en allò que sempre ha volgut que sigui però que es va malmetre a causa del pecat de la humanitat. Jesús anunciava el Regne, i des de la creu en va ser proclamat rei per mitjà d’un rètol que pretenia ser irònic i va esdevenir profètic.

Sí, Jesús és rei perquè ha vençut els enemics. Va començar fugint d’Herodes, però en la seva fugida es va unir per sempre al gran exèrcit dels proscrits, els perseguits i els exiliats. I va coronar amb el martiri aquells innocents que, sense poder encara parlar, van donar testimoni d’ell i van entrar a la glòria. Va continuar la seva campanya victoriosa vencent el temptador al desert, en aquella escena carregada de simbolisme que expressa que, com a ésser humà, va experimentar els mateixos impulsos i passions que tots nosaltres, però que sempre els va saber dominar i ordenar envers la missió que el Pare li havia encomanat.

Ara, des de la creu, condemnat, humiliat, vexat, anul·lat als ulls de tothom, és a punt de vèncer el darrer enemic, que és la mort, i instaurar el seu regne amb caràcter universal i etern. Si tot l’odi que li han llençat al damunt no li ha impedit que perdonés els qui el crucificaven, si la mateixa mort i la sepultura no han evitat que es presenti vivent davant dels deixebles i els infongui el seu Esperit, ¿qui podrà escapar del poder del seu Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau?

Ni els pitjors crims no ens allunyen del seu poder. Aquell criminal clavat a l’altra creu del Calvari, veïna a la seva, prou que es mereixia la condemna. Ell mateix ho reconeix. Però, amb una sola i tímida petició de benvolença, Jesús en teu prou per decidir-se a associar-lo al seu destí, a convidar-lo al seu Regne. Per això ha vingut, per això és clavat a la creu. Per fer-se càrrec dels pecats de tothom i obrir de bat a bat les portes del paradís. Agraïm-li aquesta gràcia immensa que ens ha fet i procurem viure des d’ara tal com ell ens ha ensenyat per tal que no hàgim d’esperar al final de la nostra vida per entrar al paradís, sinó que aquest món nostre sigui cada cop més el Regne que ell ha vingut a instaurar.

Jordi Vila Borràs

Testimonis d’esperança (Lc 21,5-19)

Que malament que està tot! Vivim en un món ple de desastres, d’injustícies i de violència. La humanitat penja d’un fil. No crec que sigui massa exagerat parlar així, però també crec que aquestes expressions es poden aplicar a la major part de la història de la humanitat. En temps de Jesús s’esborronaven pensant en una eventual destrucció del temple de Jerusalem. Va passar quaranta anys després, i el poble jueu perviu malgrat totes les dificultats. Què direm de les guerres? Segur que no hi ha ni un sol moment en tota la història de la humanitat lliure de violència i de destrucció. I no hem d’oblidar que fa més de setanta anys que vivim sota l’amenaça nuclear, i ningú ens assegura que el que va passar a Hiroshima i Nagasaki no es pugui tornar a repetir. El mateix podem dir dels desastres naturals de tota mena que sempre han amenaçat la humanitat. Ara patim pels efectes devastadors que pot arribar a tenir el canvi climàtic, però podem recordar que al segle XIV la pesta negra va acabar en quatre anys amb la tercera part de la població europea.
La persecució religiosa també és, per desgràcia, una constant en la història humana. Amb prou feines trobaríem una religió o una sola idea que no hagi estat perseguida en un o altre moment de la història, però diuen algunes fonts que el cristianisme ha estat i continua essent, de totes elles, la més afectada. Quants cristians, des de l’època de l’imperi romà fins ara mateix, no deuen haver pensat que no hi havia res a fer, que tot s’havia perdut! I malgrat tot la fe continua.
L’evangeli d’avui sembla un reguitzell de desgràcies, però el més important és veure com acaba. Jesús fa una crida a la confiança serena. No hem de viure amb l’ai al cor i amb moral de derrota. Quan sigui l’hora, Jesús mateix respondrà per nosaltres i no es perdrà ni un dels nostres cabells. Ens tocarà patir, sí, però podem fer-ho amb moral de victòria, perquè tenim la promesa de la vida eterna.
Saber sofrir amb constància, mantenir l’esperança malgrat tots els contratemps: aquest és un signe d’autèntica vida cristiana. Moltes vegades recordo les paraules d’una cristiana, militant d’un moviment obrer, que va ser durant un temps regidora en un ajuntament del Baix Llobregat. Deia que en el seu partit hi havia pocs cristians però que eren molt ben valorats perquè mai no s’arronsaven davant els fracassos i les dificultats. Amb la seva manera de viure eren testimonis d’esperança. I aquesta també és una manera d’anunciar l’evangeli.
Jordi Vila Borràs

L’altra vida (Lc 20,27-38)

Els saduceus no creien en la resurrecció dels morts, a diferència dels fariseus i de Jesús mateix. En l’evangeli d’avui veiem que, en el seu afany de posar Jesús en un compromís, s’acaben contradient ells mateixos: si, tal com defensaven, un home pot repudiar voluntàriament la seva muller, amb la qual cosa queda desfet l’acord matrimonial, no hi ha motius per defensar que el vincle entre marit i muller s’hagi de mantenir després de la mort.

Més enllà de l’anècdota, avui dia ens continuem qüestionant si hi ha una altra vida. No és una pregunta per passar l’estona. No n’hi ha prou de respondre que quan arribi el moment ho sabrem, perquè de fet la fe la supervivència després de la mort condiciona la nostra manera de viure ara mateix. Al capdavall, si amb la mort tot s’acaba, això vol dir que no hi ha res que duri per sempre, i per tant es tractarà de viure al dia sense pensar gaire en un futur que potser no veurem mai. En canvi, si ni tan sols la mort ens fa desaparèixer, hem de viure conscients que tot el que fem en aquesta vida romandrà per sempre amb nosaltres.

Fixem-nos que això té conseqüències en la manera d’entendre el matrimoni, però no després de la mort sinó ara mateix. Si tot s’ha d’acabar un dia o altre, no cal fer-ho durar més del compte. Quan s’acaba, s’acaba. Em sembla que molts casaments i divorcis avui dia són fruit d’aquesta mentalitat. És clar que es casen enamorats i amb el desig que el seu amor duri per sempre, però en el fons pensen que durarà el que duri, i que el dia que es deixin d’estimar seran lliures de seguir cadascú el seu camí. La realitat ens diu que les coses no funcionen així, i que, a banda de la doctrina cristiana sobre la indissolubilitat del matrimoni, cada dia es pot comprovar que, encara que l’amor desaparegui, el vincle es manté, si més no en els aspectes negatius: les ferides emocionals, les amistats que es perden, la intervenció d’advocats i jutges en allò que un considera la seva vida privada, les conseqüències sobre els fills… En poques paraules: quan un casat es divorcia no torna mai a ser solter, sempre serà un divorciat del seu primer matrimoni.

Ara bé, per a Jesús l’altra vida no és una mera prolongació o repetició d’aquesta. No és una reencarnació, sinó la vida definitiva. No morirem mai més. Serà manifestada la nostra identitat més profunda de fills de Déu. I, per tant, res del que vivim ara desapareixerà sense deixar rastre, però tot serà superat. Fins i tot el matrimoni. No és que al cel marit i muller se separin. Que estiguin tranquils les viudes i els vidus que enyoren la seva parella, que segur que al cel la retrobaran. Però la unió que viurem al cel tots amb tots serà molt més forta que la unió que ara pot experimentar la parella més unida d’aquest món. Al cel el matrimoni no queda esborrat sinó superat per un vincle que encara no podem imaginar.

I aquest és, en definitiva, el sentit del celibat cristià. ¿Per què hi ha homes i dones que no es casen per amor a Déu? ¿És que Déu els pot prohibir una cosa que en si mateixa és bona? ¿És que els que es casen no estimen tant Déu? No. Simplement és perquè Déu els ha fet el do d’anhelar ja des d’ara aquesta unió que viurem al cel, una unió millor que el millor matrimoni. El matrimoni cristià és un sagrament perquè l’amor humà és signe i presència de l’amor diví en les nostres vides. Complementàriament, el celibat cristià ens recorda que Déu ens ha creat perquè participem del seu amor, i que cap amor humà no ens pot satisfer del tot.

Jordi Vila Borràs

La conversió de la bèstia negra (Lc 19,1-10)

No sé qui és el delegat de l’Agència Tributària a Tarragona. Confio que deu ser un senyor o senyora honest i responsable i espero que de nit pugui dormir amb la consciència tranquil·la. No tinc raons per pensar altrament.

No era així a Israel en temps de Jesús. Zaqueu era el cap dels cobradors d’impostos a Jericó, i la gent l’odiava i el menyspreava. També als seus col·legues dels altres pobles. El procurador romà, un tal Ponç Pilat, assignava a cada localitat la quantitat de diners que havia d’aportar a les seves arques, que en la major part no anaven destinats, com ara, a ensenyament, sanitat, obres públiques o serveis socials, sinó a pagar els sous de les legions romanes, és a dir, de l’exèrcit d’ocupació que mantenia el poble jueu sotmès al domini de l’imperi romà. I a partir d’aquí ell mateix i cadascun dels seus companys tenien carta blanca. No hi havia els sistemes de control informàtic d’avui dia, de manera que és fàcil d’imaginar tot l’entramat que es muntava de màfies, abusos de poder, suborns i desviacions de capital.

L’evangelista Lluc defineix Zaqueu amb molta elegància: ric i baix d’estatura. Riquesa amassada a base de fraus. Baixa estatura que no era res al costat de la baixesa moral del personatge, que tothom tenia per pecador.

No diré noms per no allargar-me i per no difamar persones que poden ser víctimes de campanyes mediàtiques de desprestigi (que també passa), però tots tenim presents tants casos de personatges actuals dels mons de la política i de les finances a qui escauria el nom de Zaqueu. Alguns van a parar a la presó mentre que altres arriben al capdamunt del poder i maneguen el món sense escrúpols.

Però l’evangeli d’avui ens presenta un gir de guió totalment inesperat. Resulta que també a aquests personatges pot arribar la llum de l’evangeli i la gràcia salvadora de Jesús. També ells es poden convertir. Jesús sempre va ser al costat del pobres, els malalts i els oprimits. Però no va tancar mai la porta als rics, sinó que sempre els va cridar a convertir-se.

A l’inici del seu pontificat, el papa Francesc va dir: com desitjo una Església pobra i per als pobres! Però no ha dit mai que vulgui una Església contra els rics. No, el missatge de Jesús és una crida universal a la conversió. Això no està de moda, certament. És més fàcil desqualificar. Avui dia és més fàcil que mai, gràcies a la bombolla virtual que tots ens anem construint: digues-me com penses i et diré quins canals de televisió mires.

També diu el papa Francesc que no hi ha sant sense passat ni pecador sense futur. Zaqueu tenia curiositat per veure Jesús, i la mirada d’aquest el va trasbalsar i el va curar. Zaqueu va baixar de l’arbre i la seva estatura moral es va agegantar quan va decidir rescabalar amb escreix tots els bens que havia defraudat.

La mirada dels cristians hauria de ser com la de Jesús. Pensem un moment, cadascú de nosaltres, en la nostra bèstia negra. No cal que ho diguem a ningú, cadascú és ben lliure de tenir la seva. Pensem a continuació: ¿com voldríem que acabés? ¿Al carrer com un indigent? ¿Podrint-se a la presó? ¿O fins i tot pensem en coses pitjors? Doncs bé, cap d’aquests pensaments no és digne d’un cristià. L’única cosa que podem desitjar per a les nostres bèsties negres és que es converteixin. És un manament de Jesús: Estimeu els enemics.

Jordi Vila Borràs