Experimentar i creure (Jn 20,19-31)
Si no ho veig, no m’ho crec. És el criteri de verificació que va fer servir l’apòstol Tomàs i que convé aplicar tantes vegades si no volem que ens facin combregar amb rodes de molí. Ara, però, ni tan sols n’hi ha prou amb això: no podem estar segurs que sigui veritat allò que veiem. Hi ha tècniques de tractament de la imatge i del so que permeten editar vídeos en els quals una persona fa i diu coses que mai no ha fet ni ha dit. És el món del “deepfake”, que podríem traduir per ultrafals.
(Creure és més que veure)
En temps de Tomàs això no passava. Si veies una cosa, te la podies creure. Ara bé, la fe de Tomàs va anar més enllà del que va poder veure i tocar. Va veure i va tocar un cos humà, i va quedar molt sorprès que Jesús fos viu després d’haver passat per la creu. Però, a més a més, va exclamar “Senyor meu i Déu meu”: va reconèixer la seva sobirania i la seva divinitat, i això és un acte de fe. Per això podem dir que Tomàs va veure, però també que va creure. No es va quedar en la mera evidència del que veia, sinó que va descobrir la veritable identitat d’aquell Jesús amb qui havia conviscut tant de temps.
(Present en la comunitat)
“Feliços els qui creuran sense haver vist”, va dir el Senyor. Es refereix als cristians de tots els temps que hem cregut en ell sense haver assistit a cap aparició del seu cos gloriós. Però no podem creure sense haver fet experiència, sense haver-nos trobat amb ell d’alguna manera. L’evangeli d’avui ens mostra la importància de l’ambient comunitari. Jesús es presenta quan els deixebles es troben reunits. Ells no hi posen gaire de part seva: tenien les portes tancades per por dels jueus, i els cors ves a saber com els tenien… Però s’havien congregat. I Jesús s’hi fa present. I així mateix el diumenge següent: nova reunió i nova aparició. Val la pena que hi pensem quan se’ns fa costa amunt la constància en la missa de cada diumenge. És cert que les nostres reunions dominicals no reuneixen sempre les millors condicions, però des dels temps apostòlics són el marc en què Jesús s’ha volgut fer present de manera habitual enmig de la comunitat reunida. Si no hi anem, ens ho perdem.
(Experiència de Déu)
Hem dit, doncs, que podem creure sense veure, però no sense fer experiència. Convé que ens preguntem si de debò hem fet alguna vegada experiència de Déu, si ens hem trobat amb el Senyor Jesús, si hem rebut el seu Esperit. ¿Se sent una emoció especial? Déu no enganya, però autoenganyar-se és propi dels éssers humans. No és gaire prudent deixar-se endur per emocions passatgeres, però la veritable experiència de Déu es reconeix perquè deixa en nosaltres unes empremtes que trobem en l’evangeli d’avui.
(Pau i goig)
En Jesús es fa present el Regne de Déu. En ell totes les coses són rescatades del pecat i de la mort, recuperen la bellesa original que Déu els havia conferit i es posen de nou en camí cap a la seva plena realització, el dia que Déu ho serà tot en tots. Per això el primer fruit que reben els deixebles en trobar-se amb el Senyor és pau i goig. “Pau a vosaltres… Els deixebles s’alegraren…” Una pau i un goig que no són l’eufòria momentània d’una victòria inesperada, sinó el descobriment que les coses tornen a ser com sempre haurien d’haver estat, i que ja ningú no pot aturar la nova creació que Jesús ha posat en marxa.
(Missió i reconciliació)
Una pau i un goig que, a més, Jesús ens envia a escampar per mitjà del seu Esperit. En Crist i només en ell el perdó i la reconciliació són oferts a tots els éssers humans, i així s’obre camí el Regne enmig nostre. Això és el que ja començaven a experimentar els primers cristians, que vivien com a germans i compartien els bens i la pregària. Així és com donaven testimoni de la vida nova, de la resurrecció del Senyor, que ja començava també a fer efecte en ells.
Jordi Vila i Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL
