Déu és un bon paio (Dt 4,32-34.39-40 / Mt 28,16-20)
Amb tanta gent atea, agnòstica i indiferent, en aquests temps que corren sembla que n’hi hauria d’haver prou amb creure en Déu per a poder declarar-se cristià. Però no és així. Hi ha imatges de Déu en qui val més no creure perquè són ben poc cristianes i no ajuden gens a trobar el bon camí.
Els qui assisteixen a les reunions de pares de catequesi m’ho han sentit explicar més d’una vegada. De petit vaig tenir una catequista que ens volia infondre tant la por a l’infern i el refús del pecat, que vaig acabar per tenir por de Déu. Només em va poder curar una cosa: a casa havia après que podem encomanar-nos a Déu amb tota confiança, i que ell ens ajuda a viure estimant-nos. Això tan senzill, si ho aprens de petit, et marca per a tota la vida.
Sí, el nostre Déu és algú que estima, que es preocupa per les persones, que s’implica, que busca la felicitat de les seves criatures. Ho veiem ja en la lectura del Deuteronomi, en què Moisès convida el poble a reflexionar sobre tot el que Déu ha fet per ells. Els ha escoltat, els ha tret de l’opressió i els marca el camí de la felicitat. Amb llenguatge d’avui, Moisès ens diria: mireu Déu, que n’és de és bon paio!
I doncs, no n’hi hauria prou amb això? Per què ens hem d’embolicar amb misteris de la Trinitat? Deixeu-m’ho explicar planerament, que és tal com ho entenc. Tots coneixem segurament alguna persona amable i simpàtica de qui no ens acabem de fiar. Pensem que gasta un posat fals i que amaga intencions ocultes. Evitem quedar-nos sols amb ell, proporcionar-li informació personal o deixar-li diners. Ves a saber quina en deu estar tramant. Ens agradaria poder espiar-lo per un forat per veure què fa i què pensa quan està sol.
El misteri de la Trinitat ens diu que, abans de crear el món, Déu ja era tal com és ara. No era un ésser solitari i avorrit que es va posar a crear coses per tal de distreure’s una mica, sinó que des de sempre ha estat Amor, un corrent incessant de comunió entre tres persones que no s’amaguen res.
Per això podem encomanar-nos a ell amb tota confiança. No hem de tenir por de trobar-nos en intimitat amb ell, de mostrar-nos-hi tal com som i de deixar que ens indiqui el camí que hem de seguir. És un paio tan gran que no l’acabarem d’entendre mai del tot, però podem estar segurs que no ens enganyarà ni ens deixarà penjats.
Jordi Vila Borràs
