Cristianisme malencònic (Rm 9,1-5)
L’apòstol Pau, que viu amb entusiasme la tasca evangelitzadora que el Senyor Jesús li ha encomanat, porta tanmateix en el cor una pena amarga: la gran majoria del poble jueu, del qual ell forma part, com el mateix Jesús, que és el poble que ha rebut històricament la revelació divina continguda a la Bíblia, ara que ha arribat el gran moment, ara que és l’hora de la salvació no accepta la bona notícia. Per això Pau s’exclama fins al punt de protestar que s’hauria estimat més no trobar-se ell amb el Senyor i que en canvi el poble hagués cregut.
Els sentiments de Pau em fan pensar en l’actitud del cristianisme en l’Europa dels nostres temps: malenconia i desorientació.
Ben aviat, podríem dir des de la destrucció de Jerusalem al segle II, el centre de gravetat del cristianisme es va decantar cap a Europa, i Roma va ser el cor des d’on l’anunci de l’evangeli s’ha anat estenent als cinc continents, amb les grans embranzides de l’evangelització d’Amèrica el segle XVI i d’Àfrica el segle XIX.
Va ser providencial per al desenvolupament de la història de la humanitat que els primers pensadors cristians s’adonessin que en les millors intuïcions dels clàssics grecs, encara que fossin pagans, s’amagaven llavors d’inspiració divina. És així com Europa es va convertir, durant molts segles, en exportadora de civilització i de fe. Segurament el cristianisme ha estat el primer agent d’això que ara anomenem globalització, un fenomen que té molts aspectes criticables però que fa que arreu del món et puguis trobar com a casa. Conceptes que avui dia considerem tan universals com drets humans, llibertat o solidaritat tenen la seva gènesi en la simbiosi entre el món clàssic i l’evangeli. Fins i tot moviments tan antireligiosos com la Revolució Francesa, el marxisme o l’anarquisme es basen en principis cristians: recordem el famós crit de “llibertat, igualtat i fraternitat”.
Ara ens lamentem que Europa ha deixat de ser el centre del món. Els Estats Units, que són la gran potència mundial però que culturalment no han deixat de ser una antiga colònia europea, miren cada cop menys cap a nosaltres i més cap a la Xina i l’Extrem Orient, que és ara la zona del món més dinàmica i amb més potencial. I també ens lamentem del tall cultural que s’obre amb les noves generacions de casa nostra. Sembla que els joves ignoren i troben inútil la fe dels seus pares i avantpassats.
De resultes de tot això, alguns sectors nostàlgics intenten una reacció molt equivocada de tancament: refusen els immigrants, com si fossin invasors, per tal de preservar la puresa de les nostres arrels. No s’adonen que amb això s’estan allunyant del fonament del cristianisme, que és considerar tot ésser humà com un germà, i que trastoquen el veritable esperit del cristianisme, que sempre ha estat expansiu, pel tancament dins d’una closca.
Malgrat tot, sant Pau no perdia l’esperança. El poble jueu podia rebutjar el seu Déu, però Déu no els rebutjava a ells: «com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses, són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist». Així també hem de pensar els cristians europeus. El nostre continent pot rebutjar la fe, però Déu no ens rebutja a nosaltres. No hem d’oblidar les nostres arrels ni la nostra història, amb les seves llums i les seves ombres; hem de procurar ser-hi fidels, críticament, en tot allò que té de més genuí i positiu, i hem de saber acceptar humilment el que ara ens toca viure: potser haurem de rebre l’anunci de fe que ens porten els de fora, tal com nosaltres l’hem portat durant molts segles més enllà de les nostres fronteres.
Amb la confiança que el destí final de cada persona i poble i de tota la humanitat és en les mans amoroses de Déu.
Jordi Vila Borràs
