Voluntat de Déu (Lc 2,41-51a)
A vegades ens fa por la voluntat de Déu. Contraposem el nostre lliure albir a una voluntat de Déu que ens vindria imposada des de fora. Un Déu que mana coses difícils i que a sobre no les explica. Un Déu que ens pot aixafar la guitarra.
El cas de sant Josep podria ser un exemple d’aquesta voluntat fèrria de Déu. Li demana que faci de pare de la criatura que està esperant la seva promesa Maria. Ell sembla que no té més remei que creure-s’ho, i des d’aquell moment el seu projecte de vida amb Maria canvia totalment.
Però no és així de cap manera. Si Déu respecta la nostra voluntat fins i tot quan estem disposats a fer el mal, molt més l’ha de respectar quan ens demana que col·laborem en el seu pla salvador. Jesús va venir a salvar la humanitat, i això també inclou Josep. Josep no és un dany col·lateral, algú que va haver de sacrificar-se pels altres, sinó que és un privilegiat per haver pogut gaudir de la presència tan pròxima de Jesús. Josep va poder experimentar l’amor tendre de Déu fins a un punt que només es pot comparar amb Maria. Josep va entendre que les seves accions eren una resposta afirmativa al pla salvador de Déu. Josep va haver de ser feliç, molt feliç, al costat de Jesús i de Maria. Josep havia de ser molt conscient que Déu li havia canviat la vida, sí, però no a pitjor sinó a millor.
Jordi Vila
