El camí de la santedat és de baixada (Mt 5,1-12a)
Només Déu és sant. Tres vegades sant, que en hebreu equival a “santíssim”. Al Glòria diem al Fill unigènit Jesucrist que és “l’únic sant… amb l’Esperit Sant, en la glòria de Déu Pare”. “Sant” equival a espiritualment perfecte, exempt de tota culpa i impuresa.
Quan ens mirem a nosaltres mateixos i a la gent del nostre voltant, està clar: de santedat, res de res! Però des de la primera pàgina de la Bíblia la Paraula de Déu ens va dient que hem estat creats en santedat i per a la santedat.
Hem estat creats a imatge i semblança de Déu, és a dir, capaços de participar, segons la nostra capacitat, de la mateixa vida divina. El pecat original, que és el nom que donem a tot el que ens aparta d’aquest designi diví, no ens l’ha posat Déu, sinó que és conseqüència del mal ús que hem fet de la llibertat que Déu ens ha conferit.
Tots som, doncs, cridats a la santedat. No arribarem a ser plenament nosaltres mateixos fins que no arribem a ser sants. Cal que entenguem bé, doncs, quin és el camí per arribar-hi.
Pròpiament hem de dir que hi ha tants camins com persones. Cadascú té el seu estil i la seva història, i per això no hi ha dues santedats iguals. Som com peces d’artesania fetes pel millor artesà: fins les més perfectes tenen diferències entre elles.
No és estrany, per això, que l’Església ens doni tants i tants exemples de santedat. Homes i dones, adults, joves i infants, rics i pobres, savis i ignorants, eclesiàstics i laics. En tots ells hi ha algun tret d’heroisme, quelcom d’extraordinari, i és per això que la seva fama ha traspassat els segles i han arribat als altars.
Aquest heroisme, però, ens pot fer sentir molt distants de la seva santedat. Els qui no som herois, no podem ser sants? És clar que sí! Precisament per això existeix la festa de Tots Sants, perquè almenys un cop l’any prenguem consciència de la multitud de sants anònims que hi ha hagut i hi haurà al llarg de tota la història de la humanitat. I perquè recordem que cadascú de nosaltres som cridats a ser sants.
Hi ha tants camins com persones per arribar a la santedat. Però la meta sempre és la mateixa. Jesús és l’únic sant. De Maria podem dir també que és tota santa perquè ha seguit perfectament el camí del seu Fill. La meta de la santedat és configurar-nos a Crist, és a dir, arribar a convertir-nos en una mena de “altres cristos”, que pensin, sentin i actuïn com ho faria ell en les nostres circumstàncies.
Les benaurances són els senyals de pista que Jesús ens ha deixat perquè encertem la direcció correcta. Sort en tenim, de les benaurances! Perquè en pensar en Déu i en la santedat, sempre mirem cap amunt: com més a prop de Déu, més saviesa, més riquesa, més èxit, victòria assegurada… En canvi, Jesús vol acostumar-nos a mirar cap avall. Com ell mateix va fer: ell, el Fill de Déu, es va fer home com nosaltres, i va acceptar de ser proscrit i executat com un criminal, com un esclau. Per això l’autèntic camí de la santedat és fer-se pobre amb els pobres, plorar amb els qui ploren, buscar la pau per als perseguits i la justícia per als tractats injustament… Aquest camí d’abaixament és el que han seguit tots els sants: camí de servei, de renúncia als propis interessos en favor dels interessos de Déu i del proïsme. Aquest és el camí que ens fa de debò feliços en Déu.
Jordi Vila
