Ens ha tocat (Lc 10,1-12.17-20)

Tots estem preocupats perquè a casa nostra ha deixat de funcionar la transmissió de la fe a les noves generacions. Durant molts segles semblava que no calia fer res d’especial. La fe era present en la vida social i familiar com l’aire que respirem, i el fet que algú es declarés no creient era una excepció i fins i tot un escàndol.

(Deixebles missioners) Avui ens comencem a adonar que, si som deixebles de Jesús, hem de ser també missioners. No podem deixar de donar testimoni de la bona notícia que hem rebut, de la vida que ens ha estat regalada. El problema és que no sabem com fer-ho. Per això és tan important que ens fixem en les consignes que Jesús va donar a aquells setanta-dos deixebles que s’estrenaven en la tasca missionera.

(A l’estil de Jesús) Primer de tot val la pena parar compte que és Jesús qui els designa i els envia. No pregunta si hi ha algú que li vingui de gust. És una missió rebuda de Jesús a la qual no podem deixar de respondre. I els envia de dos en dos. Potser perquè ningú s’ha de sentir propietari de l’evangeli a títol personal, potser per evitar que la bona notícia no quedi massa confosa amb les opinions i creences particulars que tots tenim. I segurament perquè no podem comunicar que Déu és Pare si no vivim de manera concreta la fraternitat entre nosaltres.

(Urgent i prioritari) Jesús ens mana pressa i ens avisa de les dificultats que trobarem. Per això no ens hem ni tan sols d’aturar a saludar ningú pel camí. I nosaltres posem tantes excuses, hem de fer tantes coses abans de sortir… Diem que la gestió de les coses ordinàries ens absorbeix i no ens queda temps per a campanyes extraordinàries. Podem imaginar el que ens respondria Jesús. I no tan sols ens aturem a saludar sinó que sovint discutim i polemitzem amb els qui no pensen com nosaltres. Mal fet: les bones notícies no es poden comunicar amb cara de pomes agres.

(Tocant de peus a terra) Dit tot això, potser estem pensant en una campanya porta a porta, tal com fan algunes confessions religioses. Però Jesús ens diu que no anem de casa en casa. Parla més aviat d’establir-nos allà on siguem acollits, de fer una salutació de pau com fa un nou veí i de menjar allò que ens posin a taula, és a dir, d’adaptar-nos als costums del lloc. L’evangelització no vol presses perquè demana encarnar-se en el lloc on ens hem fet presents. Cal conèixer i estimar la cultura de la gent, cal travar amistat i descobrir les llavors del Regne que hi han estat sembrades, perquè de ben segur que l’Esperit ha treballat aquella terra molt abans que nosaltres hi arribem.

(L’èxit dels primers cristians) Sorprenentment, malgrat totes les dificultats de l’assumpte i les condicions que Jesús els imposa, els setanta-dos tornen tots contents de la missió. Ha estat un èxit. Fins i tot els dimonis se’ls sotmetien. Sabem que en els primers segles del cristianisme la fe es va estendre molt ràpidament. ¿Com s’ho van fer? Diuen que els pagans valoraven sobretot dues coses dels primers cristians: la solidaritat i la integritat de vida. Vivien realment com a germans i, encara que entre ells no hi havia gent rica ni poderosa, compartien el que tenien i procuraven que no hi hagués cap indigent. Malgrat que exteriorment no es distingien de la resta per la manera de parlar o de vestir, se’ls reconeixia perquè no abandonaven els fills, no repudiaven les mullers, no assistien a espectacles immorals i es comportaven sempre de manera digna i humanitària. Sembla que el cristianisme es va estendre sobretot entre els sectors de població de més baix nivell: les dones de qualsevol classe social, els infants i els esclaus. Això es manifesta fins i tot en el santoral dels primers segles. No és gens desencertat que el papa Francesc remarqui tant que cal anar a les perifèries. De fet cal tornar-hi, perquè és des d’allà que el cristianisme es va estendre.

(El goig de la missió) Nosaltres som de la mateixa colla d’aquells primers setanta-dos deixebles missioners. En acabar cada missa som enviats: “Aneu-vos-en pau” vol dir que hem de portar al món la pau del Senyor que hem rebut d’ell i que hem compartit uns amb altres. Tant de bo que, quan ens tornem a reunir a la propera missa, ho puguem fer amb el goig al cor de saber que el Senyor se serveix de la nostra petitesa per escampar també avui la joia de l’evangeli.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Seguir Jesús (Lc 9,51-62)

En acabar la guerra civil, dues germanes de 17 i 14 anys d’un poble de Catalunya molt afectat per la fam i la destrucció van ser acollides en un convent de clausura. Uns mesos més tard, la més gran va manifestar que li agradaria ser monja. La resposta de la superiora va ser que només l’acceptava si es quedaven totes dues. Davant d’aquesta exigència gens compatible amb la llibertat d’elecció de la petita, la més gran va decidir deixar-ho córrer i van acabar marxant totes dues del convent.

(Déu no pren represàlies) Han passat vuitanta anys i no ha baixat foc del cel per consumir aquell convent, que continua viu. Les famílies que van formar les dues noies van tirar endavant i no han rebut cap especial càstig de Déu. És que el pas de Jesús per les nostres vides, tal com va passar per aquell poblet de samaritans, no és mai una amenaça sinó una oportunitat. Certament que val la pena aprofitar-la i no deixar que passi de llarg, però no hem de témer represàlies per no haver pres l’opció correcta. Per tot el pes de la història que arrossegaven com a poble, aquells samaritans no podien obrir les portes de casa a uns jueus piadosos que pelegrinaven a Jerusalem. No podien endevinar que Jesús s’encaminava a la ciutat santa per plantar cara a un sistema religiós que aixecava barreres entre jueus i pagans, purs i impurs, homes i dones. Així i tot, Jesús va acabar complint la seva missió i donant la vida també per la salvació d’aquells samaritans que l’havien rebutjat.

(Un deixeble massa segur de si mateix) Els breus diàlegs de Jesús amb els tres candidats a deixebles que surten avui a l’evangeli ens donen pistes importants per al discerniment sobre el nostre seguiment del Senyor. El fet que participem de la missa vol dir que d’una o altra manera volem seguir Jesús, però no sempre és fàcil discernir la manera concreta com ho hem de fer. El primer individu es presenta molt decidit, potser massa: “Us seguiré pertot arreu on anireu”. Jesús més aviat li para els peus. No es tracta de fer-se el valent, de voler competir per ser el primer a l’avantguarda, al lloc més arriscat. Això sona a afany de protagonisme. El bon deixeble no intenta pujar en l’escalafó i aspirar a condecoracions. Som una família en què cadascú procura ocupar el lloc que més convé per al bé de la comunitat. I no posem la confiança en les pròpies forces, sinó en les que el Senyor ens dona. Quan ell ens encarrega una missió ens concedeix també els carismes necessaris per a dur-la a terme.

(Un deixeble estaquirot) Un altre rep la crida de Jesús: “Vine amb mi”. No s’hi nega però demana deixar-ho per més endavant, quan el seu pare hagi mort. Hi ha gent que sempre troba excuses i motius per ajornar les decisions: un dia em decidiré per Jesús, però mentrestant vaig fent la meva. Somien un futur diferent però no fan res perquè es faci realitat. No estan mai preparats. I el tren passa de llarg. Només cal fer un pas per pujar-hi, però cal fer-lo.

(Un deixeble a temps parcial) Un altre vol acomiadar-se dels de casa seva. Sembla raonable, però a Jesús no li agrada. Ell mateix n’explica la raó: sembla que es tractava d’algú que tenia intenció de tornar enrere després d’haver treballat una estona. Quan fem un voluntariat ens comprometem per unes hores determinades i després tornem a casa com si res. Però seguir Jesús és més que això: no té marxa enrere ni suposa un horari establert. Cada dia podem canviar de jaqueta, però no de cor. I és des del cor, des del nostre nucli personal que cal seguir Jesús. El cristianisme agafa tots els àmbits de la persona, no ens podem quedar a mitges.

(Seguir Jesús és alliberador) En la nostra manera líquida de viure, en aquesta societat en què res no apareix com a segur i tot és ambigu, les exigències de Jesús poden semblar exagerades i contràries a la nostra llibertat. Res més lluny de la veritat. Crist és qui ens allibera de l’esclavatge, de la incapacitat de sortir de nosaltres mateixos i de vèncer el pecat. Ell vol que siguem lliures i capaços d’emprendre, guiats pel seu Esperit, el camí de la felicitat que tots desitgem. Només el camí de l’amor hi condueix.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Se’ns ha donat del tot (Lc 9,11b-17)

Generalment trobada familiar és sinònim de taula parada i d’un plat característic que acostuma a preparar sempre la mateixa persona: els macarrons de la tieta, l’escudella de l’àvia o l’arròs del pare. Segur que molts de nosaltres podem fer memòria i recordar amb nostàlgia parents que ja no són amb nosaltres i plats que no tornarem a tastar.

(Un memorial que no caduca) Potser algú que entrés per primer cop en una església i ens trobés celebrant la missa es podria endur de bones a primeres aquesta sensació: aquí hi ha una colla de seguidors de Jesús que repeteixen amb nostàlgia el darrer àpat que va celebrar el seu mestre. Per mitjà del pa i el vi se senten transportats a una escena que va tenir lloc ja fa vint segles. Certament, els qui hem estat iniciats en la fe cristiana sabem que no és així. No intentem aferrar-nos amb enyorança a la memòria d’un fet passat cada cop més llunyà, sinó que hi participem avui i ara perquè estem convençuts que aquell fet transcendeix el temps i l’espai, fecunda la nostra història i ens obre cap a un nou futur.

(Presència real) Amb el pa i el vi damunt l’altar no evoquem el record d’una persona desapareguda, sinó que és ell mateix qui es fa present entre nosaltres. “Això és el meu cos… Aquesta és la meva sang”. La fe ens diu que la paraula de Jesús té tota la potència creadora de la Paraula divina. Per això, encara que els sentits no adverteixen cap canvi, creiem que, per obra de l’Esperit diví que actua entre nosaltres quan ens reunim com a Església, el pa i el vi es transformen en Jesús mateix, el qual, havent vençut la mort, ara es vol quedar enmig nostre en aquests signes que ell mateix va instituir. Per això en fem objecte d’adoració. No ens agenollem o ens inclinem davant d’una relíquia, sinó davant de Jesús mateix. Per això ens aturem a pregar davant del sagrari com qui queda per veure’s amb un amic. Per això, fins i tot, el traiem en processó pels carrers, perquè el volem present en tots els àmbits de les nostres vides.

(Testament d’amor) No hem d’oblidar mai que Jesús va instituir l’eucaristia en un moment crucial de la seva vida, la nit abans de morir a la creu. Això li dona un caràcter de testament, d’últimes voluntats. Vol que el recordem com qui es va entregar i va vessar la sang per nosaltres i per molts més. Per això no vol ser només recordat, contemplat i admirat, sinó menjat i begut. Així, cada cop que combreguem entrem en aquesta dinàmica de lliurament: si ell se’ns ha donat del tot, també nosaltres ens hem de donar els uns als altres. No podem combregar sense fer de la nostra vida una història d’entrega, sense fer-nos també nosaltres pa i vi, aliment que dona vida.

(Combregar i compartir) Per això no podem combregar amb Jesús sense combregar els uns amb els altres, sense sentir-nos comunitat que comparteix una mateixa vida. Compartir. Jesús va veure una multitud afamada i, passant per les seves mans els cinc pans i els dos peixos de què disposaven, va obrar el miracle d’alimentar tothom. També nosaltres mirem al nostre voltant i veiem en tot el món immenses multituds de gent afamada per manca d’aliments, d’aigua potable, d’accés a l’educació i a la sanitat, gent que pateix per manca de pau, de justícia, de llibertat i d’inclusió social. Tenim el mateix repte de Jesús: amb els nostres recursos migrats, generar una dinàmica de compartir que faci arribar a cada ésser humà allò que necessita per a una vida plena i feliç. De fet, però, a nosaltres no ens cal fer cap miracle. La nostra societat malbarata molts més aliments dels que fan falta per acabar amb la fam a tot el món. Només ens cal aprendre a compartir. Que aquest sigui el fruit de la nostra eucaristia.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Sentir parlar, trobar, estimar, contemplar (Jn 16,12-15)

Puc dir que conec una persona perquè me n’han parlat i m’han dit com és. Ara bé, el meu coneixement s’enriqueix i es transforma quan arribo a tenir-hi un contacte directe. Si del contacte neix l’amor, el coneixement s’aprofundeix i es transforma: puc dir que sé com és per dins. Tanmateix, sempre resten misteris per esbrinar: si mai no ens acabem de conèixer del tot a nosaltres mateixos, ¿com podem pretendre conèixer algú altre?

(Sentir parlar de Déu)

La festa que avui celebrem ens convida a reflexionar sobre el coneixement que tenim de Déu. Cal reconèixer que per a moltes persones del nostre entorn Déu no és altra cosa que un intent precientífic de donar explicació a la multitud d’interrogants que la vida i el món ens deparen. Déu és una hipòtesi que alguns discuteixen amb apassionament, mentre que altres es mostren indiferents potser perquè han renunciat a buscar respostes per a tot. Certament, ningú no ha vist el Pare, com diu Jesús, i per tant tots els qui creiem en Déu l’hem començat a conèixer perquè algú ens n’ha parlat.

(Trobar Déu)

I així ens hauríem quedat, amb aquest baix nivell de coneixement, si no hagués estat perquè Déu mateix se’ns ha fet trobadís. Ell ens ha comunicat la seva Paraula i ha plantat la seva tenda entre nosaltres, s’ha abaixat fins a fer-se home entre els homes en la persona de Jesús. La seva revelació, el seu missatge sobre Déu i sobre nosaltres mateixos és una càrrega massa pesada per a les nostres ments estretes i per als nostres cors endurits. Per això Déu no s’ha limitat a enviar-nos Jesús sinó que per mitjà del seu Esperit ens estova el cor i ens inspira perquè puguem avançar en el camí cap a la veritat sencera. Així doncs, encara que tots hem començat a conèixer Déu d’oïdes, arriba el dia en què podem dir que l’hem trobat personalment i que ens és company en el camí de la vida com ho era Jesús per als apòstols o els deixebles d’Emmaús.

(Estimar Déu)

I del contacte i el coneixement s’arriba a l’amor. Estimar una persona no és solament desitjar el seu bé, sinó generar amb ella una sintonia tal que pugui encertar quins són els seus desigs i necessitats i que arribi també a experimentar-los com a meus. És en aquest sentit que els éssers humans podem estimar Déu. No perquè hàgim de procurar el seu bé, atès que Déu no necessita res de nosaltres. Però sí perquè podem entrar en sintonia amb ell i aprendre a veure el món amb els seus ulls. Així, tal com passa amb els enamorats, al final totes les coses ens parlen d’ell.

(Contemplar el Déu que se’ns ha revelat)

Hem viscut la meitat de l’any litúrgic, amb els temps forts d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua, amb els quals celebrem els misteris principals de la història de la salvació. Hem celebrat l’encarnació del Fill de Déu i el seu naixement entre nosaltres, la seva mort en creu, la Resurrecció, l’Ascensió al cel i la vinguda de l’Esperit. Després de tot aquest recorregut, la festa d’avui és una invitació a aturar-nos i contemplar el rostre del Déu que se’ns ha revelat. Contemplem un Déu que és el principi i fonament de totes les coses, que les crida a l’existència i les vol portar a plenitud. Per això vol ser conegut com a Pare. Un Déu que s’adreça a nosaltres, es fa proper, se’ns fa conèixer i ens interpel·la: per això és també Verb i Fill. Un Déu que es inspira des del més íntim de les nostres ànimes i ens fa partícips de la seva creativitat sense límits, i per això en diem Esperit. Un Déu que és únic però no solitari, que és comunió, corrent infinit d’amor, i per això en diem Trinitat, conscients que amb aquesta paraula expressem amb llenguatge humà allò que Déu ens ha volgut revelar de si mateix però que no exhaurim ni de bon tros tot allò que Déu és.

Celebrem ara l’eucaristia amb el desig de conèixer i estimar cada cop més aquest Déu que és misteri d’amor inexhaurible. Que sapiguem reconèixer la seva imatge en totes les persones i tots els éssers d’aquest món, i que així aprenguem a estimar-ho tot i tothom tal com Déu ens estima.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Alter Christus (Jn 20,19-23)

Confesso que de petit era molt dolent jugant a futbol. Tanmateix, quan em tocava xutar alguna falta em posava en la pell del gran Rexach i me’n sortia prou bé. De més gran, durant un temps em van fascinar les pel·lícules de por, de misteri i de ciència-ficció, on no era estrany que algun ésser espiritual o extraterrestre s’apoderés del cos d’una persona fins a deixar-lo totalment alienat.

I és així, amb aquest bagatge cultural, pobres de nosaltres, que arribem a la Pentecosta! ¿Què li deu passar pel cap a molta gent quan diem que en els sagraments Déu ens envia el seu Esperit tal com va fer el dia de Pentecosta amb els primers deixebles?

Quan rebo l’Esperit de Déu, que és el mateix que habitava en Jesús, no deixo de ser jo mateix ni em transformo en el que no soc. L’Esperit de Déu no em farà perdre el coneixement ni m’impel·lirà a fer coses rares o ridícules. L’Esperit de Déu em guiarà vers el ple desplegament de la meva persona.

Des del principi de la nostra existència som cridats a ser molt més del que som en aquell moment. Els primers passos i paraules d’una criatura en si mateixos són molt deficients, però ens emocionen perquè presagien tot el que aquella persona podrà arribar a experimentar i a expressar. Jo no he estat pare de cap criatura, però confesso que com a professor m’enorgulleixo de retrobar antics alumnes convertits en persones madures i bons professionals. Penso: els vaig ajudar a ser el que són. Els pares i mares miren els seus fills i pensen: aquest infant un dia serà com jo, o més que jo.

Així mateix Déu s’entendreix amb els nostres esforços per estimar i les nostres caigudes i replegaments, amb els nostres dubtes i balbuceigs de pregària. Als seus ulls som com infants que encara no saben on poden arribar. Ell ens ha creat. Ha creat tot l’univers, però a nosaltres ens ha fet essencialment diferents de tots els altres éssers. Ens ha destinat a participar de la seva vida. Els teòlegs orientals en diuen divinització. Cal entendre-ho bé. No vol dir que un dia arribem a substituir Déu, ni que deixem de ser humans per convertir-nos en superhumans i relegar els que no ho assoleixin a un estatus inferior. Vol dir que només arribarem a ser plenament nosaltres quan visquem plenament units a Déu.

La festa de Pentecosta ens recorda que aquest procés de creixement i de divinització ja ha començat. Que forma part del pla de Déu des del començament i que Jesús li ha donat un impuls que ja és imparable. Ell ens ha demostrat que cap pecat dels que embruten la naturalesa humana, cap rebuig, cap espiral d’odi i violència, ni tan sols la mateixa mort poden aturar la vida nova i divina que ja ha donat en ell fruit esplendorós de resurrecció. Ell ens infon el seu Esperit i, petits i limitats com som, ja s’albira en nosaltres el que estem cridats a ser: tan divins com ho permeti la nostra humanitat. Abans ho deien en llatí: alter Christus. Aplicat a tots els cristians i no sols als capellans com es feia sovint.

Jordi Vila Borràs

Pas endavant (Lc 24,46-53)

Ara no es dona gaire el cas, però anys enrere era molt freqüent que el pare traspassés al fill la terra, l’ofici o el negoci. Primer, de ben jove, el fill començava fent d’aprenent o d’ajudant. Si el pare vivia molts anys, el fill havia de tenir la paciència de no voler passar al davant abans d’hora, de no voler imposar el seu criteri i acabar barallat amb el pare. Finalment sempre arribava el moment del traspàs. Era l’hora de fer el pas endavant i d’assumir la plena responsabilitat de la feina. Aleshores el fill s’anava adonant, en la duresa del dia a dia, dels mèrits del pare i de la raó que tenia en molts dels assumptes que havien discutit. Una cosa semblant, salvant les diferències, és el que van viure els deixebles en ocasió del retorn del Senyor Jesús al Pare.

L’havien seguit entusiasmats des de feia temps. Alguns ja el van conèixer quan Joan el va batejar en el Jordà. Van reconèixer en ell no pas un altre mestre, ni tan sols un profeta, sinó el Messies que esperaven amb ànsia. No anaven errats. Però els confonia el tarannà de Jesús i les seves sortides de guió. No entenien gaire la seva familiaritat amb els pecadors, i encara menys els anuncis de la Passió que anava repetint a mesura que s’atansaven a Jerusalem. Ells confiaven, malgrat tot, que tot plegat desembocaria en una entrada triomfal a la ciutat santa, la seva entronització reial i la instauració del regne messiànic.

La passió i mort de Jesús, malgrat els anuncis previs, els va deixar totalment desconcertats. Era la fi dels seus somnis. Per això la resurrecció els va agafar amb el peu canviat. Els dos deixebles d’Emmaús se’n tornaven a casa. Els altres set van tornar al llac a pescar. El Ressuscitat els va haver de recordar tot el que havien viscut abans perquè anessin prenent consciència que tot plegat formava part del pla de Déu: “Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir…” Avui celebrem l’Ascensió de Jesús, l’hora del retorn al Pare i del comiat dels deixebles. No es quedaran sols, perquè rebran el do del Pare, l’Esperit Sant promès. Però hauran d’assumir plenament el protagonisme de la missió que Jesús els encomana: cal “predicar en nom d’ell a tots els pobles… la conversió i el perdó dels pecats”.

“Vosaltres en sou testimonis”. Aquesta frase traspassa els segles i arriba a les nostres oïdes amb la frescor i la potència del primer dia. Per això no ens hem de quedar encantats. La fe cristiana que hem rebut no és una bonica història o una sèrie de televisió que ens deixa enganxats a la pantalla. La veritable devoció no és quedar-se embadalits llegint l’evangeli ni resant davant el sagrari. Si la contemplació no ens empeny a la missió, no ens hem trobat amb Jesús sinó que ens hem gronxat en l’autocomplaença. Tots som enviats a portar la bona notícia als pobres, a estimar, perdonar, portar salut, consolar i compartir els bens tal com Jesús ens va ensenyar.

Jordi Vila Borràs

Un contracte especial (Jn 14,23-29)

No crec que sigui cap caricatura considerar que per a algunes persones la fe cristiana és com una mena de contracte que signen amb Déu. Jo em comprometo a fer el bé i a complir els manaments, i en contrapartida espero que Déu em protegeixi.

Hi ha una cosa que passa sovint en els baptismes d’infants i que em fa gràcia. Quan preparem la cerimònia, sempre explico als pares i padrins que els preguntaré què demanen per al seu fill, i que han de respondre “el baptisme”, “la fe”, “que sigui cristià” o quelcom semblant. Però sovint, quan arriba l’hora, amb tot l’entusiasme diuen que demanen per al seu fill salut, sort i felicitat.

De fet, Déu no ens garanteix res d’això. És cert que alguns estudis científics semblen indicar que la pregària i la pràctica religiosa són bones per a la salut, com ho són també l’exercici físic, viure en parella o tenir una feina fixa. En el fons, però, es tracta de petites diferències estadístiques. Abans o després tots envellim, emmalaltim i ens anem apagant, a no ser que un accident o una crisi inesperada se’ns emporti prematurament. Tots hi estem exposats. Si la desgràcia ens toca de prop, podem arribar a pensar que Déu ha incomplert la seva part del contracte i aleshores ens sentim lliures d’estripar els papers.

Feta aquesta reflexió, anem a l’evangeli d’avui. Sí, té tot l’aire d’una oferta de contracte, d’un pacte entre Déu i nosaltres els deixebles. “Qui m’estima farà cas del que jo dic”: aquesta és la nostra part del compromís. Estimar i fer cas és equivalent a resar i complir els manaments, oi? Però la part divina del pacte té sorpresa. No ens garanteix benestar i tranquil·litat, èxit i sort: “el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell”. Ens ofereix participar ja des d’ara de la companyia divina. Sí, un dia nosaltres anirem a la casa del Pare, però ara és ell qui ve a casa nostra. Els místics no són uns il·luminats, simplement són cristians que han acceptat aquesta oferta de Jesús i han experimentat la companyia divina en les seves vides.

I això no ens ofereix benestar i tranquil·litat, sinó quelcom molt més important: pau i coneixement de Déu. No una pau com la que dona el món. Una pau que ens fa sentir estimats i acompanyats fins i tot en els moments de malaltia, de tristesa i de dolor. La pau que ens dona creure que la vida venç la mort i que Déu és amb nosaltres.

A mitjan segle passat el teòleg Karl Rahner va dir que el cristià del segle XXI serà místic o no serà cristià. Avui ningú no es fa cristià perquè toca, per pressió social. Més aviat a l’inrevés. Només es fa cristià qui s’ha trobat amb Jesús i experimenta la presència interior, espiritual de Déu en la seva vida.

Jordi Vila Borràs

Paraules denses (Jn 13,31-33a.34-35)

Jo ho vaig viure amb el meu pare, i suposo que ho ha viscut molta gent. Quan una persona nota que li queda poc temps de viure en aquest món, les seves paraules tenen una densitat diferent. Expressen els sentiments amb menys pudor i, per tal de deixar-ho tot en ordre, donen les últimes recomanacions i consignes. A vegades ha de passar temps fins que ens adonem del valor d’aquelles paraules.

L’evangeli d’avui, tan breu, té aquesta densitat i aquest valor. Ens trobem a l’últim sopar, quan Jesús, conscient que havia arribat l’hora de passar d’aquest món al Pare, va demostrar als seus fins a quin punt els estimava.

Els expressa els seus sentiments. No oblidem l’angoixa i l’agonia de la pregària a Getsemaní, però ara Jesús parla de glòria. És conscient que tot el que és a punt de succeir glorificarà el Pare, i que el Pare ben aviat el glorificarà a ell. Un i altre es glorifiquen mútuament. Amb la glòria de la missió acomplerta i de l’amor consumat. Això és el que donarà forces a Jesús per a no defallir en l’amor fins al final malgrat la duresa de tot el que haurà de patir.

I tot seguit dona als deixebles la darrera recomanació. Només una. Va a l’essencial. Per això li hem de donar tot el valor i revisar sincerament com la duem a terme: “que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat”. Parla de l’amor entre els deixebles, que té en si mateix un gran valor de testimoni envers els qui encara no creuen en Jesús: “per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”.

És cert que Jesús havia donat moltes recomanacions als deixebles sobre la manera com havien de viure. Només cal recordar les benaurances: els pobres, els humils, els pacífics, els buscadors de la justícia seran feliços. És cert també que va recordar al jove ric la importància de complir els manaments per tal d’obtenir la vida eterna. Però ara, en el diàleg final amb els deixebles, només els mana que s’estimin els uns als altres.

Em penso que en general no tenim prou en compte aquest manament nou de Jesús. Quan revisem la nostra vida cristiana ens fixem en altres coses que són importants però que no són l’essencial. Ens fixem, d’una banda, en la pràctica religiosa: si anem a missa, si resem, si tenim els sagraments que hem de tenir… I ens fixem també en l’aspecte moral de la nostra vida: si som honestos, caritatius, etc. Però no pensem en l’amor fraternal i incondicional que Jesús ens ha manat que ens tinguem dins la comunitat cristiana. Perquè això és estimar-nos tal com ell ens ha estimat: fraternalment, incondicionalment i fins a l’extrem.

La parròquia, el lloc on visc la meva fe, no poden ser per a mi un centre comercial on vaig a adquirir el que necessito i me’n torno a casa. Hem de ser comunitat, hem de ser família. Ens hem de conèixer, ens hem de trobar, hem de compartir alegries i penes i esforços per seguir millor Jesús. Tant se val si som molts o pocs, l’important és que no siguem una massa anònima. En una comunitat tothom té el seu nom i el seu lloc. D’aquí la importància que les nostres parròquies siguin cada cop més vertebrades, formades per veritables grups de vida cristiana que es coneixen i s’estimen. No cal que ens preocupem tant pel nombre com per la qualitat de les nostres relacions. Només així podrem ser de debò deixebles missioners.

Jordi Vila Borràs

Reconèixer la veu del pastor (Jn 10,27-30)

En els meus temps de professor de física i química, de tant en tant em divertia agafar els alumnes desprevinguts. Podia entrar com sempre a classe i, per exemple, començar a dir: “Bé, com us ho vaig dir l’altre dia, ja sabeu que l’aigua està formada per àtoms d’oxigen i de nitrogen”. Amb una mica de sort algú aixecava tímidament la mà i deia: “professor, no era oxigen i hidrogen?” Aleshores aprofitava per felicitar-lo. Uns quants feien cara de “ja m’havia semblat que alguna cosa no lligava, he estat a punt de dir-ho”. Altres feien cara de no entendre res i de no veure la diferència. Normalment les diverses reaccions corresponien a les diverses notes que traurien al proper examen: excel·lent, aprovat o suspens.

Alguna vegada he pensat: ¿i si m’atrevís a fer una cosa semblant quan predico a l’església? Si un dia dic que Jesús va ser pecador com tots nosaltres, ¿algú s’ho empassaria? ¿Algú s’atreviria a portar-me la contrària? Hem de fer com Chesterton, que quan entrava a l’església es treia el barret però no pas el cap. Els cristians no tenim prohibit pensar, ben al contrari, se’ns proposa el repte de pensar misteris, d’arribar fins al llindar de l’impensable.

Sí, necessitem formació bíblica i doctrinal per a poder reconèixer la veu de Jesús com a ovelles seves que som, i que no ens donin gat per llebre. I també necessitem formació espiritual. Aprendre a copsar la presència i les crides de Déu en els esdeveniments de cada dia, discernir entre allò que ens acosta a Déu i allò que ens n’allunya. Escoltar les crides divines que s’expressen en els nostres sentiments, desigs, aspiracions, propòsits… Deixar d’escoltar els cants de sirena del “fes el que et vingui de gust”, “mira per tu mateix”, “fes com tothom”, “no siguis idealista”… Aprendre a seguir Jesús caminant cap a Jerusalem, carregar la pròpia creu, tenir els mateixos sentiments que ell tenia… Esbrinar les llavors del Regne de Déu que van naixent de manera humil i silenciosa en el nostre món, tan amant del luxe i la cridòria.

Hi ha alumnes que van a classe a ocupar una cadira i poca cosa més. Hi són però com si no hi fossin. Han assumit la rutina de l’horari escolar però no els aprofita per a res. Compte que no ens passi igual amb les misses. No n’hi ha prou de venir cada diumenge. Ens cal aprofitar-la, ens cal aprendre a reconèixer la veu de Jesús, que ens vol acompanyar tota la vida, també quan sortim al carrer, quan som a casa o a la feina, quan estem malalts i quan ens fem vells. Ens hi va la vida. Ens hi va la vida eterna.

Jordi Vila Borràs

Esmorzar amb el Senyor (Jn 21,1-19)

Segur que a tots ens ha passat alguna vegada: gastar un parell d’hores davant de l’ordinador sense aconseguir que faci el que volem, i llavors arriba el fill o el net i ho enllesteix en cinc minuts. Tan fàcil que sembla jugar a futbol quan veus en Messi, o tocar la guitarra quan escoltes l’Eric Clapton, o fer un coc com el de l’àvia… Però posa’t a fer-ho i ja t’ho trobaràs. No m’estranyaria que aquells deixebles, pescadors de professió, se sentissin ferits en l’amor propi quan aquell home vora l’aigua els va dir que tiressin la xarxa a la dreta de la barca. ¡Com si ells no en sabessin prou! Per sort li van fer cas i van pescar cent cinquanta-tres peixos grossos. Aleshores el deixeble estimat el va reconèixer: “És el Senyor”. I van esmorzar amb ell. Així van entendre que, en les coses del Regne de Déu, la fecunditat no ve de la nostra perícia ni dels nostres mèrits sinó de l’acció misteriosa del Senyor entre nosaltres. A vegades concebem grans projectes que resulten estèrils, mentre que el fruit arriba per mitjà d’accions molt senzilles i quan menys ens ho esperem. No hem d’oblidar això: no hi ha ningú més interessat que Déu a fer créixer el seu Regne. A nosaltres, per tant, ens pertoca reconèixer la seva presència i complir la seva voluntat: els fruits arribaran quan i com Déu vulgui. I el primer fruit som nosaltres mateixos, així com Pere va ser el gran fruit d’aquell esmorzar. Sí, cinquanta-tres peixos grossos són un gran fruit, i la precisió d’aquest nombre aparentment tan casual ha fet pensar a molts estudiosos que potser fa referència al fet que una de les primeres comunitats de deixebles aconseguís cent cinquanta-tres conversions. Tot un èxit. ¿Quina parròquia pot dir avui: l’any passat vam fer cent cinquanta-tres primeres comunions i totes les famílies continuen participant de la missa? Però el gran convertit d’aquell esmorzar va ser Pere. Ell que havia negat Jesús tres vegades, ara tres vegades li confessa el seu amor. I per això Jesús li encomana la missió de pasturar les seves ovelles i el crida de nou a ser deixeble: “Vine amb mi”. Atenció, però! No ens posem romàntics ni melodramàtics! Perquè, en aquest diàleg intens, Jesús aprofita per donar un bany de realisme al seu amic Pere. El fa adonar que l’amor amb què Pere l’estima no és la mena d’amor que Jesús mereix. Però, malgrat tot, Jesús accepta l’amor limitat de Pere i compta amb ell per a la missió. Per tal de descobrir aquest matís hem d’anar a l’original grec de l’evangeli o bé a la versió llatina, perquè la traducció catalana ho ha posat tot en el mateix sac. Mirem d’arreglar-ho? Reservem “estimar” a l’amor incondicional que s’entén que hi ha d’haver entre els membres de la família, i anomenarem “apreciar” l’amor de simpatia i d’afecte que hi ha entre els amics. Aleshores la cosa quedaria així: “Simó, fill de Joan, m’estimes?… Sí, Senyor, ja ho sabeu que us aprecio”. Així dues vegades. I a la tercera: “Simó, fill de Joan, m’aprecies? Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us aprecio”. Sí, Jesús coneix la limitació del nostre amor, que mai no és desinteressat del tot, com segurament no era del tot pur i noble el penediment del fill pròdig de la paràbola en tornar a casa el pare. Tanmateix, ens accepta tal com som i compta amb nosaltres per a la seva missió. Donem-li’n gràcies i posem-nos al seu servei sense afanys de perfeccionisme i sense enorgullir-nos de res. Jordi Vila Borràs