Estimar-se en el Senyor (Mt 2,13-15.19-23)
Una petita confessió. Quan condueixo, quan vaig d’excursió o visito un monument sempre em poso les ulleres. En canvi, quan camino senzillament pel carrer sovint no me les poso. És que en general trobo la gent més maca quan la veig borrosa. Quan hi veig clar, tothom té algun defecte.
I, tanmateix, quan estimem algú o quan ens hi trobem a gust, sempre busquem la proximitat. I això ressalta els defectes, i amb ells arriben les decepcions i les friccions. Això és el que passa en les famílies. Estem junts perquè ens estimem, i precisament perquè estem junts ens barallem o ens cansem. I, si som ingenus, pensem que trobarem fora de casa l’harmonia que a casa no tenim. Segur que d’aquí venen molts trencaments de parella.
La família de Jesús, Maria i Josep és un model de família que va tirar endavant i es va estimar malgrat totes les dificultats, que no van ser poques. No ens quedem amb la imatge ensucrada de sant Josep fent de fuster i santa Maria cosint mentre Jesús els beneeix. Pensem que Maria va ser molt valenta a l’hora de tirar endavant el seu fill, conscient que es jugava la vida si Josep decidia acusar-la. I que Josep va ser tan bo i fidel en decidir de fiar-se de Maria i fer de pare de Jesús. Pensem en la persecució que van patir i l’exili a Egipte, que no deuria ser gens fàcil.
Sant Pau escriu als cristians de Colosses unes paraules que es poden aplicar ben bé a tota vida de família. Els exhorta a viure estimant-se tal com ens ha ensenyat el Senyor. I tot seguit explica què vol dir estimar en el dia a dia. Estimar no significa trobar-se sempre bé i a gust, sinó buscar sempre el bé de l’altre: sentiments de compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, gratitud, suportar-se i perdonar-se mútuament.
Quan parla dels marits i les esposes, ho fa en uns termes que certament avui ens sobten. Demanar a les mullers que siguin submises als marits era comprensible en aquells temps, no pas ara. Tanmateix, també aquí hi ha una novetat d’evangeli. Fixem-nos que Pau demana a les dones que siguin submises “en el Senyor”. La vida de família és inviable si un no està disposat moltes vegades a renunciar als propis gustos o conveniències en bé de l’altre, i això tant per part del marit com de la muller. També avui cal que mullers i marits se sotmetin uns i altres “en el Senyor”, i aquesta és la prova més gran d’amor. Jesús ha estat el primer a sotmetre’s i rebaixar-se assumint la nostra condició humana i carregant amb la creu. Ell és el nostre model d’amor i de submissió “en el Senyor”.
Jordi Vila Borràs
