Sentir parlar, trobar, estimar, contemplar (Jn 16,12-15)
Puc dir que conec una persona perquè me n’han parlat i m’han dit com és. Ara bé, el meu coneixement s’enriqueix i es transforma quan arribo a tenir-hi un contacte directe. Si del contacte neix l’amor, el coneixement s’aprofundeix i es transforma: puc dir que sé com és per dins. Tanmateix, sempre resten misteris per esbrinar: si mai no ens acabem de conèixer del tot a nosaltres mateixos, ¿com podem pretendre conèixer algú altre?
(Sentir parlar de Déu)
La festa que avui celebrem ens convida a reflexionar sobre el coneixement que tenim de Déu. Cal reconèixer que per a moltes persones del nostre entorn Déu no és altra cosa que un intent precientífic de donar explicació a la multitud d’interrogants que la vida i el món ens deparen. Déu és una hipòtesi que alguns discuteixen amb apassionament, mentre que altres es mostren indiferents potser perquè han renunciat a buscar respostes per a tot. Certament, ningú no ha vist el Pare, com diu Jesús, i per tant tots els qui creiem en Déu l’hem començat a conèixer perquè algú ens n’ha parlat.
(Trobar Déu)
I així ens hauríem quedat, amb aquest baix nivell de coneixement, si no hagués estat perquè Déu mateix se’ns ha fet trobadís. Ell ens ha comunicat la seva Paraula i ha plantat la seva tenda entre nosaltres, s’ha abaixat fins a fer-se home entre els homes en la persona de Jesús. La seva revelació, el seu missatge sobre Déu i sobre nosaltres mateixos és una càrrega massa pesada per a les nostres ments estretes i per als nostres cors endurits. Per això Déu no s’ha limitat a enviar-nos Jesús sinó que per mitjà del seu Esperit ens estova el cor i ens inspira perquè puguem avançar en el camí cap a la veritat sencera. Així doncs, encara que tots hem començat a conèixer Déu d’oïdes, arriba el dia en què podem dir que l’hem trobat personalment i que ens és company en el camí de la vida com ho era Jesús per als apòstols o els deixebles d’Emmaús.
(Estimar Déu)
I del contacte i el coneixement s’arriba a l’amor. Estimar una persona no és solament desitjar el seu bé, sinó generar amb ella una sintonia tal que pugui encertar quins són els seus desigs i necessitats i que arribi també a experimentar-los com a meus. És en aquest sentit que els éssers humans podem estimar Déu. No perquè hàgim de procurar el seu bé, atès que Déu no necessita res de nosaltres. Però sí perquè podem entrar en sintonia amb ell i aprendre a veure el món amb els seus ulls. Així, tal com passa amb els enamorats, al final totes les coses ens parlen d’ell.
(Contemplar el Déu que se’ns ha revelat)
Hem viscut la meitat de l’any litúrgic, amb els temps forts d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua, amb els quals celebrem els misteris principals de la història de la salvació. Hem celebrat l’encarnació del Fill de Déu i el seu naixement entre nosaltres, la seva mort en creu, la Resurrecció, l’Ascensió al cel i la vinguda de l’Esperit. Després de tot aquest recorregut, la festa d’avui és una invitació a aturar-nos i contemplar el rostre del Déu que se’ns ha revelat. Contemplem un Déu que és el principi i fonament de totes les coses, que les crida a l’existència i les vol portar a plenitud. Per això vol ser conegut com a Pare. Un Déu que s’adreça a nosaltres, es fa proper, se’ns fa conèixer i ens interpel·la: per això és també Verb i Fill. Un Déu que es inspira des del més íntim de les nostres ànimes i ens fa partícips de la seva creativitat sense límits, i per això en diem Esperit. Un Déu que és únic però no solitari, que és comunió, corrent infinit d’amor, i per això en diem Trinitat, conscients que amb aquesta paraula expressem amb llenguatge humà allò que Déu ens ha volgut revelar de si mateix però que no exhaurim ni de bon tros tot allò que Déu és.
Celebrem ara l’eucaristia amb el desig de conèixer i estimar cada cop més aquest Déu que és misteri d’amor inexhaurible. Que sapiguem reconèixer la seva imatge en totes les persones i tots els éssers d’aquest món, i que així aprenguem a estimar-ho tot i tothom tal com Déu ens estima.
Jordi Vila i Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL
