A mi també m’ha passat (Lc 24,13-35)
Imaginem una reunió d’amics. Estan asseguts al voltant d’una taula i un d’ells comença a explicar una vivència que l’ha impactat i que vol compartir amb els que l’escolten. De cop i volta un dels amics diu: “a mi també m’ha passat”. Tots entenem què vol dir aquesta expressió: no és que es trobés al mateix lloc i a la mateixa hora, sinó que ha viscut una experiència semblant que connecta amb el que està explicant el seu amic.
L’evangelista Lluc sembla que ens vol explicar la història dels caminants d’Emmaús de tal manera que cadascú de nosaltres puguem arribar a dir: “a mi també m’ha passat”. La mateixa localització d’Emmaús és enigmàtica: els biblistes encara avui discuteixen de quin poble es tracta. Però sobretot ens hi fa pensar la identificació dels dos caminants. Un era Cleofàs, segurament un personatge ben conegut de les primeres comunitats cristianes. L’altre deixeble no té nom. ¿Qui pot ser? ¿Podries ser tu? ¿O jo? ¿Segur que a tu no t’ha passat?
(Arribant a missa)
Sí, de fet ens està passant ara mateix. Ens passa cada cop que ens reunim per celebrar l’eucaristia, si és que la celebrem de debò. Siguem sincers. Tots tenim les nostres cabòries, els nostres problemes i preocupacions, els projectes i il·lusions que potser pengen d’un fil… i amb tot aquest bagatge arribem a missa. Si no hem arribat amb la missa començada potser ens hem assegut al banc i hem començat a posar una mica d’ordre en el garbuix de pensaments. Potser hem pregat i tot. Hem saludat Jesús i ens ha dit, més o menys: “¿què són totes aquestes cabòries que et ronden pel cap?” I hem començat a obrir-li el cor.
(Escoltant la Paraula)
Aleshores arriba la litúrgia de la Paraula. Després d’aquesta estona de recolliment abans de la missa, en què Jesús se’ns ha fet proper i ens ha escoltat, ara és ell qui es disposa a parlar. No ens donarà cap recepta. No hem d’esperar que ens digui: “ara fes això i el teu problema es resoldrà”. Però sí que ens farà entendre que cap experiència humana queda fora del pla de Déu, que tot el que estem vivint té un sentit, que forma part d’un camí que duu a la meta, al Regne que Déu ens té preparat.
(Compartint el pa i el vi)
I així, després d’haver parlat amb el Senyor i d’haver-lo escoltat, arriba l’hora de seure a taula amb ell. Nosaltres no vam ser al Cenacle en aquell darrer sopar del Dijous Sant, Però, si vingués un dels apòstols a explicar-nos com va anar tot allò, li podríem contestar amb vehemència: “a mi també m’ha passat”. Com els va passar a aquells dos deixebles a la taula d’Emmaús. Nosaltres, cada cop que celebrem la missa, veiem com Jesús s’identifica amb el pa, partit perquè tothom en mengi, i amb el vi, repartit perquè tothom en pugui beure. Ens diu que en aquest gest de menjar el pa i de beure el vi es fa present, es fa real en les nostres vides el seu sacrifici d’amor fins a l’extrem que va tenir lloc aquell Divendres Sant a la Creu però que abraça tota la humanitat de tots els temps. I ens convida a participar-hi.
(Corrent a anunciar-ho)
Damunt la taula de l’altar, si obrim els ulls de la fe, veiem el Senyor Jesús. Ens adonem que no va restar per sempre en el sepulcre, Ha vençut la mort. Per això la missa no és un record nostàlgic sinó una trobada sempre nova amb el Senyor que es fa present en el nostre avui. I així, si els nostres cors s’abrusaven en sentir el caliu de la la seva Paraula, ara han d’esclatar de goig en descobrir que hem estat convidats a compartir la seva vida. I per això, quan s’acaba la missa, no s’acaba la història que ens ocupa. S’acaba la missa i comença la missió. Hem de compartir amb tothom el que ens ha passat. Hem de ser una baula més de la cadena d’experiències que va començar amb Cleofàs i que no s’ha d’aturar fins que tothom hagi tingut l’oportunitat de trobar-se un dia amb el Senyor en el camí de la seva vida.
Jordi Vila i Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL
