Expectatives superades (Lc 1,39-56)
Generalment, quan els esportistes afronten una competició, es marquen una meta personal o d’equip, unes expectatives a partir de les quals se sentiran satisfets del seu rendiment. És clar que tothom somia guanyar, però molts dels que participen en una prova esportiva saben que no estan preparats per fer-ho. Veiem, aleshores, equips de futbol que aspiren a classificar-se per a una competició europea o a eludir el descens, equips de bàsquet que en tenen prou a entrar en el play-off per al títol, ciclistes que desitgen arribar al final del Tour sense haver-se de retirar o corredors de maratons populars que volen entrar entre els cent primers. Cadascú coneix els seus límits.
Doncs bé, la festa d’avui és l’anunci d’una gran notícia: els límits humans han estat esmicolats per la gràcia infinita de Déu.
¿Quines podien ser les aspiracions humanes de Maria, un cop va acceptar de portar al món el Fill de Déu? Veure créixer aquell fill tan especial que tenia a casa… que la multitud del poble d’Israel escoltés la seva crida a la conversió i a l’anunci del Regne de Déu… que es mantingués fidel a la seva missió davant de les dificultats… poder fer costat al fill al peu de la creu i que s’acabés aviat aquell martiri… que es complís l’esperança del seu cor i que Déu no abandonés el seu Fill a la mort… que aquells deixebles desbordats pels esdeveniments fossin encesos pel foc de l’Esperit…
No ens és difícil imaginar totes aquestes expectatives en el cor de Maria, perquè la sabem tota ella consagrada al seu Fill, deixebla i serventa fidel de Déu en bé de tota la humanitat. I, amb tot el que va viure en aquest món, deuria sentir-se prou ben pagada. Però avui celebrem que, a més a més, quan va acabar la seva estada a la terra, Déu va voler que participés plenament del Regne diví, la primera entre totes les criatures a acompanyar el seu Fill en cos i ànima.
Maria ha arribat a la plenitud de la vida, quelcom que superava de ben segur totes les expectatives d’aquella noia senzilla de Natzaret. I això ens dóna la garantia que Déu compleix sempre la seva paraula amb escreix, i que la meta a la qual Maria ha arribat és la que té també reservada per a cadascun de nosaltres.
Celebrem, doncs, la glorificació de Maria, que és la penyora de la nostra futura glorificació. Considerant, doncs, quin és el nostre destí, procurem viure des d’ara d’acord amb la dignitat que ens ha estat reservada.
Jordi Vila
