El salt en la fe (Jn 20,1-9)
Diuen que en els moments crítics és quan es descobreix de debò la vàlua de les persones. En general, els deixebles de Jesús van treure molt mala nota en el tràngol de la Passió, tal com hem vist durant aquests dies de Setmana Santa. I la trobada sorprenent de la tomba buida no ho va arreglar gaire. Malgrat tots els anuncis de Jesús sobre la resurrecció, sembla que Maria Magdalena no s’acosta de matinada al sepulcre amb cap mena d’esperança sinó moguda per la compassió que desperta en ella el cos destrossat d’aquell home i per la necessitat de fer el dol per qui l’havia treta del pou. Simó Pere, tan covard al pati del pretori la nit que Jesús va ser condemnat, ara és el primer d’entrar al sepulcre i veure els indicis que fan pensar que el cadàver de Jesús no ha estat robat sinó que ha desaparegut. Tanmateix, es manté en la seva covardia i no s’atreveix a formular cap hipòtesi. Haurà de ser el deixeble estimat, aquest personatge misteriós que apareix als moments crucials del quart evangeli com a model a seguir per als deixebles de tots els temps, qui s’atreveixi a fer el salt en la fe: «ho veié i cregué».
(La fe ho canvia tot)
Aquest salt en la fe ho aclareix i ho transforma tot. Van rebobinar tantes històries viscudes al costat de Jesús i hi van trobar una llum nova i un nou significat. Jesús havia estat rebutjat i abatut per les autoritats del poble, pels que es creien amb dret a jutjar en nom de Déu. Però finalment Déu mateix s’ha posat de part d’ell, li ha donat la raó i l’ha rescatat. I aquesta presa de posició de Déu, aquesta victòria de Jesús més enllà dels límits de qualsevol victòria humana, ho canvia tot. Segur que en aquells moments encara no eren conscients de totes les conseqüències que la resurrecció de Jesús havia de tenir sobre les seves vides, sobre la història de la humanitat i sobre el destí de l’univers. Però ja devien intuir que res no quedaria igual, que eren a la cresta d’una onada imparable que ha d’escombrar tot el mal, la injustícia i la mort i dur a bon terme el pla de Déu anunciat en les Escriptures. Calia que Jesús fos rebutjat, que morís a la creu i que ressuscités.
(Som transformats)
També nosaltres, com el deixeble estimat, en la mesura que fem el salt en la fe, en la mesura que ens arrisquem a creure, som transformats per la força de la mort i la resurrecció de Jesús. Mort i resurrecció. No és possible la segona sense la primera. Jesús no té una vareta màgica que resol tots els problemes sense esforç. Ell ens ha demostrat que el camí de l’obediència al Pare i l’amor fins a l’extrem és l’únic que pot vèncer el mal. I que, malgrat totes les dificultats, la victòria és segura perquè Déu s’hi ha compromès fins al final.
(Viure de la Pasqua)
Tampoc nosaltres no som encara conscients de les conseqüències tan radicals que té la resurrecció de Jesús per a les nostres vides i per a la història de la humanitat i del cosmos. I preferim romandre en la queixa i el desencís en comptes d’apostar amb confiança per la vida nova que ell ens porta. Sant Pau, pocs anys després de la resurrecció del Senyor, ho expressa amb paraules que encara són un repte per a nosaltres. No hem d’estimar més allò que és de la terra, és a dir, no hem de viure amb la moral conservadora, de derrota, dels que no volen perdre el poc que tenen. Hem de cercar allò que és de dalt, on hi ha el Crist victoriós. És cert que aquesta victòria encara no s’ha manifestat en tants àmbits del nostre món, però el signe de la tomba buida ens mostra que no hi ha cap pecat que no pugui ser perdonat, cap injustícia que no hagi de ser reparada, cap mort que no engendri nova vida. I per això celebrem Pasqua cada dia i vivim amb goig i esperança, arrapats a aquesta veritat que brolla de la fe, il·luminats per aquesta llum que neix des del fons de la tomba buida del Senyor.
Jordi Vila i Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL
