Llei i perdó (Jn 8,1-11)

La llei i la moral han de servir per encaminar i promoure el bé de les persones, no pas per ensorrar-les. Però sabem que massa sovint no és així. Encara avui dia hi ha països en què les dones adúlteres, com la d’avui a l’evangeli, són apedregades fins a la mort. Encara hi ha entre nosaltres homes que castiguen les seves dones i dones que castiguen els seus homes. Encara hi ha lleis que permeten deixar una família sense sostre i entitats que ho executen com a càstig per un impagament. I cadascú de nosaltres sabem a qui hem retirat l’amistat o fins i tot de qui ens hem venjat per qualsevol motiu.

Jesús salva la dona de les mans dels qui l’acusaven. No aprova la seva conducta, però salva la persona. Aquesta distinció tan senzilla costa molt de fer a la pràctica. El mateix llenguatge ens porta a confondre-ho tot: quan algú ha fet una cosa mal feta, diem que és dolent; quan ha fet un delicte, diem que és culpable. Confonem el “fer” amb el “ser”. Jesús salva la vida de la dona i li diu que no pequi més, no pas perquè eviti un altra condemna sinó perquè pugui trobar el camí de l’autèntica vida, que passa per la lleialtat, la fidelitat, la veritat.

Jesús salva també els acusadors de la dona. No llança els seus deixebles contra ells en una demostració de força defensiva. No els amenaça amb un càstig diví. Només els convida a posar la mirada sobre ells mateixos i aplicar-se la llei. Així podran adonar-se que, en realitat, tots estem del mateix costat. Si Déu volgués aplicar tot el pes de la llei damunt nostre, ningú no podria salvar-se.

Tots els pares volen que els seus fills siguin bons, però continuen estimant-los quan actuen malament. Així mateix Déu amb nosaltres. La llei és un gran regal que ens ha fet Déu perquè trobem el camí de la vida i de la felicitat. Quan no n’hi ha prou amb la llei, trobem un regal encara més gran, que és el perdó.

Jordi Vila

Perdó del Pare, perdó dels germans (Lc 15,1-3.11-32)

Una paràbola tan potent i suggerent com la d’avui no requereix gaires comentaris. Podem reconèixer amb facilitat i amb emoció en el fill tantes vides trencades, tantes il·lusions esvaïdes, tanta nostàlgia de tornar a ser un mateix, de tenir un lloc a casa, de ser reconegut com a fill. La sorpresa de la paràbola d’avui és que el pare desitja més el retorn que no pas el fill petit. Aquest ha necessitat temps per a reflexionar i preparar-se per al retrobament. El pare feia temps que ho esperava.

Podem reconèixer també en la paràbola tant de càlcul egoista, tant legalisme fred, tanta indiferència davant el sofriment dels petits. Fills grans que se senten responsables del compte de resultats de l’empresa i no pas dels drames dels treballadors que es queden a l’atur, polítics entestats a salvar l’economia, la pàtria o el que sigui, a costa de marginar els que no caben en el sistema. Hi ha molts cors endurits en el món d’avui, tancats al diàleg, incapaços de compassió.

En les nostres històries personals, tots tenim alguna cosa del fill petit i alguna altra del gran. Tant se val la proporció. El que importa és que tots som cridats a identificar-nos amb el pare. El món d’avui espera que les esglésies siguem comunitats acollidores, on els fills pròdigs puguin tornar a sentir-se persones. Comunitats on no s’assenyali amb el dit algú que ve de la prostitució, del narcotràfic, de la presó o de la clínica avortista. Comunitats on ens interessem els uns pels altres però no ens jutgem els uns als altres, perquè vivim del perdó del Pare.

El món d’avui també espera esglésies que posin un toc d’humanitat i d’obertura en tantes existències fredes, tancades, enquistades en el seu dogma de l’adoració del diner. Comunitats que convidin tants germans grans, fidels complidors de lleis i reglaments, a descobrir que hi ha una llei divina superior a totes les altres, que és la llei de l’amor. Un amor que abraça fins i tot els qui havien quedat fora de la llei, i així fa possible no tan sols el perdó del Pare sinó fins i tot el perdó entre germans.

Jordi Vila

Deixa de preocupar-te pel que la vida et dóna, i comença a pensar en el fruit que tu dónes (Lc 13,1-9)

Quan hi ha una catàstrofe natural, sovint apareix de nou la pregunta de sempre: per què Déu ha permès aquesta desgràcia? Quan un dictador o un grup sectari provoca una guerra civil, quan hi ha matances d’innocents, la pregunta té un altre matís, però en el fons és la mateixa: per què Déu no castiga els culpables i permet la injustícia? Això mateix es preguntaven en temps de Jesús, quan una torre de Jerusalem es va esfondrar i els soldats romans van perpetrar una matança al temple. Res de nou sota el sol.

Evidentment, quan un esdeveniment semblant ens toca de prop, ens trasbalsa i ens fereix greument, i brolla de nosaltres una queixa contra Déu i contra tothom. És molt humà i comprensible.

Si ho podem mirar amb més distància, ens adonem de la profunda veritat que hi ha en les paraules de Jesús. Tots acabarem igual. Tant se val si ens enxampa una desgràcia col·lectiva, un acte de violència, un accident de cotxe, un atac de cor o una llarga malaltia. Algunes situacions impressionen més que altres, però el resultat sempre és el mateix. Tots acabarem igual. La mort forma part inexorable del nostre futur.

Sembla que aquestes reflexions ens hagin de dur a la depressió. Però no és aquest l’objectiu de l’evangeli. Jesús és molt realista, certament, i no defuig el tema escabrós de la mort. Però ell s’hi enfrontarà i la vencerà. És el que celebrem en la festa de Pasqua. Per això la reflexió d’avui no ens ha de dur al desànim sinó a la responsabilitat. No ens hem de bloquejar patint per la fragilitat de la vida i la certesa de la mort. Hem de donar fruit en el temps que ens és donat, sense deixar per a demà el que podem fer avui.

Aquest és el sentit de la Quaresma. No pas angoixar-nos sinó desvetllar-nos. Recordar-nos que som pols i a la pols hem de tornar, i que per tant hem de viure amb agraïment i amb intensitat cada dia que se’ns regala.

Som cridats a donar fruit ara que hi som a temps. La nostra vida a la terra s’acabarà, però podem viure eternament si donem els fruits del Regne. Quins són aquests fruits? Només cal llegir les benaurances i el manament de l’amor: llàgrimes de compassió, fam i set de justícia, netedat de cor, pau, amor als altres com a si mateix.

Jordi Vila

Despertar i baixar de la muntanya (Lc 9,28b-36)

Igual que les temptacions de diumenge passat, l’escena d’avui té una càrrega simbòlica molt forta. Voldria fixar-me en dos aspectes i aplicar-los al món d’avui.

En primer lloc, el fet que els tres deixebles estiguessin profundament adormits. També a Getsemaní deixaran Jesús pregant tot sol, incapaços de vetllar amb ell. Hi ha una desproporció immensa entre la consciència de Jesús i la inconsciència dels deixebles.

Segurament en el nostre món passa una cosa semblant. Hi ha tanta gent que viu amb una consciència endormiscada, sense plantejar-se el sentit que tenen les seves vides, preocupats només de les coses materials i de les satisfaccions immediates. Però no ens hem de fixar només en els que viuen en la indiferència religiosa. També a nosaltres, els creients, ens pot passar que, fora de l’estona de la missa o de la pregària, no tinguem consciència de la presència de Déu en les nostres vides, que ens ve a buscar en cada ocasió que tenim l’oportunitat de fer el bé, d’estimar el proïsme, de servir els germans. Podem creure que Déu existeix i no escoltar la crida que ens fa a cadascú de nosaltres.

En segon lloc, em fixo en el confort que senten els deixebles dalt la muntanya amb Jesús, Moisès i Elies. No desitgen res més. El Regne de Déu predicat per Jesús, en diàleg amb la Llei de Moisès i amb els oracles dels Profetes. Tot lliga. Els deixebles només cal que contemplin embadalits. Però la veu del núvol estant els diu que han d’escoltar Jesús, el Fill, l’elegit, i tot seguit es troben amb Jesús tot sol. Moisès i Elies s’han evaporat. I a sobre han de baixar de la muntanya i guardar el secret de tot allò que han vist.

En el món d’avui, com a reacció davant del materialisme i la superficialitat de la societat de consum, creix un anhel d’espiritualitat. Però molt sovint és una espiritualitat centrada en el jo, que busca la pau interior i la satisfacció personal, però que no està disposada a sortir d’un mateix, a renunciar a les pròpies seguretats i a posar-se en camí. En el fons, és una espiritualitat de consum: volem tenir Déu a la nostra disposició quan ens convé, i el deixem estar quan no ens fa falta. Per això molts es troben més còmodes parlant d’harmonia i d’energia còsmica que no pas d’un Déu personal que entra en diàleg amb nosaltres i que pren la iniciativa de la relació. L’espiritualitat no és una estona de meditació al dia, sinó viure totes les nostres accions i relacions humanes en connexió amb l’esperit de Déu. La família, la feina, l’estudi, el lleure… tot es converteix en espiritual quan Déu ens ha tocat. Estar molt bé passar una estona dalt la muntanya, però hem de baixar i conviure i guardar en el cor, com Maria, la petjada de Déu que passa per les nostres vides.

Jordi Vila

Derrotisme, corrupció i vedetisme (Lc 4,1-13)

Jesús, el Fill de Déu, era home de veritat, i per això va experimentar tot allò que nosaltres també experimentem al llarg de la vida. Res del que ens passa no li és aliè. Això és el que signifiquen simbòlicament els quaranta dies al desert, que evoquen els quaranta anys d’èxode del poble hebreu i, en un sentit més ampli, el camí vital que fem cadascú de nosaltres. Ell va ser temptat com nosaltres, amb la sola diferència que no es va deixar anar pel pendent relliscós del pecat.

Els evangelistes Lluc i Mateu recullen un tríptic de temptacions amb un llenguatge que ens pot semblar massa arcaic o pintoresc, però que conté una gran saviesa i que podem transportar fàcilment al nostre món actual.

La temptació de convertir les pedres en pans em fa pensar en el derrotisme i el desànim de tanta gent que es cansa de treballar per allò en què creu i que sucumbeix a la temptació de plegar. Quaranta dies de dejuni, per a què? Què en trauràs, si aquí al desert ningú no et veu ni et segueix? Per què continuar cuidant aquest avi que ja no sap qui sóc? Per què fer catequesi si les famílies no acompanyen en la fe i els nens que hi assisteixen no valoren el meu esforç? Per què mantenir-me fidel a la família, als companys de feina, als clients, als ideals pels quals he treballat tant, si la gent no segueix, si sembla que no en traiem res, que no hi ha res a fer? Val més que deixi estar les bones intencions i que miri per mi mateix. Menys miracles per als altres i més pedres convertides en pans.

La temptació d’adorar el diable a canvi del poder és el dimoni de la corrupció. Si vull aconseguir els meus objectius i canviar les coses necessito poder, i només l’aconseguiré si pago un peatge. Amb les mans netes no arribaré enlloc. Val més transigir, pactar amb el diable. Després ja ho compensaré amb bones accions. Si més no, aquesta és la meva intenció. És clar que, tan bon punt has entrat a la roda…

La temptació de llançar-se des de la cornisa del temple és la del culte a la personalitat. No importa si transmeto els meus ideals, si les meves accions tenen més o menys valor. El que compta és que parlin de mi. He de seduir la gent i aleshores els portaré on vulgui. És igual que no creixin humanament, la qüestió és tenir-los ben enganxats. Per això he de cultivar la façana, la imatge. El fons és igual.

Som seguidors d’algú que va tenir aquestes temptacions, com les tenim nosaltres, però que les va vèncer. Si vivim amb ell, també nosaltres podem fer-ho. Ara bé, tinguem present que això no és gratuït. Ell va passar per la creu. Però va ressuscitar. Si el seguim, la seva Pasqua serà també la nostra Pasqua. Les nostres creus també desembocaran en resurrecció.

Jordi Vila

Autenticitat (Mt 6,1-6.16-18)

Com cada any, la Quaresma ens proposa un canvi de ritme i, si cal –que segurament cal- un canvi d’actitud en la nostra relació amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb nosaltres mateixos.

La pregària és, evidentment, l’espai que dediquem a la relació amb Déu en la nostra vida. L’almoina indica la magnanimitat i la gratuïtat que han de presidir la relació amb els altres, a qui només tractarem de manera adequada si ens posem en l’actitud de qui serveix. El dejuni és un signe de respecte envers la natura, de deseiximent dels béns materials i de domini de si mateix.

Tot això no és bo i necessari només durant el temps de Quaresma. Tots els dies de l’any cal viure en pregària, amb caritat envers el proïsme i amb temprança envers un mateix. Però la Quaresma ens convida a fer un canvi de ritme, a intensificar aquestes pràctiques i actituds, per tal de no caure en la rutina, en els mers automatismes que fan que les nostres accions esdevinguin cada cop més superficials. Diuen que els bons equips de futbol juguen de memòria, és a dir, que cada jugador sap el que ha de fer i el que faran els seus companys. Però això fa que es tornin previsibles de cara als rivals, els quals aprenen a defensar-se de manera eficaç. Aleshores cal un canvi o una variant en el sistema, un factor sorpresa que retorni la iniciativa a l’equip. Això ve a ser la Quaresma per als cristians: canviar les nostres rutines per tal de viure amb més consciència. Deixar de fer les coses simplement perquè toquen.

L’altre gran enemic del nostre progrés espiritual és fer les coses perquè els altres les vegin, per quedar bé, per no defraudar les expectatives que s’han fet sobre nosaltres. És la hipocresia dels fariseus, que tan asprament criticava Jesús. Tots ens anem creant una imatge, d’acord amb la qual actuem. De fet, la paraula “persona” ve del grec i vol dir “màscara”. Per això és tan important preguntar-nos de tant en tant si fem les coses per iniciativa pròpia i des del fons del cor. D’aquí la crida de Jesús a pregar, fer almoina i dejunar d’amagat: així, sóc jo sol amb mi mateix qui dono sentit i valor a les meves accions.

Evitar la rutina i evitar les màscares donen com a fruit créixer en autenticitat i viure amb més intensitat. Aquesta és la millor preparació que podem fer per a viure a fons la Pasqua, per a participar de cor en la mort i resurrecció del Senyor, per a prendre consciència del nostre pecat, rebre el perdó i emprendre la nova vida que Jesús ens ha guanyat.

Jordi Vila