Diumenge XIX de durant l’any / C / 2019

Sortiu a gaudir (Lc 12,32-48)

Quan un esportista es prepara per a una competició li fa molt de bé sentir l’arenga de l’entrenador. Quan emprenem un nou projecte, tant se val si és en l’àmbit laboral, dels estudis o de la vida familiar, cal treballar la motivació. Haurem de dedicar temps i energies a una missió concreta, i això és molt més eficaç si un s’ho creu de debò i s’aplica a la tasca amb les piles carregades.
Així ens hem de prendre l’evangeli d’avui. Som els deixebles de Jesús. Ell ens ha encomanat una missió molt ambiciosa. Serà molt gratificant però requerirà totes les nostres energies, no ens podrem reservar res. En un moment crucial de la seva carrera esportiva, un geni del futbol va dir als seus jugadors: “sortiu a gaudir”. No s’allunya gaire del que avui ens diu Jesús.

(Lliures i sense por) “No tingueu por”. El nostre instint més primari és el de conservació. No volem perdre el que tenim. Ningú canvia de casa sense sospesar molt bé la conveniència del trasllat. Quedar-se al carrer és de les coses pitjors que et poden passar a la vida. Doncs bé, el Déu d’Abraham el va convidar a marxar del seu país cap a una terra que encara no coneixia. I Abraham va sortir i va viure sempre confiat en la promesa de Déu. També el poble d’Israel va sortir d’Egipte confiant en una promesa de llibertat que va mantenir enmig de dubtes i murmuracions. El Déu de Jesús és el Pare que es complau a donar-nos el Regne. I per això hem de desprendre’ns dels nostres bens i repartir-los entre els que els necessiten, perquè només així podrem gaudir del tresor del cel. Sí, cal vèncer la por, que en aquest cas és mala consellera, per entrar en la lògica del Regne. No hi ha cap banc del nostre món que operi al Regne del cel. Els únics bens que hi podem transferir són els que donem a Jesús mateix, que s’identifica amb el pobre, el malalt, el pres o el foraster. “No tingueu por”. El Regne del cel és dels pobres, dels humils, dels qui ploren, dels nets de cor… però no és dels porucs.

(Cada dia és un nou pas) “Estigueu a punt”. El Regne de Déu no és tampoc dels ganduls, dels desvagats o dels distrets. No hem de tenir por perquè tenim obertes les portes del cel, però això no ens eximeix de l’esforç de travessar-les. La nostra vida mortal un dia s’acabarà, i no podem deixar per a més endavant l’opció pel Regne que hem de fer avui. Ni ens podem refugiar tampoc en l’opció que un dia vam fer, per fonamental que hagi estat. Cada dia ens cal renovar el compromís per seguir Jesús, per apostar per ell i confiar de nou en la seva promesa. En la vida humana hi ha moments de tot, des de la infantesa plena d’energia, la joventut plena d’il·lusions i la maduresa carregada de responsabilitats fins a la feixuguesa de l’ancianitat. Però per a Déu no hi ha hora morta ni dia sobrer. Sempre podem viure el moment present enfocats vers els altres, centrats en Jesús, buscant la voluntat de Déu.

(La nostra responsabilitat) ¿I tota la gent –tanta gent- que no ha conegut Jesús de manera significativa, que no ha fet experiència conscient de Déu en la seva vida? ¿Com podran viure sense por i optar pel Regne? ¿Com podran caminar cap al destí que Déu els ofereix? ¿El Regne és només per a nosaltres, els deixebles, o per a tothom? Jesús ens diu que el Regne és per a tothom i que cadascú haurà de respondre en funció de les responsabilitats que li han estat encomanades. Val més que no ens dediquem a especular i que complim la nostra tasca, sigui gran o petita. Sant Agustí deia que l’ofici de bisbe no li era un honor sinó una càrrega, perquè l’obligava a treballar no sols per la seva salvació sinó per la de tot el poble. Semblantment, els cristians no som veritables deixebles si no som missioners i ens preocupem de comunicar la bona notícia del Regne. Els qui no han conegut Jesús no queden exclosos del Regne, i hi entren en sintonia a mesura que van optant pel bé, la veritat i la bellesa, que són les manifestacions de Déu que trobem en totes les coses creades. Segur que Déu ens dona a cadascú la gràcia que necessitem per a la nostra salvació i per al paper que ell ens ha reservat en aquest món. Donem-li’n gràcies amb aquesta eucaristia i renovem la nostra disposició a obeir la seva voluntat.

Jordi Vila Borràs Publicat a MISSA DOMINICAL

Diumenge XVIII de durant l’any / C / 2019

El banc del més enllà (Lc 12,13-21)

De tant en tant salta la notícia d’algu que ha viscut com un indigent i que, en morir, s’ha descobert que posseïa una gran fortuna. Poden ser casos d’extrema avarícia o bé de malaltia mental. El cas és que, si observem la humanitat en conjunt, sembla que aquest és precisament el nostre comportament: hem estat capaços de crear més riquesa que mai, i tanmateix bona part de la humanitat viu en l’extrema pobresa i fins i tot amb problemes greus de supervivència.

(Som éssers insatisfets) Els éssers humans, per a bé i per a mal, tenim una diferència amb els altres animals: som insaciables, sempre volem més. La vida de qualsevol animal està feta de rutines cícliques. Un gos menja, juga i jeu, menja, juga i jeu… i no necessita sortir d’aquí. En canví, nosaltres sempre aspirem a més en el coneixement, el goig, la possessió… No quedem mai satisfets. Déu ens ha fet així. Ja ho va dir sant Agustí: “Ens has fet per a tu, Senyor, i el nostre cor resta inquiet fins que no reposa en tu”.

(Vanitat de vanitats) El gran problema rau a oblidar quina és la meta de la nostra inquietud. Aleshores comencem a errar pels camins relliscosos de l’èxit, la fama, la cobdícia, el plaer, el poder… Res no ens pot omplir, res no ens satisfà, tot és passatger. Vanitat de vanitats. El nostre cor és a la mida de Déu i no de les criatures, i corrent darrere d’elles no deixem que Déu ens ompli. Cadascú de nosaltres ha de veure en quin aspecte de la seva vida pateix aquesta síndrome d’insaciabilitat. Hi ha persones que tenen més llibres a casa dels que podran llegir en la vida, i en continuen comprant. N’hi ha que tenen més diners del que podran gastar mai, i el seu màxim interès continua essent acumular beneficis. Això no deixaria de ser un desordre inofensiu si no fos perquè hi ha tanta gent al món que no té el necessari per a viure.

(Pensar en la mort) Encara que no ens agradi, pensar de tant en tant que la nostra vida en aquest món un dia s’acabarà és un exercici molt sa. Ens ajuda a relativitzar tots els problemes que potser ens semblen insolubles però que també un dia s’acabaran. I ens canvia la perspectiva sobre el que realment importa en la vida. ¿Què passarà quan ens morim? Vindrà gent al funeral, molta o poca no ho sabem. La majoria se n’oblidaran aviat. Les persones més properes hauran de fer el dol com hem hagut de fer tots en la mort d’algun ésser estimat, i estaran més tristes i més sensibles durant un temps. La roba anirà a Càritas o al contenidor. La majoria d’objectes personals a la deixalleria. Els diners i les propietats passaran a mans dels hereus legals. Tant de bo que ningú es baralli per causa de l’herència. En tot cas, ja no hi podrem fer res. En uns quants anys quedarem només en el record, cada cop més difuminat, d’unes quantes persones. Uns quants arxius conservaran les nostres dades en el bagul de la història, però passarà el temps i el nostre nom i la nostra imatge deixaran de ser significatius per a ningú, tal com ens passa quan topem amb rostres desconeguts de fotos antigues. Potser són família nostra però no els reconeixem.

(La riquesa que no passa) ¿Què és el que ens endurem més enllà de la mort? Atès que serem cridats a viure amb Déu, que és Amor, hem de pensar que només ens podrem endur al seu Regne definitiu allò que hi tingui a veure l’amor que hem viscut i el bé que hem fet: la cura dels altres, el perdó als que ens han ofès, el pa compartit, l’almoina donada, l’alegria que hem escampat. Tot allò que donem gratuïtament sembla perdut en aquest món, però de fet queda ingressat en el banc del més enllà. En el moment de morir perdem tot el que hem volgut conservar i recuperem tot allò que hem regalat.

(El tresor de l’eucaristia) De fet, això ja ho vivim en cada eucaristia. Oferim una petita part dels nostres bens: el pa i el vi i unes monedes que serveixen per al manteniment de l’església i per ajudar els pobres… i ho recuperem transformat en aliment de vida eterna. En la mesura que fem ofrena a Déu d’allò que som i que tenim, més clarament podrem experimentar la transformació que ell realitza en nosaltres ja des d’ara.

Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL

Diumenge XVII de durant l’any / C / 2019

Pregar és una actitud (Lc 11,1-13)

Els que pateixen claustrofòbia s’ho passaran una mica malament, però m’agradaria que imaginéssim una estona que ens trobem tancats dins d’un ascensor aturat entre dues plantes. Si mai ens trobem en aquesta situació, serà molt útil que algú ens ajudi a conservar la calma amb tècniques de relaxació, però ho serà més encara tenir accés al telèfon de socors. Això ve a ser la pregària.

(Possibilitat i valor de la pregària) No pot pregar qui creu que no hi ha un Déu que ens pugui escoltar i socórrer. Aleshores sí que cal molta calma i relaxació per tal de sobreviure en aquest món que alguns conceben tancat en si mateix i penjat en el buit. Altres, molt racionals, diuen que de fet avui dia no caldria posar telèfons de socors als ascensors perquè hi ha dispositius que poden avisar automàticament a la central d’emergències quan detecten una avaria. Tanmateix, segur que preferim pujar a un ascensor que ens doni l’opció de comunicar-nos personalment. Si Déu és la central de recepció dels missatges, certament ell no té necessitat que li preguem per tal de conèixer les nostres necessitats, però a nosaltres sí que ens fa molt de bé saber que ell ens escolta.

(Aprendre a pregar en família) ¡Quantes i quants catequistes es queixen amb raó que avui dia molts infants arriben a catequesi sense saber pregar! La família és el millor lloc per aprendre a parlar, oi? Doncs per això és també el millor lloc per aprendre a pregar. La primera persona que ens parla de Déu deixa una empremta inesborrable en la imatge mental que ens fem de la divinitat, i per això convé que sigui algú que ens estima moltíssim, com la mare o el pare. També per això convé que la primera persona que ens ensenya a pregar sigui algú que ens inspiri la major confiança possible.

(Jesús no ensenya una fórmula sinó una actitud) Pregar no és memoritzar oracions i repetir-les una i altra vegada. Això ens pot anar bé per tal de centrar l’atenció, que es dispersa tan fàcilment. Però pregar és una actitud i un desig de comunicació. Avui hem llegit a l’evangeli la versió lucana del parenostre, que és més curta que la de Mateu. Si en dos evangelis trobem dues versions diferents de la pregària que Jesús ens va ensenyar, vol dir que el Senyor no es va preocupar gens de fixar una fórmula concreta sinó de transmetre’ns un estil i una actitud de pregària. Una actitud de confiança i de solidaritat fraterna. Per això comencem amb la paraula Pare i per això preguem sempre en plural, demanant no per a mi sinó per a nosaltres. Demanem a Déu que el seu nom sigui honorat, no pas perquè ell en tingui cap necessitat sinó perquè això repercuteix en bé nostre. Una societat que honora Déu és una societat que busca el Bé, la Veritat i la Bellesa. Demanar la vinguda del Regne de Déu és demanar que el mal desaparegui del nostre món. Suplicar cada dia el nostre pa implica viure enfocats en el present i confiats en la Providència. El perdó és la faceta més difícil de l’amor. Si podem perdonar és perquè som perdonats per Déu, de la mateixa manera que podem estimar perquè Ell ens ha estimat primer. I no caure en la temptació per no retornar a l’estat del primer Adam: nosaltres ja som homes nous per la victòria de Jesús. Així doncs, en aquestes cinc peticions es troba tot el que necessitem i hem de rebre de Déu per arribar a una vida plena.

(La sorpresa final) En totes les paràboles Jesús hi amaga una sorpresa per a fer-nos entendre que la manera de ser de Déu és molt diferent de la nostra. Quan Jesús explica que cap pare donarà una serp al fill que li demana un peix o un escorpí al que li demana un ou, ¿on es troba la sorpresa? Just al final. La lògica de l’argumentació ens fa esperar que Jesús digui que Déu ens donarà totes les coses bones que li demanem. En canvi, acaba dient que el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen. Sí, Déu sempre ens sorprèn. Nosaltres li demanem coses, i Ell se’ns dona ell mateix. Això és molt més del que podíem esperar. Déu és Amor, i estimar no és donar coses: estimar és donar-se.

Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL

Sant Jaume, apòstol / 2019

Pescador, apòstol, màrtir (Mt 20,20-28)

Ara mateix hi ha milers i milers de pelegrins que, a peu o en bicicleta, durant dies, setmanes o mesos, van recorrent els camins que creuen Europa i tota la Península i fan cap a Compostel·la. Molts d’ells no saben gairebé res de l’apòstol Jaume. Alguns se senten continuadors d’un ritu ancestral, seguint el camí de la Via Làctia i del sol ponent fins al final de la terra. Altres, segurament la majoria, hi veuen simplement una oportunitat atractiva de fer turisme d’aventura. Tant se val. Molts hi trobaran més del que havien anat a buscar. Les incomoditats, el cansament, el ritme de la natura, el contacte amb la gent els obrirà a una nova mirada sobre ells mateixos i sobre el món i els durà a fer-se preguntes que potser mai no s’havien fet, i potser a respondre-les d’una altra manera.

(Un pescador ple de defectes) Sí, els caminants d’avui dia són pelegrins imperfectes. Com també ho era sant Jaume. Quan va conèixer Jesús era un senzill pescador del llac de Galilea. Senzill i temperamental: li deien el fill del tro. De bon començament potser es pensava que seguir aquell mestre era fer una mica el rodamón, de poble en poble per tota la regió. Fins que es va adonar que s’encaminaven cap a una meta on Jesús s’havia d’encarar amb el seu destí: pelegrinaven a Jerusalem. Es va imaginar una entrada triomfal i la presa del poder. I es va despertar la seva ambició. No era ell sol. La seva mare i el seu germà compartien les mateixes ànsies. I els altres deu van sentir de seguida el pessic de la gelosia. És ben veritat que portem el tresor del nostre ministeri en gerres de terrissa, tan fràgils i tan ordinàries.

(Apòstol esforçat) Atrevit com era, tanmateix es va fer fonedís com els altres apòstols quan les coses van anar mal dades. Això sí, fill del tro des del si de la mare, es va agafar al peu de la lletra el mandat de Jesús de portar la bona nova de l’evangeli fins als confins de la terra i va emprendre el camí d’occident tan lluny com va poder. Diu la tradició que el seu camí no va ser de roses sinó d’espines, i que quan es va sentir defallir no li va mancar l’assistència de la mateixa Mare del Senyor.

(Patró que agermana pobles) El gran nombre de tradicions locals que celebren el pas de l’apòstol per les nostres terres, així com la xarxa de camins històrics que connecten tots els racons de la Península amb la catedral de Santiago són raons més que suficients per justificar el patronatge comú de sant Jaume sobre tots els pobles d’Espanya, cridats a conviure en pau i fraternitat entre nosaltres i amb tots els pobles de la terra. En canvi, ens cal fer un exercici de purificació de la memòria i reconèixer que la figura llegendària del Santiago matamoros, nascuda al voltant de la també llegendària batalla de Clavijo entre tropes cristianes i musulmanes, és contrària a l’esperit de l’evangeli i avui dia no es pot sostenir ni justificar.

(Màrtir del Crist) Geni i figura fins a la sepultura. Diu el llibre dels Fets que Jaume va ser el primer dels dotze a vessar la sang en testimoni de la fe en la primera persecució decretada per Herodes. La sang dels màrtirs és llavor de cristians, i per això la paraula del Senyor s’anava escampant i difonent cada cop amb més força. Que sant Jaume ens esperoni també avui a donar testimoni de la fe sense defallir, a sortir cap a les perifèries, allà on els nostres interessos personals no ens durien mai. Que el seu exemple ens ensenyi que Déu no ens tria per les nostres qualitats, i que les nostres limitacions i defectes, siguin els que siguin, no ens incapaciten per a ser deixebles i apòstols. Ell fa meravelles amb la nostra terrissa.

Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL

Diumenge XVI de durant l’any / C / 2019

Acollir la gràcia (Lc 10,38-42)

Encara que ho pugui semblar, segur que Jesús no volia provocar cap baralla entre germanes per gelosia o per rivalitat. I no podem fer servir aquest evangeli per argumentar la superioritat de la vida contemplativa sobre l’activa. No hi ha dubte que, si un dia arriba a casa nostra un predicador molt savi i molt sant, el millor que podem fer és deturar-nos a escoltar-lo. Però val més que a l’hora de dinar tinguem la taula i el menjar a punt si no volem que la visita s’estronqui abans d’hora.

(Tots som iguals als ulls de Déu) En altres èpoques hi havia monestirs amb dues categories de monges: les de cor, dedicades a la pregària i a l’estudi, i les serventes, que es feien càrrec de la cuina, la neteja i la bugada. Avui aquest antic estil de vida monàstic ens sembla poc evangèlic. I ens escandalitzaríem si algú digués que se sent més commogut pels gori-goris d’una monja de clausura que per la lluita d’una mare separada que s’escarrassa a pujar dos fills.

(La contemplació no ens dispensa de la caritat) És doctrina constant dels Pares de l’Església i dels autors espirituals que, si durant la pregària un pobre truca a la porta per demanar almoina, cal deixar sense cap remordiment el diàleg amb el Senyor per atendre Jesús mateix que se’ns fa present en la persona del pobre: “tenia fam i em vau donar de menjar”.

(No ens cal conquistar Déu) Les figures de Marta i de Maria representen dues maneres que tots podem tenir de situar-nos davant del Senyor: fer mèrits o acollir la gràcia. Temps era temps, de la missa i altres celebracions litúrgiques se’n deia “servei diví”. No és gaire correcte jutjar les expressions del passat amb les categories mentals d’avui dia, però semblava com si la celebració de la missa fos una mena d’obsequi que nosaltres fèiem a Déu, per la qual ell ens restaria agraït i ens donaria el premi de la gràcia. Pitjor encara si recordem algunes expressions penitencials ja periclitades. Calia humiliar-se davant Déu per aplacar la seva ira. Un cant quaresmal suplicava així: “Perdona a tu pueblo, Señor… No estés eternamente enojado”. Sense comentaris. Només un: aquest Déu no té res a veure amb el pare de la paràbola del fill pròdig, amb el Déu de Jesús. Doncs bé, aquesta és, d’alguna manera, la postura de Marta en l’escena evangèlica d’avui. Com a bona mestressa de casa, vol obsequiar Jesús i s’esforça a servir-lo, no fos cas que quedés descontent i no les tornés a visitar.

(Ens hem d’obrir perquè ell ens ompli) En canvi, Maria és la persona que acull Jesús conscient que l’única cosa que ell li demana és un cor i una oïda ben oberts a la seva paraula. Ella sap que l’amor de Jesús és previ a qualsevol mèrit nostre. No pretén seduir-lo amb un bon àpat ni amb un solemne ofici litúrgic. Només es mostra receptiva, tan oberta com pot a la vida que brolla del cor de Jesús i de les seves paraules. Em fa pensar en aquell cant: “Les mans obertes davant vós, Senyor… Deu-nos un cor obert a la Paraula, som una terra on heu sembrat”. O, millor encara aquell altre: “Les mans ben buides: això esperes tu de mi, i em demanes deixar-ho tot als teus peus fins que ja no tingui res, i així tu puguis entrar i omplir-me fins a vessar”. En un famós discurs, Kennedy va dir: “No preguntis el que pot fer Amèrica per tu sinó què pots fer tu per Amèrica”. Quan anem a participar de la missa o ens posem a pregar hauríem de capgirar totalment aquesta frase i deixar-la així: “No pensis què vas a fer tu per Jesús sinó pren consciència de tot el que ell fa per tu”. Potser d’aquesta manera entraríem en la pregària amb la disposició més adequada d’agraïment per tots els dons gratuïts que rebem d’ell.

Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL

Diumenge XV de durant l’any / C / 2019

Parlem de bondat (Lc 10,25-37)

El món i l’Església són plens de bons samaritans. No arriben a tot arreu, és cert, però fan un bé immens i eviten una quantitat inimaginable de mal. Gent rescatada del carrer, de la delinqüència, de la depressió, de la soledat, de l’esclavatge, de la fam, de les addiccions. I tanta gent que s’ha evitat que caigui en qualsevol d’aquests pous. Infants en risc de ser avortats, dones víctimes de violència de gènere. No s’arriba a tot arreu, és veritat, però quanta gent es mobilitza davant la urgència d’un cas concret!: persones espontànies, xarxes socials, entitats d’Església, institucions privades i serveis públics. I des de quants fronts diferents es treballa per tal d’atendre la persona i el seu problema! Serveis d’emergència de resposta immediata, persones disposades a acompanyar mentre sigui necessari, especialistes que ajuden a comprendre i afrontar el problema, institucions que donen suport econòmic, savis que dissenyen projectes per prevenir futurs problemes…

(Bons samaritans avui) Moltes de les activitats i serveis eclesials podrien tenir com a patró el bon samarità de la paràbola: pastoral de la salut, atenció als sense sostre, ajuts en aliments i en roba, ajuts a l’habitatge, pastoral penitenciària, formació i reinserció laboral, visites a la gent gran, atenció a les dones i als infants en situació de vulnerabilitat, rehabilitació de toxicòmans i altres addictes, orientació familiar, acompanyament en el dol, acompanyament espiritual, cooperació al desenvolupament del Tercer Món. I no oblidem el confessionari, el lloc on es curen les ferides de l’ànima.

(Els sentiments del bon samarità) ¿Quins sentiments deurien experimentar el sacerdot i el levita que van passar de llarg? Fredor i indiferència? Por? Mandra? Potser remordiment? No ho sabem, però cap d’aquests sentiments ens ajuda a créixer i a ser feliços. Resulten més fàcils d’imaginar els sentiments del bon samarità, segurament perquè els hem experimentat més d’una vegada. Primer, una compassió intensa que ens mou a canviar de plans per atendre la persona que pateix davant nostre. Tot seguit, un interès i una preocupació per ser al costat de la persona mentre duri la recuperació. Finalment, si tot acaba bé, un goig i un agraïment fora mida. Sí, el món i l’Església són plens de bons samaritans. En el fons, tots som cridats a ser-ho i gaudir-ne. El que moltes vegades ens en priva és que també tenim la nostra part de mestres de la Llei. El que dialogava amb Jesús avui a l’evangeli anava força ben encaminat. Tenia clar que el manament principal de la Llei és l’amor a Déu sobre totes les coses i l’amor als altres com a un mateix. Només li fallaven dues coses.

(Estimar sense preguntar) La primera és la que va motivar la resposta de Jesús amb la paràbola del bon samarità: ¿Qui són aquests altres que he d’estimar? ¿Qui és el meu proïsme? Els bons? Els purs? Els creients? Els meus connacionals? Els que pensen com jo? Els que em poden tornar el favor? La resposta de Jesús és rotunda: he d’estimar el desconegut que ho necessita, encara que no sàpiga res d’ell. He d’estimar sense jutjar i sense preguntar. “Un home baixava de Jerusalem a Jericó”. No en sabem res més: ni l’ofici ni l’origen ni la classe social.

(Estimar gratuïtament) La segona rau en l’interès final que mou el mestre de la Llei: “tenir l’herència de la vida eterna”. L’herència és un títol de propietat. Molta gent parla encara de “guanyar-se el cel”. No s’adonen que el cel és un regal que rebem immerescudament, i que la suma de totes les bones accions que la humanitat ha pogut fer al llarg de la història no té punt de comparació amb la bondat infinita que és Déu i que podrem gaudir en el seu Regne. Amb les nostres bones accions no comprem el cel. De fet, el bon samarità per excel·lència és Déu mateix, que ha vingut a rescatar-nos de la prostració del pecat i de la mort i que té cura de nosaltres fins que arribem a la plenitud de la vida en el seu Regne. Reconeguem la nostra condició fonamental de malferits i agraïm a Déu l’oportunitat que ens dona de poder participar, sense cap mèrit nostre, del goig de ser bons samaritans els uns dels altres, perquè Ell ens ha estimat primer.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Diumenge XIV de durant l’any / C / 2019

Ens ha tocat (Lc 10,1-12.17-20)

Tots estem preocupats perquè a casa nostra ha deixat de funcionar la transmissió de la fe a les noves generacions. Durant molts segles semblava que no calia fer res d’especial. La fe era present en la vida social i familiar com l’aire que respirem, i el fet que algú es declarés no creient era una excepció i fins i tot un escàndol.

(Deixebles missioners) Avui ens comencem a adonar que, si som deixebles de Jesús, hem de ser també missioners. No podem deixar de donar testimoni de la bona notícia que hem rebut, de la vida que ens ha estat regalada. El problema és que no sabem com fer-ho. Per això és tan important que ens fixem en les consignes que Jesús va donar a aquells setanta-dos deixebles que s’estrenaven en la tasca missionera.

(A l’estil de Jesús) Primer de tot val la pena parar compte que és Jesús qui els designa i els envia. No pregunta si hi ha algú que li vingui de gust. És una missió rebuda de Jesús a la qual no podem deixar de respondre. I els envia de dos en dos. Potser perquè ningú s’ha de sentir propietari de l’evangeli a títol personal, potser per evitar que la bona notícia no quedi massa confosa amb les opinions i creences particulars que tots tenim. I segurament perquè no podem comunicar que Déu és Pare si no vivim de manera concreta la fraternitat entre nosaltres.

(Urgent i prioritari) Jesús ens mana pressa i ens avisa de les dificultats que trobarem. Per això no ens hem ni tan sols d’aturar a saludar ningú pel camí. I nosaltres posem tantes excuses, hem de fer tantes coses abans de sortir… Diem que la gestió de les coses ordinàries ens absorbeix i no ens queda temps per a campanyes extraordinàries. Podem imaginar el que ens respondria Jesús. I no tan sols ens aturem a saludar sinó que sovint discutim i polemitzem amb els qui no pensen com nosaltres. Mal fet: les bones notícies no es poden comunicar amb cara de pomes agres.

(Tocant de peus a terra) Dit tot això, potser estem pensant en una campanya porta a porta, tal com fan algunes confessions religioses. Però Jesús ens diu que no anem de casa en casa. Parla més aviat d’establir-nos allà on siguem acollits, de fer una salutació de pau com fa un nou veí i de menjar allò que ens posin a taula, és a dir, d’adaptar-nos als costums del lloc. L’evangelització no vol presses perquè demana encarnar-se en el lloc on ens hem fet presents. Cal conèixer i estimar la cultura de la gent, cal travar amistat i descobrir les llavors del Regne que hi han estat sembrades, perquè de ben segur que l’Esperit ha treballat aquella terra molt abans que nosaltres hi arribem.

(L’èxit dels primers cristians) Sorprenentment, malgrat totes les dificultats de l’assumpte i les condicions que Jesús els imposa, els setanta-dos tornen tots contents de la missió. Ha estat un èxit. Fins i tot els dimonis se’ls sotmetien. Sabem que en els primers segles del cristianisme la fe es va estendre molt ràpidament. ¿Com s’ho van fer? Diuen que els pagans valoraven sobretot dues coses dels primers cristians: la solidaritat i la integritat de vida. Vivien realment com a germans i, encara que entre ells no hi havia gent rica ni poderosa, compartien el que tenien i procuraven que no hi hagués cap indigent. Malgrat que exteriorment no es distingien de la resta per la manera de parlar o de vestir, se’ls reconeixia perquè no abandonaven els fills, no repudiaven les mullers, no assistien a espectacles immorals i es comportaven sempre de manera digna i humanitària. Sembla que el cristianisme es va estendre sobretot entre els sectors de població de més baix nivell: les dones de qualsevol classe social, els infants i els esclaus. Això es manifesta fins i tot en el santoral dels primers segles. No és gens desencertat que el papa Francesc remarqui tant que cal anar a les perifèries. De fet cal tornar-hi, perquè és des d’allà que el cristianisme es va estendre.

(El goig de la missió) Nosaltres som de la mateixa colla d’aquells primers setanta-dos deixebles missioners. En acabar cada missa som enviats: “Aneu-vos-en pau” vol dir que hem de portar al món la pau del Senyor que hem rebut d’ell i que hem compartit uns amb altres. Tant de bo que, quan ens tornem a reunir a la propera missa, ho puguem fer amb el goig al cor de saber que el Senyor se serveix de la nostra petitesa per escampar també avui la joia de l’evangeli.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Diumenge XIII de durant l’any / C / 2019

Seguir Jesús (Lc 9,51-62)

En acabar la guerra civil, dues germanes de 17 i 14 anys d’un poble de Catalunya molt afectat per la fam i la destrucció van ser acollides en un convent de clausura. Uns mesos més tard, la més gran va manifestar que li agradaria ser monja. La resposta de la superiora va ser que només l’acceptava si es quedaven totes dues. Davant d’aquesta exigència gens compatible amb la llibertat d’elecció de la petita, la més gran va decidir deixar-ho córrer i van acabar marxant totes dues del convent.

(Déu no pren represàlies) Han passat vuitanta anys i no ha baixat foc del cel per consumir aquell convent, que continua viu. Les famílies que van formar les dues noies van tirar endavant i no han rebut cap especial càstig de Déu. És que el pas de Jesús per les nostres vides, tal com va passar per aquell poblet de samaritans, no és mai una amenaça sinó una oportunitat. Certament que val la pena aprofitar-la i no deixar que passi de llarg, però no hem de témer represàlies per no haver pres l’opció correcta. Per tot el pes de la història que arrossegaven com a poble, aquells samaritans no podien obrir les portes de casa a uns jueus piadosos que pelegrinaven a Jerusalem. No podien endevinar que Jesús s’encaminava a la ciutat santa per plantar cara a un sistema religiós que aixecava barreres entre jueus i pagans, purs i impurs, homes i dones. Així i tot, Jesús va acabar complint la seva missió i donant la vida també per la salvació d’aquells samaritans que l’havien rebutjat.

(Un deixeble massa segur de si mateix) Els breus diàlegs de Jesús amb els tres candidats a deixebles que surten avui a l’evangeli ens donen pistes importants per al discerniment sobre el nostre seguiment del Senyor. El fet que participem de la missa vol dir que d’una o altra manera volem seguir Jesús, però no sempre és fàcil discernir la manera concreta com ho hem de fer. El primer individu es presenta molt decidit, potser massa: “Us seguiré pertot arreu on anireu”. Jesús més aviat li para els peus. No es tracta de fer-se el valent, de voler competir per ser el primer a l’avantguarda, al lloc més arriscat. Això sona a afany de protagonisme. El bon deixeble no intenta pujar en l’escalafó i aspirar a condecoracions. Som una família en què cadascú procura ocupar el lloc que més convé per al bé de la comunitat. I no posem la confiança en les pròpies forces, sinó en les que el Senyor ens dona. Quan ell ens encarrega una missió ens concedeix també els carismes necessaris per a dur-la a terme.

(Un deixeble estaquirot) Un altre rep la crida de Jesús: “Vine amb mi”. No s’hi nega però demana deixar-ho per més endavant, quan el seu pare hagi mort. Hi ha gent que sempre troba excuses i motius per ajornar les decisions: un dia em decidiré per Jesús, però mentrestant vaig fent la meva. Somien un futur diferent però no fan res perquè es faci realitat. No estan mai preparats. I el tren passa de llarg. Només cal fer un pas per pujar-hi, però cal fer-lo.

(Un deixeble a temps parcial) Un altre vol acomiadar-se dels de casa seva. Sembla raonable, però a Jesús no li agrada. Ell mateix n’explica la raó: sembla que es tractava d’algú que tenia intenció de tornar enrere després d’haver treballat una estona. Quan fem un voluntariat ens comprometem per unes hores determinades i després tornem a casa com si res. Però seguir Jesús és més que això: no té marxa enrere ni suposa un horari establert. Cada dia podem canviar de jaqueta, però no de cor. I és des del cor, des del nostre nucli personal que cal seguir Jesús. El cristianisme agafa tots els àmbits de la persona, no ens podem quedar a mitges.

(Seguir Jesús és alliberador) En la nostra manera líquida de viure, en aquesta societat en què res no apareix com a segur i tot és ambigu, les exigències de Jesús poden semblar exagerades i contràries a la nostra llibertat. Res més lluny de la veritat. Crist és qui ens allibera de l’esclavatge, de la incapacitat de sortir de nosaltres mateixos i de vèncer el pecat. Ell vol que siguem lliures i capaços d’emprendre, guiats pel seu Esperit, el camí de la felicitat que tots desitgem. Només el camí de l’amor hi condueix.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

El Cos i la Sang de Crist / C / 2019

Se’ns ha donat del tot (Lc 9,11b-17)

Generalment trobada familiar és sinònim de taula parada i d’un plat característic que acostuma a preparar sempre la mateixa persona: els macarrons de la tieta, l’escudella de l’àvia o l’arròs del pare. Segur que molts de nosaltres podem fer memòria i recordar amb nostàlgia parents que ja no són amb nosaltres i plats que no tornarem a tastar.

(Un memorial que no caduca) Potser algú que entrés per primer cop en una església i ens trobés celebrant la missa es podria endur de bones a primeres aquesta sensació: aquí hi ha una colla de seguidors de Jesús que repeteixen amb nostàlgia el darrer àpat que va celebrar el seu mestre. Per mitjà del pa i el vi se senten transportats a una escena que va tenir lloc ja fa vint segles. Certament, els qui hem estat iniciats en la fe cristiana sabem que no és així. No intentem aferrar-nos amb enyorança a la memòria d’un fet passat cada cop més llunyà, sinó que hi participem avui i ara perquè estem convençuts que aquell fet transcendeix el temps i l’espai, fecunda la nostra història i ens obre cap a un nou futur.

(Presència real) Amb el pa i el vi damunt l’altar no evoquem el record d’una persona desapareguda, sinó que és ell mateix qui es fa present entre nosaltres. “Això és el meu cos… Aquesta és la meva sang”. La fe ens diu que la paraula de Jesús té tota la potència creadora de la Paraula divina. Per això, encara que els sentits no adverteixen cap canvi, creiem que, per obra de l’Esperit diví que actua entre nosaltres quan ens reunim com a Església, el pa i el vi es transformen en Jesús mateix, el qual, havent vençut la mort, ara es vol quedar enmig nostre en aquests signes que ell mateix va instituir. Per això en fem objecte d’adoració. No ens agenollem o ens inclinem davant d’una relíquia, sinó davant de Jesús mateix. Per això ens aturem a pregar davant del sagrari com qui queda per veure’s amb un amic. Per això, fins i tot, el traiem en processó pels carrers, perquè el volem present en tots els àmbits de les nostres vides.

(Testament d’amor) No hem d’oblidar mai que Jesús va instituir l’eucaristia en un moment crucial de la seva vida, la nit abans de morir a la creu. Això li dona un caràcter de testament, d’últimes voluntats. Vol que el recordem com qui es va entregar i va vessar la sang per nosaltres i per molts més. Per això no vol ser només recordat, contemplat i admirat, sinó menjat i begut. Així, cada cop que combreguem entrem en aquesta dinàmica de lliurament: si ell se’ns ha donat del tot, també nosaltres ens hem de donar els uns als altres. No podem combregar sense fer de la nostra vida una història d’entrega, sense fer-nos també nosaltres pa i vi, aliment que dona vida.

(Combregar i compartir) Per això no podem combregar amb Jesús sense combregar els uns amb els altres, sense sentir-nos comunitat que comparteix una mateixa vida. Compartir. Jesús va veure una multitud afamada i, passant per les seves mans els cinc pans i els dos peixos de què disposaven, va obrar el miracle d’alimentar tothom. També nosaltres mirem al nostre voltant i veiem en tot el món immenses multituds de gent afamada per manca d’aliments, d’aigua potable, d’accés a l’educació i a la sanitat, gent que pateix per manca de pau, de justícia, de llibertat i d’inclusió social. Tenim el mateix repte de Jesús: amb els nostres recursos migrats, generar una dinàmica de compartir que faci arribar a cada ésser humà allò que necessita per a una vida plena i feliç. De fet, però, a nosaltres no ens cal fer cap miracle. La nostra societat malbarata molts més aliments dels que fan falta per acabar amb la fam a tot el món. Només ens cal aprendre a compartir. Que aquest sigui el fruit de la nostra eucaristia.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Santíssima Trinitat / C / 2019

Sentir parlar, trobar, estimar, contemplar (Jn 16,12-15)

Puc dir que conec una persona perquè me n’han parlat i m’han dit com és. Ara bé, el meu coneixement s’enriqueix i es transforma quan arribo a tenir-hi un contacte directe. Si del contacte neix l’amor, el coneixement s’aprofundeix i es transforma: puc dir que sé com és per dins. Tanmateix, sempre resten misteris per esbrinar: si mai no ens acabem de conèixer del tot a nosaltres mateixos, ¿com podem pretendre conèixer algú altre?

(Sentir parlar de Déu)

La festa que avui celebrem ens convida a reflexionar sobre el coneixement que tenim de Déu. Cal reconèixer que per a moltes persones del nostre entorn Déu no és altra cosa que un intent precientífic de donar explicació a la multitud d’interrogants que la vida i el món ens deparen. Déu és una hipòtesi que alguns discuteixen amb apassionament, mentre que altres es mostren indiferents potser perquè han renunciat a buscar respostes per a tot. Certament, ningú no ha vist el Pare, com diu Jesús, i per tant tots els qui creiem en Déu l’hem començat a conèixer perquè algú ens n’ha parlat.

(Trobar Déu)

I així ens hauríem quedat, amb aquest baix nivell de coneixement, si no hagués estat perquè Déu mateix se’ns ha fet trobadís. Ell ens ha comunicat la seva Paraula i ha plantat la seva tenda entre nosaltres, s’ha abaixat fins a fer-se home entre els homes en la persona de Jesús. La seva revelació, el seu missatge sobre Déu i sobre nosaltres mateixos és una càrrega massa pesada per a les nostres ments estretes i per als nostres cors endurits. Per això Déu no s’ha limitat a enviar-nos Jesús sinó que per mitjà del seu Esperit ens estova el cor i ens inspira perquè puguem avançar en el camí cap a la veritat sencera. Així doncs, encara que tots hem començat a conèixer Déu d’oïdes, arriba el dia en què podem dir que l’hem trobat personalment i que ens és company en el camí de la vida com ho era Jesús per als apòstols o els deixebles d’Emmaús.

(Estimar Déu)

I del contacte i el coneixement s’arriba a l’amor. Estimar una persona no és solament desitjar el seu bé, sinó generar amb ella una sintonia tal que pugui encertar quins són els seus desigs i necessitats i que arribi també a experimentar-los com a meus. És en aquest sentit que els éssers humans podem estimar Déu. No perquè hàgim de procurar el seu bé, atès que Déu no necessita res de nosaltres. Però sí perquè podem entrar en sintonia amb ell i aprendre a veure el món amb els seus ulls. Així, tal com passa amb els enamorats, al final totes les coses ens parlen d’ell.

(Contemplar el Déu que se’ns ha revelat)

Hem viscut la meitat de l’any litúrgic, amb els temps forts d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua, amb els quals celebrem els misteris principals de la història de la salvació. Hem celebrat l’encarnació del Fill de Déu i el seu naixement entre nosaltres, la seva mort en creu, la Resurrecció, l’Ascensió al cel i la vinguda de l’Esperit. Després de tot aquest recorregut, la festa d’avui és una invitació a aturar-nos i contemplar el rostre del Déu que se’ns ha revelat. Contemplem un Déu que és el principi i fonament de totes les coses, que les crida a l’existència i les vol portar a plenitud. Per això vol ser conegut com a Pare. Un Déu que s’adreça a nosaltres, es fa proper, se’ns fa conèixer i ens interpel·la: per això és també Verb i Fill. Un Déu que es inspira des del més íntim de les nostres ànimes i ens fa partícips de la seva creativitat sense límits, i per això en diem Esperit. Un Déu que és únic però no solitari, que és comunió, corrent infinit d’amor, i per això en diem Trinitat, conscients que amb aquesta paraula expressem amb llenguatge humà allò que Déu ens ha volgut revelar de si mateix però que no exhaurim ni de bon tros tot allò que Déu és.

Celebrem ara l’eucaristia amb el desig de conèixer i estimar cada cop més aquest Déu que és misteri d’amor inexhaurible. Que sapiguem reconèixer la seva imatge en totes les persones i tots els éssers d’aquest món, i que així aprenguem a estimar-ho tot i tothom tal com Déu ens estima.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL