Deixa’t anar (Ac 2,1-11 / Jn 15,26-27;16,12-15)

Els vam veure bocabadats en l’Ascensió. Passats uns dies, deurien estar encara enyorats, esporuguits i desorientats, pobres deixebles! El seu estat d’ànim es resumeix en quatre síl·labes: i ara, què?

I de sobte reben aquell que Jesús els deia que havien d’esperar. L’Esperit Sant irromp enmig d’ells en forma de vent i de llengües de foc. Vent que tot ho belluga i que ningú no pot controlar, signe de dinamisme i de llibertat. Llengües de foc que els donaran la facultat d’entendre’s amb tothom, sigui quina sigui la llengua i la cultura d’origen.

Vivim temps de perplexitat. En molts àmbits de la societat i en la mateixa Església ens preguntem sovint: i ara, què? No tenim respostes, no hi ha manuals d’instruccions per a resoldre els problemes nous amb què ens trobem. Podem caure en la temptació de dimitir, pensant que no hi ha res a fer, o d’encaparrar-nos a fer el que sempre s’ha fet, sense pensar que potser ja no serveix.

Nosaltres no hem d’esperar l’Esperit Sant com aquells primers deixebles, perquè ja l’hem rebut, des del baptisme i la confirmació. Només cal que deixem d’oposar-li resistència. La principal resistència és la connivència amb el pecat, és a dir, la voluntat de seguir els propis impulsos i interessos i no els de Jesús. Però, encara que no sigui pròpiament pecat, també ens resistim a l’Esperit quan no ens deixem anar, quan fem el que ens sembla que està bé confiant més en nosaltres mateixos que en Déu.

Diguem-ho d’una altra manera. Hi ha tres estils de viure. Un és anar per la vida sense pensar: no arribaré enlloc. El segon és anar per la vida pensant què és el que em convé a mi: arribaré a la meta dels egoistes, que sempre deixa insatisfet. El tercer és pensar en cada ocasió què és el que Déu em diu que faci, què faria Jesús en aquesta situació: obrir-me a aquesta pregunta i obrar en conseqüència desvetlla en mi la força, l’alegria i la llibertat de l’Esperit.

Jordi Vila Borràs

No feu el badoc, que tornarà (Ac 1,1-11 / Mc 16,15-20)

Fer el badoc no va bé. A mi de petit m’havien de dir sovint “no badis” perquè em concentrava en els meus pensaments i no feia cas del que em deien. Quan algú s’enamora també posa cara de badoc, es passa el dia sospirant i es queda encantat sense fer la feina. Quan els futbolistes es creuen massa bons i es posen a jugar per a la galeria, l’entrenador els ha d’escridassar perquè si baden acabaran perdent.

L’escena de l’Ascensió del Senyor, tal com l’expliquen els Fets dels Apòstols, em fa pensar que els deixebles, fascinats per la presència entre ells de Jesús ressuscitat, també feien el badoc. Li pregunten: «Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ja s’imaginen a la cort de Jerusalem exercint de ministres, fent i desfent, rebent els tributs de tots els pobles del món.

I Jesús els contesta que ara els toca a ells portar fins als límits més llunyans de la terra el missatge de gràcia que ell ha dut al món. No ho faran amb les seves forces, sinó amb la força del mateix Esperit de Jesús i del Pare, l’Esperit Sant.

Quan Jesús se’n va cap al cel, ells es tornen a embadocar, i han de venir dos homes vestits de blanc, els mateixos que van fer tornar en si les dones davant del sepulcre buit, que els van dir: «Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà…»

Quan pensem en la nostra trobada amb Déu en el banquet del Regne, que és el llenguatge habitual dels evangelis per expressar la meta vers la qual ens encaminem, sovint acabem concretant-ho amb la nostra entrada al cel en el moment de la mort. Es tractaria, doncs, d’una experiència individual similar a l’ascensió de Jesús. Però això no deixa de tenir una certa connotació d’escapisme d’aquest món: aquí us quedeu en aquesta vall de llàgrimes que no té remei…

Jesús tornarà. No es tracta de forçar la imaginació amb visions de trompetes apocalíptiques i d’àngels baixant dels núvols. Es tracta, més aviat, d’entendre que aquest món nostre no queda al marge del Regne de Déu. La nostra aspiració no ha de ser deixar aquest món per inútil i fugir a un món millor, sinó treballar, moguts per l’Esperit, perquè en tornar Jesús, arribi a terme el pla de Déu de reunir en ell totes les coses, tant les del cel com les de la terra.

Jordi Vila Borràs

Esperit més enllà de les fronteres (Ac 10,25-26.34-35.44-48 / Jn 15,9-17)

Fa més o menys un any que va saltar una notícia, trista encara que previsible per a l’Església tarragonina: els carmelites se’n van! Se’ls va fer un emotiu comiat a l’emblemàtic convent de la punxa, i van començar a fer maletes i a marxar discretament.

Uns mesos més tard, una notícia inesperada. Ja se sap qui ocuparà el lloc dels nostres carmelites: uns frares indis. I de quina congregació? Carmelites!

Així doncs, els carmelites no se’n van de Tarragona, sinó que hi ha un canvi de personal. Més o menys com passa a totes les congregacions, encara que en aquest cas cal tenir en compte que els nouvinguts pertanyen a una altra província. Però a molta gent de Tarragona els ha quedat aquesta impressió: marxen els “nostres” carmelites i arriben uns indis que no sabem ben bé qui són.

Certament, els nous carmelites hauran de fer un esforç d’adaptació a la cultura del nostre país i a les tradicions de la nostra Església, però això no vol dir que siguin menys carmelites que els que se n’han anat. Per part nostra, haurem de fer també un esforç d’acolliment d’aquests nous germans que ens han estat donats.

Una cosa semblant va haver de viure la comunitat dels primers cristians, liderada per Pere. Els pagans començaven a interessar-se per la fe cristiana, i alguns es convertien. Això posava nerviosos els més tradicionalistes, convençuts que el missatge de Jesús pertanyia en exclusiva als jueus. Pere semblava més aviat d’aquesta opinió, però l’Esperit el va conduir a casa de Corneli i li va fer veure com aquells pagans rebien el mateix Esperit Sant que havien rebut els apòstols. Això el va convèncer que de cap manera podia negar-los el baptisme i l’entrada en l’Església.

Una lliçó bonica i profitosa per a la nostra Església d’avui, formada cada cop per comunitats més interculturals: acolliment per part d’uns, integració per part dels altres. I, sobretot, deixar-nos sorprendre per la iniciativa de l’Esperit, que és qui guia l’Església, i no pretendre posar portes al camp.

Jordi Vila Borràs

Un passat fosc (Ac 9,26-31 / Jn 15,1-8)

He de confessar que la meva vida té una part fosca. Em fa vergonya publicar-ho, però diuen que aquest és el primer pas per a curar una ferida antiga i oculta. Vinga, doncs! Confesso que de petit, durant un cert temps, vaig ser del Reial Madrid. És clar, a tots els nens els agrada guanyar, i aquell equip d’Amancio, Gento, Pirri i Betancort ho guanyava tot. Gràcies a Déu, aviat em vaig adonar que Madrid quedava molt lluny de casa i que els colors del Barça lligaven molt més amb la meva identitat. I em vaig convertir. Va ser una conversió sincera i desinteressada, com ho prova el fet que passava de ser seguidor d’un equip que ho guanyava tot a un altre que, en aquells temps, no guanyava res.

També Pau té un passat fosc, i prou que ho sabien els primers cristians. Els havia perseguit fins aquella conversió sobtada camí de Damasc. Ara predica Jesús i vol ser admès dins la comunitat. Molts deixebles tenen reticències: ¿no serà un espia que es vol infiltrar? La valentia de Bernabé, home ple d’Esperit Sant i company de Pau, fa caure els prejudicis. I tot seguit els deixebles passen a protegir Pau dels atacs dels jueus que es proposen de matar el seu antic company.

Molts de nosaltres ens podem definir “cristians de tota la vida”. Però la història d’avui ens recorda que el seguiment de Jesús no és genètic: no naixem cristians, sinó que ens fem cristians per una decisió fonamental de desfer-nos de l’home vell i entrar en la vida nova que Jesús ofereix. Per això el cristià és algú que s’ha convertit i que està disposat a renovar aquesta conversió sempre que calgui. La nostra opció de fe ha de ser sempre renovada com una alternativa a la vida còmoda o superficial. En cas contrari, acabarà essent una “fe de museu”.

Tenim molt a aprendre del coratge de Pau, que va deixar el cavall guanyador del judaisme per apuntar-se a l’aventura incerta dels primers cristians. I també tenim molt a aprendre de l’actitud oberta i acollidora de Bernabé. Hem de ser també nosaltres comunitats obertes i acollidores per a tots aquells que s’interessen per la nostra fe. No cal demanar currículums ni pedigrís. La sinceritat de la conversió es manifestarà en la claredat del testimoni.

Jordi Vila Borràs

Ho faig per Jesús (Ac 4,8-12 / Jn 10,11-18)

Pere acabava de fer una acció extraordinària: havia fet caminar un invàlid. Tothom deuria estar admirat i li pregunten com ho ha fet i d’on ha tret el poder.

Ell hauria pogut respondre centrant l’atenció en ell mateix. Amb una mica d’habilitat n’hauria pogut treure un bon rèdit: “bé, és un poder que tinc i que poso a disposició dels que ho necessiten i m’ho agraeixen: ara mateix alguns em demanen que vagi a Damasc…” I no costa gaire d’imaginar la resposta del poble: “no, queda’t entre nosaltres, ¿què vols, què desitges?”

Però no, Pere respon amb tota claredat: “ho he fet per Jesús”. Quan parlem de la importància i el valor del testimoni, és això el que volem dir. Quan fem una cosa que interroga la gent i podem dir “ho he fet per Jesús”, això és testimoni.

Tots ho podem fer d’una manera o altra. L’infant que no va a jugar amb els amics i es queda a ajudar o a consolar algú que està sol pot dir: “ho faig per Jesús”. La persona que no vol pagar en negre i demana la factura amb IVA pot dir: “és Jesús qui m’ensenya a actuar així”. L’àvia que ensenya els néts a resar, també pot dir-ho. També ho pot dir el treballador que fa la feina a consciència, pensant en la satisfacció del client.

Pensem-hi i procurem concretar alguna acció de la qual puguem dir això tan senzill i tan revolucionari: “ho faig per Jesús”. Segur que les nostres vides guanyaran molta qualitat i que anirem fent un món millor.

Jordi Vila Borràs

Testimonis de la resurrecció (Ac 3,13-15.17-19 / Lc 24,35-48)

Pere parla al poble el dia de Pentecosta. A primera vista, sembla recriminar al poble el fet d’haver portat Jesús a la mort. Exculpa Pilat, que “creia que l’havia de deixar lliure”, i els recorda que van preferir que indultés un assassí abans que “el qui ens obre el camí de la vida”.

Però no, Pere no vol passar comptes. De fet, qualsevol oient una mica avisat li hauria pogut respondre: “I tu, què? Com és que no vas donar la cara pel teu amic?” I Pere mateix reconeix que “ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu”, la qual cosa mitiga, si més no, la seva culpabilitat.

El que Pere vol és comunicar la gran novetat: “Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts”. Això dóna sentit a tot. Ara s’entén per què el Messies havia de patir. I això provoca la necessitat d’un canvi: “Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes”.

Pere no recriminava ni alliçonava. Segur que era molt conscient de les seves limitacions i de la seva feblesa. Pere dóna testimoni del que ha viscut i del que li ha passat. Va ser testimoni vergonyant de la mort de Jesús, però ara és testimoni valent de la seva resurrecció. L’experiència del retrobament amb Jesús l’ha transformat. I això és el que vol transmetre als que l’escolten.

Ho va dir Pau VI fa cinquanta anys, i continua essent veritat: el nostre món no escolta les paraules dels mestres, però és sensible a l’experiència dels testimonis. I això és fantàstic. Perquè, de mestres, no podem ser-ne tots. Calen unes qualitats que no té tothom. Però de testimonis sí que en podem ser. Podem compartir amb senzillesa la nostra fe en Jesús, podem mostrar com ell transforma, anima i guia les nostres vides.

Podem ser testimonis, i ho hem de ser. No es tracta de quelcom opcional, sinó que forma part de l’equipació bàsica de tot cristià: tots som deixebles i tots som testimonis.

Jordi Vila Borràs

Si no volem ser l’última comunitat, hem de tornar a ser com la primera (Ac 4,32-35 / Jn 20,19-31)

El llibre dels Fets ens explica amb poques línies allò que cridava l’atenció de la primera comunitat cristiana i que va fer que la fe es difongués tan de pressa.

Tenien un sol cor i una sola ànima. Encara que no es coneguessin entre ells, perquè ja eren una multitud, encara que els vincles humans fossin febles, hi havia un vincle espiritual que els feia sentir tots plegats com germans de cor. Tots s’alegraven amb cada alegria i patien amb cada pena que afectés algú d’entre ells.

Confirmaven el testimoni de la resurrecció amb el poder d’obrar grans miracles. Entenent que els miracles no són sempre guaricions inexplicables per la ciència, sinó qualsevol acció humana inexplicable sense el concurs de la fe.

Tenien tots els béns en comú, i entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència. Quan de debò ens sentim germans els uns dels altres, ens surt del cor compartir, i ens trenca el cor veure que algú passa necessitat.

La nostra Església, les nostres parròquies i comunitats seran dignes successores d’aquella primitiva Església i testimonis significatius de la resurrecció en el món d’avui en la mesura en què s’emmirallin en aquest text del llibre dels Fets. No és qüestió de ser més o menys nombrosos, més o menys rics, poderosos o influents. Potser, com aquella primera comunitat, serem pocs i febles. Tant se val.

El que cal és que visquem de debò com a germans, coneixent-nos i estimant-nos els uns als altres. El perfil del cristià que surt de casa per anar a missa el diumenge, combrega i torna a casa encara és majoritari entre nosaltres, però està en vies d’extinció. La fe només es manté viva en el món d’avui si tenim una petita comunitat, un grup on compartir la vida i donar-nos suport mútuament.

El que cal també és que fem miracles, és a dir, opcions en les quals ens juguem la vida i que només s’expliquen des de la fe. Les processons de Setmana Santa, les festes quinquennals i les catifes de Corpus són expressions de tradició, d’identitat, d’art i de devoció, però ningú s’hi juga la vida. Porten feina, però quan s’acaba tothom torna a casa ple de satisfacció. Els miracles de debò són les opcions de vida: consagrar-se al servei de l’Església com a prevere o com a catequista, al servei dels altres com a missioner, al servei de la vida formant una família cristiana, al servei de la justícia, dels pobres, de la pau… Hi ha milions de persones en el món que es juguen la vida pel fet de ser cristians. Preguntem-nos: ¿em jugo la vida, o el meu cristianisme és molt barat?

Ens cal, finalment, viure una solidaritat concreta, que arribi fins a la butxaca i fins al rellotge. Hi ha rics sants i pobres sants. El que no es pot és ser sant sense compartir. Un cristianisme que no afecti la manera com utilitzo els diners i com faig ús del temps no és un cristianisme real.

La primitiva comunitat no era perfecta. Tenien problemes greus. Però era significativa, i tant! Això mateix és el que s’espera de nosaltres. El papa Francesc ens hi està convidant: no amaga els seus propis pecats ni els de l’Església, però ens anima constantment a sortir cap a les perifèries i a viure la joia de l’evangeli.

Jordi Vila Borràs

No podem callar (Ac 10,34a.37-43 / Jn 20,1-9)

Que bé que ho explica Pere al centurió Corneli en la primera lectura!

Jesús va ser, en primer lloc, algú que va passar per Galilea fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable. Algú a qui valia la pena escoltar i seguir, perquè Déu era amb ell. Era ple de l’Esperit Sant i del poder de Déu, totalment incomparable amb els qui es fan passar per mestres o es creuen poderosos perquè tenen diners i gent a les seves ordres.

Segon punt: allò va acabar malament, el mataren penjant-lo en un patíbul. Allà van morir totes les il·lusions dels deixebles. Es complia de nou la llei inexorable segons la qual si vols triomfar has de ser dolent, i els que són massa bons, massa sincers, massa generosos, han begut oli.

Avui, però, és sobretot el tercer punt que ens ha aplegat aquí: Déu el ressuscità el tercer dia. Victòria inesperada de la vida sobre la mort, del bé sobre el mal, del perdó sobre el pecat. Jesús no va ser un pobre somia-truites, Déu ha confirmat el seu missatge i el seu testimoni.

Per això nosaltres, els qui hem menjat i hem begut amb ell -perquè això és el que fem cada cop que celebrem l’eucaristia- no podem callar. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble. Hem de ser testimonis, sobretot amb la nostra actitud i amb les nostres obres, i potser algun cop amb la paraula, que Jesucrist és el camí, la veritat i la vida, que ell ens ha salvat i que viure units a ell és l’opció més important que podem fer en les nostres vides.

Jordi Vila Borràs