L’Esperit sobre tots (Jn 20,19-23)

La major part dels artistes que han representat la vinguda de l’Esperit Sant sobre els deixebles el dia de Pentecosta s’han equivocat en una cosa molt important, fonamental per a la nostra manera de viure com a Església. El llibre dels Fets diu que “es trobaven tots junts en un mateix lloc”. Qui? A la majoria de quadres, retaules i icones hi trobem tretze persones: Maria i els apòstols, que tornaven a ser dotze perquè havien escollit Maties en substitució de Judes. Això ens porta fàcilment a identificar aquell nucli inicial de l’Església amb la jerarquia actual, atès que els bisbes són els successors dels apòstols.

(Un grup heterogeni)

Però qui eren realment aquests “tots” que es trobaven junts en un mateix lloc? Si el text no els especifica, deu ser que dona per suposat que ja els coneixem. I és així. Uns quants paràgrafs abans el llibre dels Fets ens diu qui eren els qui es trobaven reunits, constants i unànimes en la pregària, després de l’Ascensió del Senyor. D’una banda els Dotze. També les dones, aquelles que havia sostingut Jesús i els deixebles amb els seus bens, que es va mantenir fermes prop de la creu de Jesús i van ser les primeres d’acostar-se al sepulcre i descobrir la tomba buida. Hi eren també els germans d’ell, el grup de familiars que s’havia desmarcat totalment de l’activitat de Jesús, fins al punt que alguns havien arribat a dir que era boig, i que ara s’han afegit a la colla, pensant potser en el benefici que poden obtenir pel seu parentiu amb el Ressuscitat. I, presidint-los tots, alhora família i deixebla, hi havia Maria, la Mare. Tots plegats eren uns cent vint.

(Llengües de foc i vent per a tots)

L’Esperit irromp enmig d’aquell grup tancat i heterogeni i els transforma. Obren les portes de la casa i comencen tots a expressar-se en diversos llenguatges, de manera que tothom els entén sigui quin sigui el seu origen. Enmig de la sorpresa, Pere prendrà la paraula i serà com si parlessin tots per boca d’ell. I es va commoure els cors dels qui l’escoltaven, que es van convertir i van augmentar el nombre dels deixebles. Des d’aquell dia l’Esperit empeny l’Església a sortir i a fer-se missionera.

L’Esperit, prenent la forma d’unes llengües de foc, es va distribuir i es va posar sobre cadascun dels qui eren en aquell lloc. No tretze, sinó unes cent vint persones. Per això l’Esperit no és patrimoni de la jerarquia sinó que, bufant on vol i com vol, actua sobre tota l’Església, homes i dones, laics i ministres, el papa i el darrer dels batejats.

(Tots som apòstols)

Per això avui és el Dia de l’Apostolat Seglar. Avui prenem consciència que tots som apòstols i missioners en l’àmbit secular que ens ha tocat viure, és a dir, en la família, a la feina, amb els veïns i amics… fins i tot amb els contactes de whatssapp i de les xarxes digitals. I que no som apòstols per delegació dels bisbes, sinó per obra de l’Esperit.

(Acció Catòlica)

I també és el Dia de l’Acció Catòlica, aquesta associació tan promoguda pels darrers papes, tan desitjada pels nostres bisbes i que costa tant que neixi i que prosperi en les nostres parròquies. Aquest és un indicador de la mala salut de la nostra vida cristiana. Una Església de laics adormits i de capellans clericals no tindrà mai Acció Catòlica, perquè les característiques que la defineixen són el fet de caminar junts, sinodalment, en comunió, i de mirar enfora per tal de ser presents de manera significativa enmig del món que cal transformar.

(L’harmonia dels carismes)

S’expressaven en diversos llenguatges i tothom els entenia. Agraïm a l’Esperit la bellesa d’una Església que, des del primer dia fins ara, és com el cos humà format per diversos membres o com una orquestra integrada per instruments tan variats. Quan tothom fa la seva funció, el cos actua coordinadament, l’orquestra sona de manera harmoniosa. Acollim i agraïm a Déu els diferents carismes que suscita entre nosaltres, alguns d’individuals, altres congregats en tantes famílies religioses i comunitats de diverses espiritualitats. Tinguem això ben present: l’Esperit ens fa diversos però ens posa en sintonia perquè entre tots realitzem una obra que mai no podrem assolir separats els uns dels altres. I és tasca específica dels pastors de l’Església suscitar i promoure aquest treball conjunt, aquesta comunió tot fent camí: som Església que camina, som Església en sortida.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Fer el cim (Mt 28,16-20)

El 29 de maig de 1953 Edmund Hillary i Tenzing Norgay van coronar per primera vegada en la història el cim de l’Everest, la muntanya més alta del món. Va ser la culminació d’una llarga sèrie d’intents fracassats durant més de trenta anys. L’expedició victoriosa, liderada per John Hunt, va partir d’Anglaterra el 12 de febrer, tres mesos i mig abans. La caminada va començar a Katmandú i va suposar la mobilització d’unes quatre-centes persones i de quatre tones i mitja de material. Tot plegat per aconseguir que dues persones fessin el cim. D’aleshores ençà l’Everest ha estat escalat milers de vegades, i cada ascensió s’ha beneficiat de l’experiència de les anteriors. Últimament hi ha tanta gent que s’atreveix a intentar-ho que hem pogut veure llargues cues d’escaladors esperant el torn per arribar al cim.

Aquesta història no té gaire a veure amb l’Ascensió del Senyor. En primer lloc perquè el que avui celebrem no es tracta d’una ascensió terrenal sinó del pas a l’àmbit celestial, al món de Déu. I sobretot perquè, en el cas de Jesús, es tracta d’un retorn a la casa del Pare. En tant que home, havia nascut de Maria a Betlem, però en tant que Déu procedia del Pare des de tota l’eternitat.

(Molt més que un retorn)

Vist així, si tota la vida i miracles de Jesús, inclosa la seva mort en creu, sepultura i resurrecció, hagués servit només perquè pogués tornar al Pare després de la seva estada entre nosaltres, ara estaríem parlant d’una operació rescat reeixida però evitable, al capdavall, si el Fill de Déu no s’hagués exposat al risc extrem que suposava la seva encarnació.

Afortunadament, l’Ascensió de Jesús és molt més que el seu retorn a casa. Adonem-nos que no hi torna tal com havia vingut. Venia del Pare en tant que Déu, i ara torna al Pare havent assumit una naturalesa humana. És un com nosaltres i ha entrat en l’esfera divina. Això no havia passat mai. És un fet sense precedents, tant com la primera ascensió a l’Everest.

Però la voluntat del Pare i de Jesús mateix és que tots puguem seguir el mateix camí que des d’avui resta obert. És com si John Hunt, el cap de l’expedició, hagués dit: no marxem d’aquí fins que tothom hagi tingut ocasió de fer el cim.

(La missió no s’ha acabat)

I per això la història de la salvació no s’acaba amb l’Ascensió. Allà on ha arribat el cap esperem també arribar tots els membres del cos que és l’Església, que d’altra banda té per missió unir tota la humanitat en una sola família. Per això els dos homes vestits de blanc es van afanyar a despertar els deixebles embadalits: “Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel?” Amb les seves darreres paraules Jesús els va prometre l’assistència de l’Esperit i els va encomanar la continuació de la seva tasca fins als límits més llunyans de la terra. Ningú ha de quedar al marge del camí cap a la casa del Pare.

(Un camí obert)

Un camí que resta obert per sempre, tant de pujada com de baixada. En ple estiu celebrarem l’Assumpció de Maria al cel. Ella ha seguit els passos del seu Fill, ha pujat al cel i ja gaudeix de la plenitud de la vida eterna. I creiem que tots els sants ja són prop de Déu. I preguem perquè tots els difunts trobin el lloc que els correspon en l’assemblea divina.

(Tornarà)

D’altra banda, Jesús ha promès que tornarà per recapitular en ell totes les coses, fer del nostre món un món nou i esborrar per sempre tota barrera entre el cel i la terra. I de fet no deixa mai de venir a nosaltres sacramentalment i ens acompanya i ens guia cap a la meta on ell ja ha arribat.

Jordi Vila Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Déu ens sosté (Jn 14,15-21)

Si fem memòria, segur que tots trobarem algun moment de la vida en què hem estat contents i tristos alhora. Això ens passa, per exemple, quan vivim una experiència molt intensa i agradable i de cop i volta ens adonem que s’està acabant. Pot ser el darrer dia de colònies, o el final d’un viatge, o la nostàlgia dels pares que veuen que el temps passa massa de pressa i que els seus fills mai no tornaran a ser aquells nens petits. Hi ha persones que no accepten aquesta llei inexorable de la vida terrenal: cada instant és efímer, el temps fuig. Si ens aferrem al passat, la vida se’ns escapa i quedem desconnectats de la realitat present, aïllats cada cop més en un món de records que es van esvaint.

(Temps de comiat)

Això més o menys deurien experimentar els deixebles, sobretot en el temps que va de Dijous Sant a Pentecosta. L’evangeli que avui hem llegit pertany al discurs de comiat que Jesús els va adreçar en el darrer sopar. El comiat abans de la Passió, no cal dir res més. Però, fins i tot després del diumenge de Pasqua, entre aparició i aparició del Ressuscitat, els deixebles deurien sentir nostàlgia d’aquelles jornades viscudes al costat de Jesús que caminava, predicava i curava. Allò no tornaria a passar, i ells no sabien ben bé com s’ho farien a partir d’ara.

(Enyorança)

¿No ens passen ara coses semblants en la nostra vida cristiana? ¿No enyorem temps passats? Potser aquell temps en què semblava que ser cristià i participar de la vida de l’Església era el que tota persona normal havia de fer, i no teníem, com ara, la sensació que anem a contracorrent i que la gent no ens entén. Potser aquell temps en què ens feia la impressió que hi havia aquell capellà o aquella persona de confiança que podia resoldre tots els nostres dubtes i problemes de consciència. Temps en què érem més ingenus que ara, temps en què era més fàcil confiar…

(Una nova presència)

Desenganyem-nos, la història mai no torna enrere. Però no ens hem de quedar encallats en la nostàlgia. Jesús ens convida a viure una nova presència, més íntima i profunda que la d’abans. Ja no tenim Jesús al costat sinó el seu Esperit en nosaltres. Aparentment quedarem desvalguts, perquè el món no és capaç de veure aquesta nova presència, però el Defensor, l’Esperit de la veritat, ens sostindrà interiorment i no ens deixarà mai. Ja no ens caldrà el consens social ni l’autoritat inapel·lable de ningú per a sentir-nos segurs. La pau i la seguretat ens vindran de l’experiència personal de saber-nos habitats per la presència divina. Ja pot trontollar tot al nostre voltant, ens sentim segurs perquè Déu ens sosté.

(Enviats en missió)

Aquesta presència de l’Esperit ens impulsa i ens fa capaços de complir la missió que Déu ens ha encomanat. Fixem-nos en el cas de Felip. En pujar al cel, Jesús va manar als deixebles que anessin a predicar la bona nova, començant per Jerusalem i per tot el país dels jueus, passant per Samaria i fins als límits més llunyans de la terra. El mateix dia de Pentecosta va començar, amb el discurs de Pere, la predicació a Jerusalem. La mort d’Esteve era el primer gran entrebanc amb què topava l’anunci de l’evangeli. Però aleshores, fugint de la primera persecució, Felip arriba a Samaria i emprèn la segona etapa de la missió apostòlica. Sense el pas de Felip qui sap si Pau i els altres apòstols s’haurien escampat tan ràpidament per tot el món conegut.

Procurem, doncs, no buscar suports exteriors per a la fe. En tenim prou amb la gràcia divina que l’Esperit ens infon. Gràcia i presència divines que rebem cada cop que celebrem l’eucaristia o un altre sagrament. Participem-hi, doncs, amb tota confiança i amb una consciència ben desperta.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Camí, veritat i vida (Jn 14,1-12)

Si en alguna cosa estem tots d’acord és que desitgem ser feliços. Ho desitgem perquè no en som prou. Som eterns insatisfets. I porucs. Temem perdre els petits retalls de felicitat que anem aconseguint. Temem prendre la decisió equivocada i no poder tornar enrere. Temem que la felicitat no existeixi i que tot el nostre esforç sigui una vana quimera.

Un dels grans trets de la nostra generació és la incapacitat de prendre decisions definitives. Tot és tan ambigu i canvia tan de pressa que no ens atrevim a posar la mà al foc per res ni per ningú. A la feina ens poden despatxar d’un dia per l’altre. Els polítics ahir deien una cosa i avui diuen la contrària. ¿Com puc assumir jo un compromís incondicional, per tota la vida? Hi ha moltes ruptures matrimonials que segurament no són més que una manifestació d’una crisi més general: crisi d’inconsistència. Som una societat líquida, fins i tot gasosa, segons el papa Francesc. Una societat sense vincles ni forces de cohesió.

(A la recerca de la solució)

¿On trobarem la solució? ¿Hi ha alguna recepta, algun descobriment, alguna saviesa amagada, alguna teràpia que ens ajudi a recuperar el nord, la confiança, la seguretat? Hi ha molta gent que busca, amb més o menys traça, pels camins més insospitats, una felicitat que cada cop sembla més incerta. A la recerca del cos perfecte, de l’èxit en les xarxes socials, de la parella ideal, de la dissolució dels problemes pel camí de la meditació o del trampolí autodestructiu de les drogues…

(Jesús és el camí)

Jesús és la resposta a tots els nostres interrogants i recerques. Ell és el camí. No és una fórmula màgica, no és la panacea que cura tots els mals de cop. És el camí que ens permet avançar, pas a pas, amb esforç, sense saber-ne de bell antuvi el traçat i la longitud. Però, si hi ha camí, hi ha meta. Si el seguim no ens perdem ni ens desorientem. Tot pren sentit.

(Jesús és la veritat)

Ell és la veritat. Totes les teories i els sistemes de pensament tenen els seus punts febles perquè són construccions humanes. Fem bé de desconfiar de les ideologies. Però la veritat existeix. No és una idea. És una persona. Jesús és la referència sòlida que necessitem si volem construir la nostra vida damunt la roca. Ell no es fa enrere, ell no canvia segons les conveniències.

(Jesús és la vida)

I per això ell és també la vida. No la vida a mitges, anar passant, anar fent la viu-viu. La vida amb majúscules, la plenitud que anhelem, la felicitat que ens fa glatir. Vida a l’abast de tothom. En el nostre món hi ha molta gent explotada i esclavitzada pel sistema: els toca malviure perquè altres puguin viure millor. També hi ha gent descartada: no són útils i el sistema els abandona i no en té cura. En canvi, a la casa del Pare de Jesús hi ha lloc per a tots. Cap marginat, cap descartat. Tothom és acollit i benvingut.

(No hi ha dreceres)

Felip fa avui de portaveu d’una actitud molt actual. Li diu a Jesús que tot això està molt bé, però que es podria estalviar tantes històries si ens mostrés el Pare d’una vegada. ¿No ho pot tot? ¿No ens estima tant? Doncs que vingui d’una vegada i ens prengui amb ell. Que ens ho doni tot fet i no ens demani l’esforç de la fe i del treball de cada dia.

La resposta de Jesús és clara. Ell és l’únic camí d’accés al Pare. No hem d’esperar altres revelacions. No hi ha més camí ni cap altra veritable saviesa que Jesús. Només ell és la vida. Si no l’has conegut, no et preocupis, ell trobarà la manera de venir al teu encontre. A casa el Pare també hi ha lloc per a tu. Si l’has conegut, no busquis més enllà, no vagis al darrere de més novetats. En ell trobaràs tot el que necessites. Ell és la veritable novetat i la plenitud de la vida.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Pastor o educador (Jn 10,1-10)

Si preguntes a una persona amb quin animal s’identifica més, rarament dirà una ovella. Són animals pacífics i amables, però molt gregaris i submisos. Potser per això hi ha molta gent a qui no li agrada gaire la imatge del pastor i el ramat que Jesús fa servir en parlar d’ell mateix i dels deixebles. I encara menys quan els bisbes i preveres es presenten com pastors del ramat de fidels, oi?

No ens ha d’escandalitzar que Jesús fes servir aquesta imatge. En el seu temps a Palestina potser hi havia més ovelles que persones, i l’ofici de pastor era molt comú. Jesús parlava sempre amb imatges tretes de la vida quotidiana, i per això les paràboles estan plenes de sembradors, segadors, vinyaters, pescadors i pastors.

(El bon pedagog)

Segur que si Jesús visqués avui en la nostra cultura urbana faria servir altres imatges. Ens podríem aventurar a imaginar que, en comptes de bon pastor, avui Jesús parlaria d’ell mateix com del bon pedagog o bon educador. De fet, sovint la gent del seu entorn l’anomenava mestre.

Etimològicament el pedagog és qui acompanya o guia els infants, i l’educador és qui condueix enfora, qui ajuda a desenvolupar o a fer sortir. Cap d’aquestes dues paraules no queda lluny de la imatge del pastor. No seria desencaminat parlar del pedagog o de l’educador com d’un pastor d’infants.

(Entra per la porta)

En primer lloc, és algú que entra per la porta. No assalta la propietat privada amb intencions perverses. És algú a qui es permet l’entrada perquè mereix confiança. I estableix una relació de mutu coneixement. Les ovelles coneixen la veu del pastor i els infants la veu del mestre. El bon mestre no força, no intimida, sinó que convida i atreu.

(Fa sortir)

Un cop el pastor ha entrat al corral, la seva tasca principal és fer sortir les ovelles i conduir-les a les pastures. De ben segur que la primera generació de cristians provinents del judaisme, en recordar aquestes paraules, pensava en l’ experiència dolorosa que van viure de ser expulsats de les sinagogues. Aquella incòmoda sensació d’intempèrie va ser, de fet, molt important i fecunda per a l’expansió de la fe cristiana. Un cop fora dels cercles jueus, els cristians van començar a anunciar l’evangeli al món pagà, i és així com la fe es va anar estenent per tot el món conegut. Sortir, anar a les perifèries és una idea-força del papa Francesc que concorda perfectament amb l’evangeli d’avui.

(Davant, enmig i darrere)

El pastor camina al davant i les ovelles el segueixen, diu Jesús. És el líder que obre camí perquè sap on va i sap que confien en ell. El pastor duu les ovelles als prats més saborosos. L’educador encamina els infants perquè puguin desenvolupar tots els seus talents. Aquí, però, el papa Francesc enriqueix la reflexió amb uns aspectes que no apareixen en l’evangeli d’avui, encara que hi harmonitzen perfectament.

Ens diu el papa que el bon pastor a vegades es queda enmig del ramat. Necessita sentir la proximitat, li agrada fer olor d’ovella, i confia també en el bon sentit de les ovelles capdavanteres, que sabran trobar les pastures que necessiten. Altres vegades el bon pastor es queda al darrere per tal d’ajudar les més febles i les que tenen dificultat a seguir el ritme. Totes compten, cap d’elles no ha de ser descartada.

(Pastors com Jesús)

És evident que això també és veritat en el món de l’educació. El mestre és moltes vegades el líder que estira i condueix la marxa del grup. Altres vegades, però, s’ha de barrejar amb els alumnes per copsar millor quins són els seus interessos i necessitats i donar curs a les seves iniciatives. I encara molt sovint s’haurà de dedicar preferentment als que tenen més dificultats i necessiten més cura i atenció per a tirar endavant. I això val també, es clar, per als pastors de l’Església. Les comunitats cristianes necessiten, de part dels seus preveres, lideratge que estira, proximitat que acompanya i cures que conforten. És important no quedar-nos encasellats en un sol d’aquests papers. Jesús, el bon pastor, ha vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir. Ell ha vingut a desplegar tots els talents que el pecat havia atrofiat. No oblidem que també nosaltres, a imatge del bon pastor, som cridats a ajudar a créixer les persones que tenim al costat, sigui a l’Església, a la feina o dins la família.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

A mi també m’ha passat (Lc 24,13-35)

Imaginem una reunió d’amics. Estan asseguts al voltant d’una taula i un d’ells comença a explicar una vivència que l’ha impactat i que vol compartir amb els que l’escolten. De cop i volta un dels amics diu: “a mi també m’ha passat”. Tots entenem què vol dir aquesta expressió: no és que es trobés al mateix lloc i a la mateixa hora, sinó que ha viscut una experiència semblant que connecta amb el que està explicant el seu amic.

L’evangelista Lluc sembla que ens vol explicar la història dels caminants d’Emmaús de tal manera que cadascú de nosaltres puguem arribar a dir: “a mi també m’ha passat”. La mateixa localització d’Emmaús és enigmàtica: els biblistes encara avui discuteixen de quin poble es tracta. Però sobretot ens hi fa pensar la identificació dels dos caminants. Un era Cleofàs, segurament un personatge ben conegut de les primeres comunitats cristianes. L’altre deixeble no té nom. ¿Qui pot ser? ¿Podries ser tu? ¿O jo? ¿Segur que a tu no t’ha passat?

(Arribant a missa)

Sí, de fet ens està passant ara mateix. Ens passa cada cop que ens reunim per celebrar l’eucaristia, si és que la celebrem de debò. Siguem sincers. Tots tenim les nostres cabòries, els nostres problemes i preocupacions, els projectes i il·lusions que potser pengen d’un fil… i amb tot aquest bagatge arribem a missa. Si no hem arribat amb la missa començada potser ens hem assegut al banc i hem començat a posar una mica d’ordre en el garbuix de pensaments. Potser hem pregat i tot. Hem saludat Jesús i ens ha dit, més o menys: “¿què són totes aquestes cabòries que et ronden pel cap?” I hem començat a obrir-li el cor.

(Escoltant la Paraula)

Aleshores arriba la litúrgia de la Paraula. Després d’aquesta estona de recolliment abans de la missa, en què Jesús se’ns ha fet proper i ens ha escoltat, ara és ell qui es disposa a parlar. No ens donarà cap recepta. No hem d’esperar que ens digui: “ara fes això i el teu problema es resoldrà”. Però sí que ens farà entendre que cap experiència humana queda fora del pla de Déu, que tot el que estem vivint té un sentit, que forma part d’un camí que duu a la meta, al Regne que Déu ens té preparat.

(Compartint el pa i el vi)

I així, després d’haver parlat amb el Senyor i d’haver-lo escoltat, arriba l’hora de seure a taula amb ell. Nosaltres no vam ser al Cenacle en aquell darrer sopar del Dijous Sant, Però, si vingués un dels apòstols a explicar-nos com va anar tot allò, li podríem contestar amb vehemència: “a mi també m’ha passat”. Com els va passar a aquells dos deixebles a la taula d’Emmaús. Nosaltres, cada cop que celebrem la missa, veiem com Jesús s’identifica amb el pa, partit perquè tothom en mengi, i amb el vi, repartit perquè tothom en pugui beure. Ens diu que en aquest gest de menjar el pa i de beure el vi es fa present, es fa real en les nostres vides el seu sacrifici d’amor fins a l’extrem que va tenir lloc aquell Divendres Sant a la Creu però que abraça tota la humanitat de tots els temps. I ens convida a participar-hi.

(Corrent a anunciar-ho)

Damunt la taula de l’altar, si obrim els ulls de la fe, veiem el Senyor Jesús. Ens adonem que no va restar per sempre en el sepulcre, Ha vençut la mort. Per això la missa no és un record nostàlgic sinó una trobada sempre nova amb el Senyor que es fa present en el nostre avui. I així, si els nostres cors s’abrusaven en sentir el caliu de la la seva Paraula, ara han d’esclatar de goig en descobrir que hem estat convidats a compartir la seva vida. I per això, quan s’acaba la missa, no s’acaba la història que ens ocupa. S’acaba la missa i comença la missió. Hem de compartir amb tothom el que ens ha passat. Hem de ser una baula més de la cadena d’experiències que va començar amb Cleofàs i que no s’ha d’aturar fins que tothom hagi tingut l’oportunitat de trobar-se un dia amb el Senyor en el camí de la seva vida.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Experimentar i creure (Jn 20,19-31)

Si no ho veig, no m’ho crec. És el criteri de verificació que va fer servir l’apòstol Tomàs i que convé aplicar tantes vegades si no volem que ens facin combregar amb rodes de molí. Ara, però, ni tan sols n’hi ha prou amb això: no podem estar segurs que sigui veritat allò que veiem. Hi ha tècniques de tractament de la imatge i del so que permeten editar vídeos en els quals una persona fa i diu coses que mai no ha fet ni ha dit. És el món del “deepfake”, que podríem traduir per ultrafals.

(Creure és més que veure)

En temps de Tomàs això no passava. Si veies una cosa, te la podies creure. Ara bé, la fe de Tomàs va anar més enllà del que va poder veure i tocar. Va veure i va tocar un cos humà, i va quedar molt sorprès que Jesús fos viu després d’haver passat per la creu. Però, a més a més, va exclamar “Senyor meu i Déu meu”: va reconèixer la seva sobirania i la seva divinitat, i això és un acte de fe. Per això podem dir que Tomàs va veure, però també que va creure. No es va quedar en la mera evidència del que veia, sinó que va descobrir la veritable identitat d’aquell Jesús amb qui havia conviscut tant de temps.

(Present en la comunitat)

“Feliços els qui creuran sense haver vist”, va dir el Senyor. Es refereix als cristians de tots els temps que hem cregut en ell sense haver assistit a cap aparició del seu cos gloriós. Però no podem creure sense haver fet experiència, sense haver-nos trobat amb ell d’alguna manera. L’evangeli d’avui ens mostra la importància de l’ambient comunitari. Jesús es presenta quan els deixebles es troben reunits. Ells no hi posen gaire de part seva: tenien les portes tancades per por dels jueus, i els cors ves a saber com els tenien… Però s’havien congregat. I Jesús s’hi fa present. I així mateix el diumenge següent: nova reunió i nova aparició. Val la pena que hi pensem quan se’ns fa costa amunt la constància en la missa de cada diumenge. És cert que les nostres reunions dominicals no reuneixen sempre les millors condicions, però des dels temps apostòlics són el marc en què Jesús s’ha volgut fer present de manera habitual enmig de la comunitat reunida. Si no hi anem, ens ho perdem.

(Experiència de Déu)

Hem dit, doncs, que podem creure sense veure, però no sense fer experiència. Convé que ens preguntem si de debò hem fet alguna vegada experiència de Déu, si ens hem trobat amb el Senyor Jesús, si hem rebut el seu Esperit. ¿Se sent una emoció especial? Déu no enganya, però autoenganyar-se és propi dels éssers humans. No és gaire prudent deixar-se endur per emocions passatgeres, però la veritable experiència de Déu es reconeix perquè deixa en nosaltres unes empremtes que trobem en l’evangeli d’avui.

(Pau i goig)

En Jesús es fa present el Regne de Déu. En ell totes les coses són rescatades del pecat i de la mort, recuperen la bellesa original que Déu els havia conferit i es posen de nou en camí cap a la seva plena realització, el dia que Déu ho serà tot en tots. Per això el primer fruit que reben els deixebles en trobar-se amb el Senyor és pau i goig. “Pau a vosaltres… Els deixebles s’alegraren…” Una pau i un goig que no són l’eufòria momentània d’una victòria inesperada, sinó el descobriment que les coses tornen a ser com sempre haurien d’haver estat, i que ja ningú no pot aturar la nova creació que Jesús ha posat en marxa.

(Missió i reconciliació)

Una pau i un goig que, a més, Jesús ens envia a escampar per mitjà del seu Esperit. En Crist i només en ell el perdó i la reconciliació són oferts a tots els éssers humans, i així s’obre camí el Regne enmig nostre. Això és el que ja començaven a experimentar els primers cristians, que vivien com a germans i compartien els bens i la pregària. Així és com donaven testimoni de la vida nova, de la resurrecció del Senyor, que ja començava també a fer efecte en ells.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

El salt en la fe (Jn 20,1-9)

Diuen que en els moments crítics és quan es descobreix de debò la vàlua de les persones. En general, els deixebles de Jesús van treure molt mala nota en el tràngol de la Passió, tal com hem vist durant aquests dies de Setmana Santa. I la trobada sorprenent de la tomba buida no ho va arreglar gaire. Malgrat tots els anuncis de Jesús sobre la resurrecció, sembla que Maria Magdalena no s’acosta de matinada al sepulcre amb cap mena d’esperança sinó moguda per la compassió que desperta en ella el cos destrossat d’aquell home i per la necessitat de fer el dol per qui l’havia treta del pou. Simó Pere, tan covard al pati del pretori la nit que Jesús va ser condemnat, ara és el primer d’entrar al sepulcre i veure els indicis que fan pensar que el cadàver de Jesús no ha estat robat sinó que ha desaparegut. Tanmateix, es manté en la seva covardia i no s’atreveix a formular cap hipòtesi. Haurà de ser el deixeble estimat, aquest personatge misteriós que apareix als moments crucials del quart evangeli com a model a seguir per als deixebles de tots els temps, qui s’atreveixi a fer el salt en la fe: «ho veié i cregué».

(La fe ho canvia tot)

Aquest salt en la fe ho aclareix i ho transforma tot. Van rebobinar tantes històries viscudes al costat de Jesús i hi van trobar una llum nova i un nou significat. Jesús havia estat rebutjat i abatut per les autoritats del poble, pels que es creien amb dret a jutjar en nom de Déu. Però finalment Déu mateix s’ha posat de part d’ell, li ha donat la raó i l’ha rescatat. I aquesta presa de posició de Déu, aquesta victòria de Jesús més enllà dels límits de qualsevol victòria humana, ho canvia tot. Segur que en aquells moments encara no eren conscients de totes les conseqüències que la resurrecció de Jesús havia de tenir sobre les seves vides, sobre la història de la humanitat i sobre el destí de l’univers. Però ja devien intuir que res no quedaria igual, que eren a la cresta d’una onada imparable que ha d’escombrar tot el mal, la injustícia i la mort i dur a bon terme el pla de Déu anunciat en les Escriptures. Calia que Jesús fos rebutjat, que morís a la creu i que ressuscités.

(Som transformats)

També nosaltres, com el deixeble estimat, en la mesura que fem el salt en la fe, en la mesura que ens arrisquem a creure, som transformats per la força de la mort i la resurrecció de Jesús. Mort i resurrecció. No és possible la segona sense la primera. Jesús no té una vareta màgica que resol tots els problemes sense esforç. Ell ens ha demostrat que el camí de l’obediència al Pare i l’amor fins a l’extrem és l’únic que pot vèncer el mal. I que, malgrat totes les dificultats, la victòria és segura perquè Déu s’hi ha compromès fins al final.

(Viure de la Pasqua)

Tampoc nosaltres no som encara conscients de les conseqüències tan radicals que té la resurrecció de Jesús per a les nostres vides i per a la història de la humanitat i del cosmos. I preferim romandre en la queixa i el desencís en comptes d’apostar amb confiança per la vida nova que ell ens porta. Sant Pau, pocs anys després de la resurrecció del Senyor, ho expressa amb paraules que encara són un repte per a nosaltres. No hem d’estimar més allò que és de la terra, és a dir, no hem de viure amb la moral conservadora, de derrota, dels que no volen perdre el poc que tenen. Hem de cercar allò que és de dalt, on hi ha el Crist victoriós. És cert que aquesta victòria encara no s’ha manifestat en tants àmbits del nostre món, però el signe de la tomba buida ens mostra que no hi ha cap pecat que no pugui ser perdonat, cap injustícia que no hagi de ser reparada, cap mort que no engendri nova vida. I per això celebrem Pasqua cada dia i vivim amb goig i esperança, arrapats a aquesta veritat que brolla de la fe, il·luminats per aquesta llum que neix des del fons de la tomba buida del Senyor.

Jordi Vila i Borràs

Publicat a MISSA DOMINICAL

Bona Pasqua! (Mt 28,1-10)

Avui correm el risc de reduir la Pasqua de Jesús a un símbol: passa l’hivern i la natura reviu, passarà la pandèmia i ens podrem tornar a trobar a la plaça, uns moren i altres neixen i la vida segueix el seu curs i sempre triomfa… La veritat és que l’escenografia amb què l’evangeli de Mateu revesteix la resurrecció del Senyor, que de ben segur evocava moltes coses als seus lectors, a nosaltres ens incita a prendre’ns el text com un conte de fades.

Els biblistes ens explicaran, si els ho preguntem, el significat del terratrèmol, de l’àngel resplendent i dels guardes catatònics. Jo prefereixo anar a l’essencial, al fet inefable però real de la victòria definitiva de Jesús sobre la mort.

No és una victòria provisional, com la de Llàtzer, que va ressuscitar però ja no és entre nosaltres, sinó definitiva. Viu per sempre. I això vol dir que viu una vida més plena, més perfecta, no com la que nosaltres vivim encara, sempre amenaçada i defectuosa. Per això, en un cert sentit, podem dir que la resurrecció de Jesús és més real que qualsevol de les experiències que fem en la nostra realitat habitual.

I amb això no vull treure valor ni transcendència a res del que ens passa en aquesta vida. No vull dir que ara vivim un somni del qual un dia despertarem, i que per tant és igual que en aquest món hi hagi dolor o injustícia; ben al contrari, vivim una vida ben real però encara no en podem copsar tota la profunditat.

Som encara com fetus dins el si matern. Vius, i tant, però inconscients de gran part de tot allò que ens està passant i del que ens ha de passar. A més, aquesta anomalia anomenada pecat ens barrava el pas a la llum, ens impedia sortir de la nostra reclusió, ens condemnava a morir sense haver nascut. Ara, però, que Jesús ha ressuscitat, ha estat obert de nou el camí de la vida. Jesús ens guia pel camí de la llum i ens condueix fins a l’abraçada de la Mare-Pare.

Som encara dins el si matern. Però algú que s’anomena germà nostre ja ha creuat el llindar. I això ens omple d’alegria. Això és el que significa la virtut de l’esperança: experimentar de manera anticipada la joia de la plenitud que vindrà. Bona Pasqua!

Jordi Vila Borràs