No us emmotlleu, transformeu-vos! (Rm 12,1-2)
Imaginem-nos que avui rebem un missatge d’una persona que ens mereix tota la confiança i que ens diu: “Et semblarà increïble, però hi ha una persona meravellosa que s’ha fixat en tu. És tota bondat i té una riquesa i un poder incalculables que només utilitza per a fer el bé, i això el fa immensament feliç. S’ha fixat en tu com ja fa temps que s’ha fixat en mi, no et sabria dir què veu d’especial en nosaltres. Jo diria que és tan bo i poderós que d’una o altra manera es va fixant en tothom. Vol que li ofereixis tot el que ets i tot el que tens, i així ell podrà compartir amb tu tot el que és i tot el que té. Pensa que ell és tan bondadós que no et privarà de res del que és veritablement bo en la teva vida, però que per mitjà d’ell tot es transforma i perfecciona. Sí, ja t’ho he dit en començar, et sembla increïble, però és veritat. T’ho dic per experiència pròpia”.
Repassem una mica l’itinerari que hem seguit els darrers diumenges amb la lectura de breus fragments de la Carta als Romans. Fa tres setmanes sant Pau es lamentava que les coses no li sortien tal com ell tenia previst. Per molt que s’hi escarrassava, no aconseguia convèncer els seus germans jueus que Jesús és el Messies, l’enviat de Déu. Però fa dues setmanes feia un pas endavant i reconeixia que segurament el projecte de Déu era millor que el seu petit projecte personal, i que al final tot s’acompliria de la millor manera possible. Per això diumenge passat esclatava d’admiració: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu». Certament, els camins del Senyor són inescrutables perquè només ell sap escriure recte amb rengles torts. I avui arribem a la conclusió pràctica: si és així, no hi ha millor decisió que posar les nostres vides a les seves mans. Confiant-nos a ell, que és tot bondat i tot poder, trobarem la felicitat i la plenitud.
Doncs bé, encara que sembli mentida, ens passem la vida sense acabar de fer el pas que ens demana el Senyor. Només hi ha una raó: que vivim “emmotllats al món present”, com diu sant Pau. Ens hem acomodat a les petites engrunes de felicitat que aquesta vida ens dona a comptagotes, i no ens en volem desprendre. És com si estiguéssim encara en el si matern i una veu ens digués: “Ara naixeràs, sortiràs d’aquest lloc on vius enclaustrat i podràs respirar amb els teus pulmons, veure la mare amb els teus ulls, caminar cap a ella amb les teves cames i dir-li que l’estimes amb les teves paraules”. I potser la nostra resposta fora: “Tot això no m’interessa, prefereixo quedar-me aquí sense necessitat de respirar, mirar, caminar ni parlar”.
Tinc un bon amic que diu que, quan es mori, la seva aspiració no és arribar al cel sinó quedar-se als llimbs perquè és un lloc on no s’hi està ni bé ni malament, i amb això ja es conforma. Dit així ens sembla pintoresc, però ens hauríem de preguntar si en el fons això no retrata la nostra manera de viure. Sant Pau ens convida a renovellar la nostra manera de veure les coses perquè puguem reconèixer la voluntat de Déu, allò que és bo i perfecte. Renovellats, no acomodats. Buscant allò que és perfecte, no conformats amb la mediocritat.
Jordi Vila Borràs
