L’amor és humil (Lc 14,1a.7-14)

Segur que si l’evangeli ha conservat aquest ensenyament de Jesús no és per donar una lliçó de “modos” sinó per alguna cosa més important. Encara que, ben pensat, la bona educació potser és més important del que sembla. Aquests dies passen per alguns canals de televisió un anunci molt ben fet d’un embotit català. La història que se’ns explica en pocs segons gira al voltant de la consigna que un pare dona a les seves filles: aquest fuet no es toca fins que no siguem tots a taula. Els convidats arriben més d’una hora tard, la qual cosa ja és una falta d’educació, i comencen a endrapar fuet sense encomanar-se a ningú, davant la mirada contrariada de les nenes.

A primer cop d’ull pot semblar que no passa res per saltar-se alguna norma i menjar abans d’hora. És bo gaudir de la vida i actuar amb espontaneïtat. Però en el fons és qüestió d’egoisme. La naturalesa humana, tocada pel pecat, és egoista. No és dolent satisfer els propis gustos i necessitats, però sí que ho és no mirar pels altres. La bona educació és aprendre a pensar en els altres abans que en mi mateix i a pensar també en les conseqüències dels propis actes. Això no és espontani, cal aprendre-ho, i com tot aprenentatge costa un esforç. Ara bé, com tots els bons hàbits, la bona educació se’ns va tornant connatural a mesura que la practiquem i ens va sortint cada cop més sense pensar-hi. Això és bo per a les persones que tenim al voltant, que gaudeixen de la nostra amabilitat, però també és bo per a nosaltres mateixos, perquè ens fa més empàtics, més connectats amb els altres, i això ens enriqueix la vida en gran manera.

Vivim en una societat competitiva. Lluita i rivalitat per ser els primers. L’objectiu és que jo guanyi, i tot s’hi val per tal de fer que els altres perdin. Així és el món de l’empresa i així és, cada cop més, el món de la política. Sembla que els nous dirigents mundials són cada cop més mal educats i més inhumans, i que com més insulten més vots guanyen. Si és així, anem per mal camí.

Jesús no vol que ens deixem contagiar per aquest mal esperit. Ni l’Església universal ni la parròquia ni la família o la comunitat han de ser un lloc de competència. No hem de cobejar càrrecs ni influències. Tots, des del primer fins al darrer, hem vingut a servir, i aquest és l’únic privilegi que ningú no ens pot prendre. Malauradament valorem les persones pel lloc on han arribat, és a dir, per l’honor i la jerarquia que han assolit. Seria molt millor que ens valoréssim pel servei que fem, siguem al lloc on siguem. Em deia un caputxí que la majoria dels sants del seu orde han estat germans llecs, sense estudis ni càrrecs d’importància.

Quan aprenem la virtut de la humilitat canvia la nostra mirada sobre les persones. Deixem de ser interessats. No ens fixem en el que podem obtenir dels altres sinó en el que els podem oferir. I no ens preocupa si ens podran rescabalar. Aleshores és quan aprenem a estimar sense esperar res a canvi. Això no ho pot entendre qui pensa que la vida s’acaba en aquest món. Seria una ximpleria fer qualsevol cosa sense treure’n algun benefici. Però els que tenim una visió transcendent de la vida sabem que la gran recompensa serà gaudir de la vida prop de Déu. Tot l’esforç que suposa aprendre a estimar, ser humil, generós i desinteressat val la pena perquè ens posa en sintonia amb Déu, que és Amor. Aprenent a estimar aprenem a gaudir de Déu.

Jordi Vila Borràs

Deixa’m entrar (Lc 13,22-30)

No hi puc fer més. Quan topo amb aquest evangeli em ve a la memòria el record dels meus temps de professor de física i química. Sempre hi havia algun alumne que el dia abans de l’examen se m’acostava a preguntar: “Serà gaire difícil? Tu creus que podré aprovar?” Em venien ganes d’enviar-lo a pastar fang, però sempre acabava trobant alguna resposta més o menys irònica.

M’imagino que Jesús també deuria tenir algun deixeble pesat, més fan que deixeble, que sempre es posava en primer terme per no perdre paraula i que cridava hosanna o al·leluia quan no tocava, només per fer-se notar. I entenc que, davant d’aquesta pregunta especulativa, el Senyor va mirar de trobar una resposta ben irònica per tal d’espavilar el deixeble corcó i ajudar-lo a convertir-se.

Si mirem el conjunt del missatge de Jesús tal com apareix als quatre evangelis, no hi ha dubte que ell ha vingut a donar la vida per la salvació de tothom, que la seva major alegria és poder rescatar de la mort i del pecat, que a casa del Pare hi ha lloc per a tots i que ell va a preparar-nos-hi l’estada… Així doncs, ¿com és que Jesús avui ens atemoreix amb la imatge de la porta estreta i, pitjor encara, la porta tancada que no ens voldrà obrir tot dient que no ens coneix? Segurament ens vol tocar el crostó a nosaltres que anem sovint a missa, que preguem i llegim textos piadosos. És clar que tot això ens fa bé, i Jesús no ens ho tira pas en cara. Però sí que ens adverteix que res de tot això no serveix de mèrit per a la nostra salvació. Me l’imagino dient-nos, una mica enutjat: Si vols salvar-te, no cal que et vulguis fer notar davant meu, que ja et conec, i deixa d’una vegada que jo pugui entrar en la teva vida. Sigues generós, honest, compassiu, acollidor, indulgent amb els que et molesten… Sigues, en una paraula, veritablement humà com jo ho soc, i així tindràs lloc des d’ara a la casa del Pare i participaràs del banquet del Regne.

Penso que no hem de preocupar-nos gens del que Déu pot fer amb nosaltres quan ens trobem amb ell cara a cara. Ell és Pare infinitament misericordiós, i no hem d’esperar cap mena de càstig. Més aviat ens hem de preocupar del que farem nosaltres quan ens trobem amb ell. M’explico. Pensem en qualsevol espectacle que ens agradi molt: un concert, una pel·lícula, una obra de teatre, un partit de futbol… tant se val. Segur que alguna vegada hem assistit a un esdeveniment que ens ha fet vibrar, ens ha satisfet i emocionat, ens ha fet sentir plens. I també segurament ens resulta fàcil pensar en alguna persona que s’hi avorriria solemnement i que en marxaria abans d’hora fastiguejada perquè no té els mateixos gustos ni la mateixa sensibilitat.

Doncs bé, diuen que el cel és veure Déu. No és poca cosa, si tenim en compte que Déu és la suprema bellesa, la veritat completa, la infinita bondat. Ara bé, només en gaudirem en la mesura en què en aquesta vida hàgim desenvolupat precisament el gust per la bondat, la veritat i la bellesa i no pas per altres coses de les quals sabem que el món n’és ple. Joan encara ho fa més sintètic: Déu és Amor, i per això només en gaudirem en la mesura que hàgim après a gaudir del veritable amor.

Jordi Vila Borràs

Militància cristiana (Lc 12,49-57)

Quan la fe cristiana es va començar a estendre pel món antic, tant les autoritats religioses dels jueus com el poder polític dels romans van tractar les primeres comunitats com una secta perillosa per a la cohesió social i divisora de les famílies. No puc deixar de pensar en alguns polítics que acusen de coses semblants als qui no comparteixen la seva mateixa visió de la societat. És curiós que els que divideixen sempre són els altres.

Jesús era conscient que la seva predicació provocava conflicte. En la societat, en les famílies i fins i tot en la consciència de cada persona. No hi ha canvi ni conversió sense conflicte. Hem de desconfiar de la pseudoespiritualitat que ens diu que tancant els ulls i aquietant l’esperit trobarem la pau. Potser tindrem un moment de treva, però quan obrim els ulls toparem amb la mateixa realitat de la qual ens havíem evadit durant una estona.

El mal existeix en el món i el pecat ha fet niu dins de cadascú de nosaltres. No ho podem obviar. El mateix Jesús, predicador de la pau, la fraternitat, el perdó i la vida plena per a tothom, va patir el rebuig, la injustícia i la violència fins a la mort. És cert que la resurrecció és el senyal de la seva victòria definitiva, però també ho és que el mal i el pecat no pensen fer-se enrere sense oposar resistència. Per això és difícil ser cristià. Per això hi ha lluita dins nostre i en el món. Per això els cristians parlem d’esforç i d’ascesi. Abstenir-se de carn és un signe tradicional de penitència: no mengem allò que es considerava de més categoria precisament el dia que recordem la mort de Crist pels nostres pecats. Avui dia cal reconèixer, però, que és una ascesi de pa sucat amb oli, més postureig que autèntic sacrifici. Segurament la veritable ascesi té molt a veure amb les obres de misericòrdia, tan blasmades algunes d’elles en el nostre món cada cop més inhumà. Només cal que pensem en les polèmiques que avui aixequen algunes visites als presos, en el deure humanitari de socórrer qui es troba en perill i d’acollir els forasters, en el deure de consolar l’afligit i d’enterrar els morts, mentre al nostre país hi ha encara tantes fosses comunes i famílies que han perdut el rastre dels seus morts a la guerra.

La nostra és una religió de pau, d’amor i de vida. El món no és així, i per això entrem en contrast amb el món. Encara que la paraula no estigui de moda, els cristians hem de ser militants. No lluitem contra ningú, sinó a favor de tothom. Lluitem contra el mal i el pecat que han arrelat en les estructures de la societat i en el cor de les persones.

Som militants del Regne de Déu, que és molt més que ser soldats del papa, del bisbe o del mossèn. Els soldats són enviats a lluitar i a obeir sense saber el perquè, mentre que per l’Esperit ja tenim dins nostre l’olfacte del Regne que busquem. Per això Jesús acaba dient: «¿Per què no judiqueu per vosaltres mateixos què heu de fer?» L’obediència cristiana no és cega. És obediència a l’Esperit que ha estat vessat dins nostre i ens fa capaços de discernir els signes del Regne en el nostre món.

Jordi Vila Borràs

Mort sense agulló (Lc 1,39-56)

La mort té molt mala fama entre nosaltres. No en volem ni sentir a parlar. Ens espanta quan veiem que s’acosta i ens amenaça. Ens deixa baldats quan s’emporta algú que estimem. Si la mort fa tant de mal, ¿com és que Déu la permet? Per què ens ha creat destinats a morir? Diu sant Pau que «l’agulló que incitava la mort és el pecat». Tots els éssers vius tenen una existència mortal. De petits ens ensenyaven a col·legi que els éssers vius neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Formem part del cicle de la vida. Però el pecat ens ha desarrelat de la natura, ens ha escindit de l’ordre del cosmos i ens aboca al caos. Per això no acceptem la mort i la vivim com un drama i un fracàs. Qui ens en podrà alliberar?

Trobem també la resposta en sant Pau: «La victòria ha engolit la mort… Donem gràcies a Déu: ell ens dona la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor». Sí, Jesucrist va passar pel tràngol de la mort i la va vèncer. Ha ressuscitat. La mort no té la darrera paraula. Si encara ens dol, és perquè el pecat ens ha deixat ferits, però ara sabem que aquest mal té cura. Vivim en l’esperança de seguir els passos de Jesús.

Maria és la dona que no ha tingut mai tractes amb el pecat. Va ser concebuda immaculada i s’hi va mantenir tota la vida. Per això la seva mort va ser tan especial. No en coneixem els detalls, tot i que els artistes han provat tantes vegades de representar l’escena de la Dormició de la Mare de Déu. No sabem l’edat que tenia ni qui l’acompanyava en aquell moment. Però el mateix nom amb què en parlem és ben significatiu: Dormició, sobretot entre els cristians de tradició oriental. I els occidentals parlem de l’Assumpció, del trànsit al cel en cos i ànima.

Fixem-nos-hi: la mort de Maria no ens fa cap mal, no ens entristeix. No la trobem a faltar. La sentim ben present entre nosaltres com a bona mare que ens mira des del cel. En ella s’ha realitzat plenament l’efecte transformador i vivificant de la mort salvadora de Jesús per tots nosaltres. Per això fins i tot en fem festa, i festa major. Ella, des del moment de la mort, ja experimenta la plenitud de la vida en el Regne de Déu, fins al punt que el seu mateix traspàs va ser diferent de tots els altres: sense angoixa, sense agulló. Només Dormició i Assumpció.

Jordi Vila Borràs

Sortiu a gaudir (Lc 12,32-48)

Quan un esportista es prepara per a una competició li fa molt de bé sentir l’arenga de l’entrenador. Quan emprenem un nou projecte, tant se val si és en l’àmbit laboral, dels estudis o de la vida familiar, cal treballar la motivació. Haurem de dedicar temps i energies a una missió concreta, i això és molt més eficaç si un s’ho creu de debò i s’aplica a la tasca amb les piles carregades.
Així ens hem de prendre l’evangeli d’avui. Som els deixebles de Jesús. Ell ens ha encomanat una missió molt ambiciosa. Serà molt gratificant però requerirà totes les nostres energies, no ens podrem reservar res. En un moment crucial de la seva carrera esportiva, un geni del futbol va dir als seus jugadors: “sortiu a gaudir”. No s’allunya gaire del que avui ens diu Jesús.

(Lliures i sense por) “No tingueu por”. El nostre instint més primari és el de conservació. No volem perdre el que tenim. Ningú canvia de casa sense sospesar molt bé la conveniència del trasllat. Quedar-se al carrer és de les coses pitjors que et poden passar a la vida. Doncs bé, el Déu d’Abraham el va convidar a marxar del seu país cap a una terra que encara no coneixia. I Abraham va sortir i va viure sempre confiat en la promesa de Déu. També el poble d’Israel va sortir d’Egipte confiant en una promesa de llibertat que va mantenir enmig de dubtes i murmuracions. El Déu de Jesús és el Pare que es complau a donar-nos el Regne. I per això hem de desprendre’ns dels nostres bens i repartir-los entre els que els necessiten, perquè només així podrem gaudir del tresor del cel. Sí, cal vèncer la por, que en aquest cas és mala consellera, per entrar en la lògica del Regne. No hi ha cap banc del nostre món que operi al Regne del cel. Els únics bens que hi podem transferir són els que donem a Jesús mateix, que s’identifica amb el pobre, el malalt, el pres o el foraster. “No tingueu por”. El Regne del cel és dels pobres, dels humils, dels qui ploren, dels nets de cor… però no és dels porucs.

(Cada dia és un nou pas) “Estigueu a punt”. El Regne de Déu no és tampoc dels ganduls, dels desvagats o dels distrets. No hem de tenir por perquè tenim obertes les portes del cel, però això no ens eximeix de l’esforç de travessar-les. La nostra vida mortal un dia s’acabarà, i no podem deixar per a més endavant l’opció pel Regne que hem de fer avui. Ni ens podem refugiar tampoc en l’opció que un dia vam fer, per fonamental que hagi estat. Cada dia ens cal renovar el compromís per seguir Jesús, per apostar per ell i confiar de nou en la seva promesa. En la vida humana hi ha moments de tot, des de la infantesa plena d’energia, la joventut plena d’il·lusions i la maduresa carregada de responsabilitats fins a la feixuguesa de l’ancianitat. Però per a Déu no hi ha hora morta ni dia sobrer. Sempre podem viure el moment present enfocats vers els altres, centrats en Jesús, buscant la voluntat de Déu.

(La nostra responsabilitat) ¿I tota la gent –tanta gent- que no ha conegut Jesús de manera significativa, que no ha fet experiència conscient de Déu en la seva vida? ¿Com podran viure sense por i optar pel Regne? ¿Com podran caminar cap al destí que Déu els ofereix? ¿El Regne és només per a nosaltres, els deixebles, o per a tothom? Jesús ens diu que el Regne és per a tothom i que cadascú haurà de respondre en funció de les responsabilitats que li han estat encomanades. Val més que no ens dediquem a especular i que complim la nostra tasca, sigui gran o petita. Sant Agustí deia que l’ofici de bisbe no li era un honor sinó una càrrega, perquè l’obligava a treballar no sols per la seva salvació sinó per la de tot el poble. Semblantment, els cristians no som veritables deixebles si no som missioners i ens preocupem de comunicar la bona notícia del Regne. Els qui no han conegut Jesús no queden exclosos del Regne, i hi entren en sintonia a mesura que van optant pel bé, la veritat i la bellesa, que són les manifestacions de Déu que trobem en totes les coses creades. Segur que Déu ens dona a cadascú la gràcia que necessitem per a la nostra salvació i per al paper que ell ens ha reservat en aquest món. Donem-li’n gràcies amb aquesta eucaristia i renovem la nostra disposició a obeir la seva voluntat.

Jordi Vila Borràs Publicat a MISSA DOMINICAL

El banc del més enllà (Lc 12,13-21)

De tant en tant salta la notícia d’algu que ha viscut com un indigent i que, en morir, s’ha descobert que posseïa una gran fortuna. Poden ser casos d’extrema avarícia o bé de malaltia mental. El cas és que, si observem la humanitat en conjunt, sembla que aquest és precisament el nostre comportament: hem estat capaços de crear més riquesa que mai, i tanmateix bona part de la humanitat viu en l’extrema pobresa i fins i tot amb problemes greus de supervivència.

(Som éssers insatisfets) Els éssers humans, per a bé i per a mal, tenim una diferència amb els altres animals: som insaciables, sempre volem més. La vida de qualsevol animal està feta de rutines cícliques. Un gos menja, juga i jeu, menja, juga i jeu… i no necessita sortir d’aquí. En canví, nosaltres sempre aspirem a més en el coneixement, el goig, la possessió… No quedem mai satisfets. Déu ens ha fet així. Ja ho va dir sant Agustí: “Ens has fet per a tu, Senyor, i el nostre cor resta inquiet fins que no reposa en tu”.

(Vanitat de vanitats) El gran problema rau a oblidar quina és la meta de la nostra inquietud. Aleshores comencem a errar pels camins relliscosos de l’èxit, la fama, la cobdícia, el plaer, el poder… Res no ens pot omplir, res no ens satisfà, tot és passatger. Vanitat de vanitats. El nostre cor és a la mida de Déu i no de les criatures, i corrent darrere d’elles no deixem que Déu ens ompli. Cadascú de nosaltres ha de veure en quin aspecte de la seva vida pateix aquesta síndrome d’insaciabilitat. Hi ha persones que tenen més llibres a casa dels que podran llegir en la vida, i en continuen comprant. N’hi ha que tenen més diners del que podran gastar mai, i el seu màxim interès continua essent acumular beneficis. Això no deixaria de ser un desordre inofensiu si no fos perquè hi ha tanta gent al món que no té el necessari per a viure.

(Pensar en la mort) Encara que no ens agradi, pensar de tant en tant que la nostra vida en aquest món un dia s’acabarà és un exercici molt sa. Ens ajuda a relativitzar tots els problemes que potser ens semblen insolubles però que també un dia s’acabaran. I ens canvia la perspectiva sobre el que realment importa en la vida. ¿Què passarà quan ens morim? Vindrà gent al funeral, molta o poca no ho sabem. La majoria se n’oblidaran aviat. Les persones més properes hauran de fer el dol com hem hagut de fer tots en la mort d’algun ésser estimat, i estaran més tristes i més sensibles durant un temps. La roba anirà a Càritas o al contenidor. La majoria d’objectes personals a la deixalleria. Els diners i les propietats passaran a mans dels hereus legals. Tant de bo que ningú es baralli per causa de l’herència. En tot cas, ja no hi podrem fer res. En uns quants anys quedarem només en el record, cada cop més difuminat, d’unes quantes persones. Uns quants arxius conservaran les nostres dades en el bagul de la història, però passarà el temps i el nostre nom i la nostra imatge deixaran de ser significatius per a ningú, tal com ens passa quan topem amb rostres desconeguts de fotos antigues. Potser són família nostra però no els reconeixem.

(La riquesa que no passa) ¿Què és el que ens endurem més enllà de la mort? Atès que serem cridats a viure amb Déu, que és Amor, hem de pensar que només ens podrem endur al seu Regne definitiu allò que hi tingui a veure l’amor que hem viscut i el bé que hem fet: la cura dels altres, el perdó als que ens han ofès, el pa compartit, l’almoina donada, l’alegria que hem escampat. Tot allò que donem gratuïtament sembla perdut en aquest món, però de fet queda ingressat en el banc del més enllà. En el moment de morir perdem tot el que hem volgut conservar i recuperem tot allò que hem regalat.

(El tresor de l’eucaristia) De fet, això ja ho vivim en cada eucaristia. Oferim una petita part dels nostres bens: el pa i el vi i unes monedes que serveixen per al manteniment de l’església i per ajudar els pobres… i ho recuperem transformat en aliment de vida eterna. En la mesura que fem ofrena a Déu d’allò que som i que tenim, més clarament podrem experimentar la transformació que ell realitza en nosaltres ja des d’ara.

Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL

Pregar és una actitud (Lc 11,1-13)

Els que pateixen claustrofòbia s’ho passaran una mica malament, però m’agradaria que imaginéssim una estona que ens trobem tancats dins d’un ascensor aturat entre dues plantes. Si mai ens trobem en aquesta situació, serà molt útil que algú ens ajudi a conservar la calma amb tècniques de relaxació, però ho serà més encara tenir accés al telèfon de socors. Això ve a ser la pregària.

(Possibilitat i valor de la pregària) No pot pregar qui creu que no hi ha un Déu que ens pugui escoltar i socórrer. Aleshores sí que cal molta calma i relaxació per tal de sobreviure en aquest món que alguns conceben tancat en si mateix i penjat en el buit. Altres, molt racionals, diuen que de fet avui dia no caldria posar telèfons de socors als ascensors perquè hi ha dispositius que poden avisar automàticament a la central d’emergències quan detecten una avaria. Tanmateix, segur que preferim pujar a un ascensor que ens doni l’opció de comunicar-nos personalment. Si Déu és la central de recepció dels missatges, certament ell no té necessitat que li preguem per tal de conèixer les nostres necessitats, però a nosaltres sí que ens fa molt de bé saber que ell ens escolta.

(Aprendre a pregar en família) ¡Quantes i quants catequistes es queixen amb raó que avui dia molts infants arriben a catequesi sense saber pregar! La família és el millor lloc per aprendre a parlar, oi? Doncs per això és també el millor lloc per aprendre a pregar. La primera persona que ens parla de Déu deixa una empremta inesborrable en la imatge mental que ens fem de la divinitat, i per això convé que sigui algú que ens estima moltíssim, com la mare o el pare. També per això convé que la primera persona que ens ensenya a pregar sigui algú que ens inspiri la major confiança possible.

(Jesús no ensenya una fórmula sinó una actitud) Pregar no és memoritzar oracions i repetir-les una i altra vegada. Això ens pot anar bé per tal de centrar l’atenció, que es dispersa tan fàcilment. Però pregar és una actitud i un desig de comunicació. Avui hem llegit a l’evangeli la versió lucana del parenostre, que és més curta que la de Mateu. Si en dos evangelis trobem dues versions diferents de la pregària que Jesús ens va ensenyar, vol dir que el Senyor no es va preocupar gens de fixar una fórmula concreta sinó de transmetre’ns un estil i una actitud de pregària. Una actitud de confiança i de solidaritat fraterna. Per això comencem amb la paraula Pare i per això preguem sempre en plural, demanant no per a mi sinó per a nosaltres. Demanem a Déu que el seu nom sigui honorat, no pas perquè ell en tingui cap necessitat sinó perquè això repercuteix en bé nostre. Una societat que honora Déu és una societat que busca el Bé, la Veritat i la Bellesa. Demanar la vinguda del Regne de Déu és demanar que el mal desaparegui del nostre món. Suplicar cada dia el nostre pa implica viure enfocats en el present i confiats en la Providència. El perdó és la faceta més difícil de l’amor. Si podem perdonar és perquè som perdonats per Déu, de la mateixa manera que podem estimar perquè Ell ens ha estimat primer. I no caure en la temptació per no retornar a l’estat del primer Adam: nosaltres ja som homes nous per la victòria de Jesús. Així doncs, en aquestes cinc peticions es troba tot el que necessitem i hem de rebre de Déu per arribar a una vida plena.

(La sorpresa final) En totes les paràboles Jesús hi amaga una sorpresa per a fer-nos entendre que la manera de ser de Déu és molt diferent de la nostra. Quan Jesús explica que cap pare donarà una serp al fill que li demana un peix o un escorpí al que li demana un ou, ¿on es troba la sorpresa? Just al final. La lògica de l’argumentació ens fa esperar que Jesús digui que Déu ens donarà totes les coses bones que li demanem. En canvi, acaba dient que el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen. Sí, Déu sempre ens sorprèn. Nosaltres li demanem coses, i Ell se’ns dona ell mateix. Això és molt més del que podíem esperar. Déu és Amor, i estimar no és donar coses: estimar és donar-se.

Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL

Pescador, apòstol, màrtir (Mt 20,20-28)

Ara mateix hi ha milers i milers de pelegrins que, a peu o en bicicleta, durant dies, setmanes o mesos, van recorrent els camins que creuen Europa i tota la Península i fan cap a Compostel·la. Molts d’ells no saben gairebé res de l’apòstol Jaume. Alguns se senten continuadors d’un ritu ancestral, seguint el camí de la Via Làctia i del sol ponent fins al final de la terra. Altres, segurament la majoria, hi veuen simplement una oportunitat atractiva de fer turisme d’aventura. Tant se val. Molts hi trobaran més del que havien anat a buscar. Les incomoditats, el cansament, el ritme de la natura, el contacte amb la gent els obrirà a una nova mirada sobre ells mateixos i sobre el món i els durà a fer-se preguntes que potser mai no s’havien fet, i potser a respondre-les d’una altra manera.

(Un pescador ple de defectes) Sí, els caminants d’avui dia són pelegrins imperfectes. Com també ho era sant Jaume. Quan va conèixer Jesús era un senzill pescador del llac de Galilea. Senzill i temperamental: li deien el fill del tro. De bon començament potser es pensava que seguir aquell mestre era fer una mica el rodamón, de poble en poble per tota la regió. Fins que es va adonar que s’encaminaven cap a una meta on Jesús s’havia d’encarar amb el seu destí: pelegrinaven a Jerusalem. Es va imaginar una entrada triomfal i la presa del poder. I es va despertar la seva ambició. No era ell sol. La seva mare i el seu germà compartien les mateixes ànsies. I els altres deu van sentir de seguida el pessic de la gelosia. És ben veritat que portem el tresor del nostre ministeri en gerres de terrissa, tan fràgils i tan ordinàries.

(Apòstol esforçat) Atrevit com era, tanmateix es va fer fonedís com els altres apòstols quan les coses van anar mal dades. Això sí, fill del tro des del si de la mare, es va agafar al peu de la lletra el mandat de Jesús de portar la bona nova de l’evangeli fins als confins de la terra i va emprendre el camí d’occident tan lluny com va poder. Diu la tradició que el seu camí no va ser de roses sinó d’espines, i que quan es va sentir defallir no li va mancar l’assistència de la mateixa Mare del Senyor.

(Patró que agermana pobles) El gran nombre de tradicions locals que celebren el pas de l’apòstol per les nostres terres, així com la xarxa de camins històrics que connecten tots els racons de la Península amb la catedral de Santiago són raons més que suficients per justificar el patronatge comú de sant Jaume sobre tots els pobles d’Espanya, cridats a conviure en pau i fraternitat entre nosaltres i amb tots els pobles de la terra. En canvi, ens cal fer un exercici de purificació de la memòria i reconèixer que la figura llegendària del Santiago matamoros, nascuda al voltant de la també llegendària batalla de Clavijo entre tropes cristianes i musulmanes, és contrària a l’esperit de l’evangeli i avui dia no es pot sostenir ni justificar.

(Màrtir del Crist) Geni i figura fins a la sepultura. Diu el llibre dels Fets que Jaume va ser el primer dels dotze a vessar la sang en testimoni de la fe en la primera persecució decretada per Herodes. La sang dels màrtirs és llavor de cristians, i per això la paraula del Senyor s’anava escampant i difonent cada cop amb més força. Que sant Jaume ens esperoni també avui a donar testimoni de la fe sense defallir, a sortir cap a les perifèries, allà on els nostres interessos personals no ens durien mai. Que el seu exemple ens ensenyi que Déu no ens tria per les nostres qualitats, i que les nostres limitacions i defectes, siguin els que siguin, no ens incapaciten per a ser deixebles i apòstols. Ell fa meravelles amb la nostra terrissa.

Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL

Acollir la gràcia (Lc 10,38-42)

Encara que ho pugui semblar, segur que Jesús no volia provocar cap baralla entre germanes per gelosia o per rivalitat. I no podem fer servir aquest evangeli per argumentar la superioritat de la vida contemplativa sobre l’activa. No hi ha dubte que, si un dia arriba a casa nostra un predicador molt savi i molt sant, el millor que podem fer és deturar-nos a escoltar-lo. Però val més que a l’hora de dinar tinguem la taula i el menjar a punt si no volem que la visita s’estronqui abans d’hora.

(Tots som iguals als ulls de Déu) En altres èpoques hi havia monestirs amb dues categories de monges: les de cor, dedicades a la pregària i a l’estudi, i les serventes, que es feien càrrec de la cuina, la neteja i la bugada. Avui aquest antic estil de vida monàstic ens sembla poc evangèlic. I ens escandalitzaríem si algú digués que se sent més commogut pels gori-goris d’una monja de clausura que per la lluita d’una mare separada que s’escarrassa a pujar dos fills.

(La contemplació no ens dispensa de la caritat) És doctrina constant dels Pares de l’Església i dels autors espirituals que, si durant la pregària un pobre truca a la porta per demanar almoina, cal deixar sense cap remordiment el diàleg amb el Senyor per atendre Jesús mateix que se’ns fa present en la persona del pobre: “tenia fam i em vau donar de menjar”.

(No ens cal conquistar Déu) Les figures de Marta i de Maria representen dues maneres que tots podem tenir de situar-nos davant del Senyor: fer mèrits o acollir la gràcia. Temps era temps, de la missa i altres celebracions litúrgiques se’n deia “servei diví”. No és gaire correcte jutjar les expressions del passat amb les categories mentals d’avui dia, però semblava com si la celebració de la missa fos una mena d’obsequi que nosaltres fèiem a Déu, per la qual ell ens restaria agraït i ens donaria el premi de la gràcia. Pitjor encara si recordem algunes expressions penitencials ja periclitades. Calia humiliar-se davant Déu per aplacar la seva ira. Un cant quaresmal suplicava així: “Perdona a tu pueblo, Señor… No estés eternamente enojado”. Sense comentaris. Només un: aquest Déu no té res a veure amb el pare de la paràbola del fill pròdig, amb el Déu de Jesús. Doncs bé, aquesta és, d’alguna manera, la postura de Marta en l’escena evangèlica d’avui. Com a bona mestressa de casa, vol obsequiar Jesús i s’esforça a servir-lo, no fos cas que quedés descontent i no les tornés a visitar.

(Ens hem d’obrir perquè ell ens ompli) En canvi, Maria és la persona que acull Jesús conscient que l’única cosa que ell li demana és un cor i una oïda ben oberts a la seva paraula. Ella sap que l’amor de Jesús és previ a qualsevol mèrit nostre. No pretén seduir-lo amb un bon àpat ni amb un solemne ofici litúrgic. Només es mostra receptiva, tan oberta com pot a la vida que brolla del cor de Jesús i de les seves paraules. Em fa pensar en aquell cant: “Les mans obertes davant vós, Senyor… Deu-nos un cor obert a la Paraula, som una terra on heu sembrat”. O, millor encara aquell altre: “Les mans ben buides: això esperes tu de mi, i em demanes deixar-ho tot als teus peus fins que ja no tingui res, i així tu puguis entrar i omplir-me fins a vessar”. En un famós discurs, Kennedy va dir: “No preguntis el que pot fer Amèrica per tu sinó què pots fer tu per Amèrica”. Quan anem a participar de la missa o ens posem a pregar hauríem de capgirar totalment aquesta frase i deixar-la així: “No pensis què vas a fer tu per Jesús sinó pren consciència de tot el que ell fa per tu”. Potser d’aquesta manera entraríem en la pregària amb la disposició més adequada d’agraïment per tots els dons gratuïts que rebem d’ell.

Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL

Parlem de bondat (Lc 10,25-37)

El món i l’Església són plens de bons samaritans. No arriben a tot arreu, és cert, però fan un bé immens i eviten una quantitat inimaginable de mal. Gent rescatada del carrer, de la delinqüència, de la depressió, de la soledat, de l’esclavatge, de la fam, de les addiccions. I tanta gent que s’ha evitat que caigui en qualsevol d’aquests pous. Infants en risc de ser avortats, dones víctimes de violència de gènere. No s’arriba a tot arreu, és veritat, però quanta gent es mobilitza davant la urgència d’un cas concret!: persones espontànies, xarxes socials, entitats d’Església, institucions privades i serveis públics. I des de quants fronts diferents es treballa per tal d’atendre la persona i el seu problema! Serveis d’emergència de resposta immediata, persones disposades a acompanyar mentre sigui necessari, especialistes que ajuden a comprendre i afrontar el problema, institucions que donen suport econòmic, savis que dissenyen projectes per prevenir futurs problemes…

(Bons samaritans avui) Moltes de les activitats i serveis eclesials podrien tenir com a patró el bon samarità de la paràbola: pastoral de la salut, atenció als sense sostre, ajuts en aliments i en roba, ajuts a l’habitatge, pastoral penitenciària, formació i reinserció laboral, visites a la gent gran, atenció a les dones i als infants en situació de vulnerabilitat, rehabilitació de toxicòmans i altres addictes, orientació familiar, acompanyament en el dol, acompanyament espiritual, cooperació al desenvolupament del Tercer Món. I no oblidem el confessionari, el lloc on es curen les ferides de l’ànima.

(Els sentiments del bon samarità) ¿Quins sentiments deurien experimentar el sacerdot i el levita que van passar de llarg? Fredor i indiferència? Por? Mandra? Potser remordiment? No ho sabem, però cap d’aquests sentiments ens ajuda a créixer i a ser feliços. Resulten més fàcils d’imaginar els sentiments del bon samarità, segurament perquè els hem experimentat més d’una vegada. Primer, una compassió intensa que ens mou a canviar de plans per atendre la persona que pateix davant nostre. Tot seguit, un interès i una preocupació per ser al costat de la persona mentre duri la recuperació. Finalment, si tot acaba bé, un goig i un agraïment fora mida. Sí, el món i l’Església són plens de bons samaritans. En el fons, tots som cridats a ser-ho i gaudir-ne. El que moltes vegades ens en priva és que també tenim la nostra part de mestres de la Llei. El que dialogava amb Jesús avui a l’evangeli anava força ben encaminat. Tenia clar que el manament principal de la Llei és l’amor a Déu sobre totes les coses i l’amor als altres com a un mateix. Només li fallaven dues coses.

(Estimar sense preguntar) La primera és la que va motivar la resposta de Jesús amb la paràbola del bon samarità: ¿Qui són aquests altres que he d’estimar? ¿Qui és el meu proïsme? Els bons? Els purs? Els creients? Els meus connacionals? Els que pensen com jo? Els que em poden tornar el favor? La resposta de Jesús és rotunda: he d’estimar el desconegut que ho necessita, encara que no sàpiga res d’ell. He d’estimar sense jutjar i sense preguntar. “Un home baixava de Jerusalem a Jericó”. No en sabem res més: ni l’ofici ni l’origen ni la classe social.

(Estimar gratuïtament) La segona rau en l’interès final que mou el mestre de la Llei: “tenir l’herència de la vida eterna”. L’herència és un títol de propietat. Molta gent parla encara de “guanyar-se el cel”. No s’adonen que el cel és un regal que rebem immerescudament, i que la suma de totes les bones accions que la humanitat ha pogut fer al llarg de la història no té punt de comparació amb la bondat infinita que és Déu i que podrem gaudir en el seu Regne. Amb les nostres bones accions no comprem el cel. De fet, el bon samarità per excel·lència és Déu mateix, que ha vingut a rescatar-nos de la prostració del pecat i de la mort i que té cura de nosaltres fins que arribem a la plenitud de la vida en el seu Regne. Reconeguem la nostra condició fonamental de malferits i agraïm a Déu l’oportunitat que ens dona de poder participar, sense cap mèrit nostre, del goig de ser bons samaritans els uns dels altres, perquè Ell ens ha estimat primer.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL