Al cel no hi ha dol (Lc 20,27-38)
Com una seqüel·la del dia dels difunts, l’evangeli d’avui ens porta a la reflexió sobre el que imaginem i el que podem esperar de la vida eterna. Els saduceus no creien en la resurrecció i per això plantegen a Jesús un cas límit, pensant que així el podran enxampar en alguna contradicció.
Segur que tots nosaltres, quan somiem alguna vegada com serà la vida eterna al paradís, alberguem el desig de retrobar-hi els nostres éssers estimats. Ens ha fet mal perdre’ls en aquest món, i per això desitgem recobrar-los per sempre.
Els saduceus presenten a Jesús el cas d’una dona set vegades viuda. Tenint en compte el simbolisme del nombre set en el món semític, podríem dir que és la viduïtat completa, la superviuda, una dona que no pot fer altra cosa que patir el buit de tantes pèrdues consecutives que l’han deixada buida del tot. Ara bé, quan al paradís es trobi amb els seus set marits, de quin d’ells serà l’esposa?
Jesús diu que en el món que vindrà les persones no es casaran i seran com els àngels, i aquesta sembla una resposta simple però té més suc del que sembla. Fixem-nos que en aquest món estimem unes quantes persones i les altres ens són indiferents. A l’altre món no serà així: continuarem estimant els que hem estimat ja en aquest món, però estimarem també sense límits tots els altres éssers que aquí encara no hem començat a estimar.
Molts infants que van de colònies a l’estiu, o moltes persones que fan el camí de Sant Jaume o un pelegrinatge a Lourdes, o fins i tot moltes persones en el moment de jubilar-se, es fan un tip de plorar quan han de separar-se dels companys. Abans no es coneixien, però han fet unes experiències fortes que els han vinculat, i pateixen el dol de la separació. M’agrada pensar que el Regne de Déu serà com unes colònies o com un pelegrinatge que no s’acaben, on sempre tindrem algú per conèixer i estimar i no ens n’haurem de separar mai.
Certament l’evangeli d’avui és consolador per a les viudes i vidus i tantes persones que estan fent el dol per la mort d’algun ésser estimat. I és també una crida a no quedar-se encallats en el pou del dol. Déu és un Déu de vius, no de morts. Per això no ens hem de quedar enganxats als nostres difunts. Confiem que ells són on han de ser i que un dia els retrobarem, i mentrestant agraïm i aprofitem el do de la vida que Déu ens fa, una vida on hi ha tantes coses per fer i per aprendre.
Jordi Vila Borràs
