El valor de la maternitat (Lc 2,16-21)
El darrer diumenge d’Advent contemplàvem la disponibilitat de Maria en dir sí a la crida de Déu per mitjà de l’àngel. Després, per Nadal, vam centrar la mirada en Jesús. Avui, en acabar l’octava nadalenca, se’ns convida de nou a mirar Maria en la seva maternitat.
Al llarg de la història hi ha hagut moltes discussions al voltant del títol de Mare de Déu amb què l’anomenem. D’una banda és absurd perquè el Déu etern, creador de totes les coses, no pot provenir de ningú, i per tant no pot tenir mare. D’altra banda és evident perquè, si Jesús és Déu encarnat, s’escau que la seva mare sigui anomenada Mare de Déu.
El que compta de debò és que agraïm i que imitem, en allò que ens pertoca a cadascú, la seva maternitat. Tots sabem com n’és d’important per als infants tenir una bona mare que et cuida, et consola, celebra els teus petits progressos, als ulls de qui ets l’ésser més important i més maco del món. Més endavant t’aniràs independitzant i allunyant dels somnis que la mare havia posat en tu, i ella es convertirà en la mare que pateix, acompanya i sempre té la porta oberta encara que sovint no estigui d’acord amb les teves actituds. La mirada de la mare, igual que la del pare, amb qui es complementa, engendra en nosaltres autoestima, responsabilitat i consciència dels nostres actes i sentiments.
“Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava”. En aquesta frase hi podem veure tota la maternitat de Maria envers Jesús, una actitud que va mantenir durant tota la vida terrenal del seu fill, a qui va acompanyar al peu de la creu, una escena de ben segur inesborrable per a ella.
La maternitat de Maria envers Jesús no es va estroncar amb la seva mort i resurrecció, sinó que va transcendir a una nova maternitat eclesial. El dia de Pentecosta, quan els deixebles es trobaven reunits amb les portes tancades, ella hi era. De nou va irrompre l’Esperit Sant en la seva vida i va néixer l’Església. Des d’aleshores és també la nostra mare.
Jordi Vila Borràs
