Esperit més enllà de les fronteres (Ac 10,25-26.34-35.44-48 / Jn 15,9-17)
Fa més o menys un any que va saltar una notícia, trista encara que previsible per a l’Església tarragonina: els carmelites se’n van! Se’ls va fer un emotiu comiat a l’emblemàtic convent de la punxa, i van començar a fer maletes i a marxar discretament.
Uns mesos més tard, una notícia inesperada. Ja se sap qui ocuparà el lloc dels nostres carmelites: uns frares indis. I de quina congregació? Carmelites!
Així doncs, els carmelites no se’n van de Tarragona, sinó que hi ha un canvi de personal. Més o menys com passa a totes les congregacions, encara que en aquest cas cal tenir en compte que els nouvinguts pertanyen a una altra província. Però a molta gent de Tarragona els ha quedat aquesta impressió: marxen els “nostres” carmelites i arriben uns indis que no sabem ben bé qui són.
Certament, els nous carmelites hauran de fer un esforç d’adaptació a la cultura del nostre país i a les tradicions de la nostra Església, però això no vol dir que siguin menys carmelites que els que se n’han anat. Per part nostra, haurem de fer també un esforç d’acolliment d’aquests nous germans que ens han estat donats.
Una cosa semblant va haver de viure la comunitat dels primers cristians, liderada per Pere. Els pagans començaven a interessar-se per la fe cristiana, i alguns es convertien. Això posava nerviosos els més tradicionalistes, convençuts que el missatge de Jesús pertanyia en exclusiva als jueus. Pere semblava més aviat d’aquesta opinió, però l’Esperit el va conduir a casa de Corneli i li va fer veure com aquells pagans rebien el mateix Esperit Sant que havien rebut els apòstols. Això el va convèncer que de cap manera podia negar-los el baptisme i l’entrada en l’Església.
Una lliçó bonica i profitosa per a la nostra Església d’avui, formada cada cop per comunitats més interculturals: acolliment per part d’uns, integració per part dels altres. I, sobretot, deixar-nos sorprendre per la iniciativa de l’Esperit, que és qui guia l’Església, i no pretendre posar portes al camp.
Jordi Vila Borràs
