Emergència amb esperança (Gn 15,1-6;21,1-3 / Lc 2,22-40)
Diversos indicadors ens avisen que alguna cosa, o més d’una, no funciona bé en les famílies de la nostra societat. Augmenta vertiginosament el nombre de persones que viuen soles. Les parelles són força inestables: abunden els trencaments i els divorcis. L’índex de natalitat és baixíssim, insuficient perquè puguem tenir un relleu generacional equilibrat. A més, l’edat dels pares quan tenen els fills és alta, amb les dificultats que això suposa en la criança, l’educació i les relacions intergeneracionals. Podem parlar, sense exageracions, d’una autèntica emergència familiar.
Dit això, fa massa temps que uns quants bisbes i capellans, en parlar de la família, semblen profetes de calamitats. És cert que la tendència actual ens porta a una societat trista i envellida, formada per famílies fràgils, però el pla de Déu no s’estroncarà per això.
Més fràgils i envellits eren Abraham i Sara, i d’ells per mitjà d’Isaac va sorgir una descendència comparable a les estrelles del cel. Com era fràgil també la situació de Maria i Josep. Però Déu sembla tenir una certa predilecció per obrar meravelles allà d’on sembla que humanament no en pot sortir res de bo.
Visquem, doncs, amb confiança i amb esperança en el pla de Déu, que és més gran que totes les nostres pors. Si ho tinguéssim present, segur que les nostres famílies serien més joves, més fermes i més fecundes. I segur que les famílies en dificultats trobarien un punt ferm on recolzar, com van fer-ho Abraham i Sara, Maria i Josep.
Jordi Vila Borràs
