Estimar bé (Lc 2,41-52)
Per què estimem els membres de les nostres famílies? Què hi ha en el rerefons de l’afecte i del vincle que sentim els uns pels altres?
Tots necessitem sentir-nos reconeguts, saber que hi ha algú amb qui podem compartir els moments bons i trobar consol en els dolents. L’amistat i l’afecte dels altres ens fan feliços. Sí, una família que s’estima és una família feliç. Però l’amor en temps de felicitat pot ser enganyós, pot amagar un egoisme: si només estimo els altres perquè em fan sentir bé, en el fons els estic utilitzant en benefici propi. La prova de l’amor autèntic cap als altres és que, fins i tot si em fan mal, no els deixo d’estimar. És l’amor capaç de perdonar i de sacrificar-se en bé de l’altre.
Fem un pas més. Tots necessitem sentir-nos reconeguts per a trobar-nos bé, però hi ha persones que tenen por de desaparèixer si els altres no els reconeixen. Fixem-nos-hi bé: si algú em maltracta i jo ho suporto en silenci, això no és amor. L’amor de debò és desitjar el bé de l’altre, que passa en aquest cas per denunciar els fets i posar els mitjans perquè la persona maltractadora pugui rehabilitar-se. Quan algú calla i se sotmet, en el fons és perquè creu que deixarà d’existir si l’altra persona ho decideix.
L’escena de l’evangeli d’avui té una doble lectura, una més banal i l’altra més profunda. La lectura banal seria quedar-nos en l’anècdota del Jesús adolescent que comença a prescindir dels pares i els dóna un bon ensurt quedant-se a Jerusalem sense avisar-los.
La lectura profunda veu que Jesús va creixent en enteniment i en el favor de Déu i dels homes, vivint sotmès a Maria i a Josep. Però veu també que la missió de Jesús és molt més gran, i que el fonament de la seva existència no li ve de la família terrenal sinó del Pare del cel.
La Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep són per a tots nosaltres un model d’estimació adequada. Viuen sotmesos i pendents els uns dels altres. I viuen també molt conscients d’haver rebut una vocació que va més enllà del seu benestar familiar. Saben que vénen del Pare i que van cap a ell.
Jordi Vila Borràs
