Diumenge XIX de durant l’any / C / 2013

Ni por ni son (Lc 12,32-48)

En qualsevol activitat que ens exigeix donar el cent per cent de les nostres possibilitats, hi ha dues actituds oposades que són molt perjudicials: la por i l’excés de confiança. Ho saben els estudiants a l’hora d’afrontar un examen, els esportistes en competir, els músics i actors quan interpreten, fins i tot ho sabem tots quan ens disposem a conduir un cotxe o a fer qualsevol gestió complicada.

Sembla que els ensenyaments de l’evangeli d’avui ens conviden a aplicar aquest criteri a les nostres vides en general, i especialment a l’assumpte més important que tenim entre mans, que és la nostra participació en el Regne de Déu.

Hi ha cristians bloquejats, desanimats, esporuguits. Sí, el papa Francesc sembla que ha portat una alenada d’aire fresc, hi ha països on l’Església és jove i creix… però a les nostres parròquies i comunitats no acaba d’arribar aquesta brotada primaveral. Ens fem grans, anem tancant comunitats i suprimint misses. «No tingueu por, petit ramat». El nostre tresor no és en aquest món, sinó en el Regne del Pare, i per això és allí on hem de posar el nostre cor i la nostra esperança. Siguem molts o siguem pocs, si vivim segons els criteris del Regne, que són les benaurances, hi som a prop. I això ens permet viure amb una alegria sobrenatural fins i tot els moments humanament ingrats que ens toca viure com a cristians catalans.

Hi ha també cristians acomodats, mandrosos, adormits. Pensen que, si al capdavall la gent no vol creure, per què ens hem d’esforçar a donar testimoni de l’evangeli? Si Déu ho perdona tot, per què m’he de preocupar de ser un bon cristià? Són cristians que van a buscar el cinc pelat, o fins i tot que confien en la bona voluntat del professor a la repesca de setembre. I sí, tenen raó, el nostre professor té molt bona voluntat i no té intenció, per part seva, de suspendre ningú. Però no s’adonen que el que realment importa no és la nota de l’examen sinó gaudir de l’assignatura. L’assignatura és aprendre a estimar, a servir, a donar-se als altres. Com més l’arenguem i la dominem, més podrem gaudir en el Regne de Déu, perquè al capdavall Déu és amor, i només el llenguatge de l’amor serà el que ens permetrà comunicar-nos-hi.

Jordi Vila