Cala les xarxes (Lc 5,1-11)

Jesús crida els primers deixebles. No són gent extraordinària: ni molt savis, ni molt rics ni molt poderosos. Un negoci familiar de pesca. La darrera nit no els ha anat gens bé, i Simó Pere no deu estar per gaires alegries. Tanmateix, confia en Jesús i torna a calar les xarxes.

La pesca és extraordinària. Simó Pere no se’n sap avenir i s’adona de seguida que Jesús és l’autor del prodigi. Ell se sent indigne de ser a prop seu. No s’ho mereix. Però Jesús el crida a anar amb ell, així com a Jaume i Joan. Això els va canviar la vida.

Cadascú de nosaltres som un individu dins d’aquesta multitud que escolta Jesús. Ens agrada el seu missatge, l’escoltem amb gust. Però de cop i volta Jesús gira la mirada cap a nosaltres i ens guaita fit a fit: “tira endins i caleu les xarxes per pescar”. No, a Vila-seca no hi ha pescadors, però ens pot dir moltes altres coses semblants: ofereix-te per ser catequista, col·labora amb Càritas o amb Mans Unides, truca a la porta d’aquells veïns amb qui no et parles, implica’t a l’AMPA del col·legi dels teus fills, adopta una criatura, apadrina una família en dificultats… La diversitat de les crides és immensa, però en el fons sempre és el mateix: implica’t, treballa, cala les xarxes.

Sempre hi ha una excusa: ho he provat i no m’ha sortit bé, estic cansat, n’hi ha d’altres que en saben més… Hi ha molts cristians cansats, i molta gent de bona fe que s’ha escarrassat a canviar el món i no se n’acaba de sortir. No, mira, si no ho fas tu no ho farà ningú. Fes la teva part: esforça’t i confia. Així, si la cosa no surt bé, tindràs almenys la consciència tranquil·la d’haver-ho intentat.

I si surt bé… no te n’enorgulleixis. Com Simó Pere, has de reconèixer amb senzillesa que no és mèrit teu. Pots pensar: “bé, Senyor, m’has fet servir com el teu instrument i ha sortit bé, però sóc indigne, no en sé, ara deixa’m anar, que tornaré a la meva petita vida de sempre…”

Aleshores has de fer cas de la resposta de Jesús: “no tinguis por”. Ell té el poder de transformar la teva vida i d’obrir-te nous horitzons. No et limitis, no t’encallis, no t’acomodis al sofà. Tira mar endins.

Jordi Vila

Fe en les persones (Lc 4,21-30)

L’última (o penúltima, no ho sé) moda de les xarxes socials són els “informers”, pàgines de facebook i de twitter en les quals pots publicar anònimament el que vulguis sobre els companys o professors de la facultat o de l’institut. Els dos instituts i el conservatori de Vila-seca ja en tenen. De moment no es publica res més que les típiques coses que solen dir-se els i les adolescents, però en altres llocs ja s’han donat casos de calúmnies i difamacions i d’assetjament contra professors i alumnes.

A tomb d’aquest fenomen i de l’evangeli d’avui, em pregunto per què som tan receptius per als missatges negatius i tan escèptics pel que fa als positius. Si ens diuen “saps quina n’ha fet, en tal?”, som tot orelles i esperem que ens expliquin un escàndol ben gros. En canvi, si comencen a parlar bé d’algú que coneixem, s’activa alguna cosa dins nostre que comença a fer el contrapès: “ai, si sabessis!”

Alguna cosa així li va succeir a Jesús al seu poble de Natzaret. I això que li va passar, que sembla tan natural i tan humà, va tenir uns efectes devastadors. Va bloquejar la seva activitat alliberadora, el seu missatge salvador, i va anar de poc que no avança la seva passió: en comptes de la creu del Calvari, ara faríem memòria de la cinglera de Natzaret.

Aquest comportament tan generalitzat entre els humans és un signe ben clar de l’empremta que el pecat ha deixat entre nosaltres. Els cristians, però, hem estat alliberats de la dictadura del pecat. Si ho som de debò, doncs, ens hem de comportar d’una altra manera, seguint l’exemple de Jesús. Ell parlava amb samaritanes, endimoniats, publicans, adúlteres, gent sospitosa i de mala nota. Tots se sentien acollits i perdonats, i per això mateix sortien transformats del seu contacte amb Jesús.

Sant Joan diu que no podem estimar Déu, a qui no veiem, si no estimem els germans a qui veiem. Podem aplicar el mateix argument a la fe. ¿Com podem dir que creiem en Déu, a qui no veiem, si no tenim fe en les persones que veiem? El criticisme despietat no genera la confiança que engendra la fe, sinó que aboca a l’escepticisme.

Un bon compromís de vida cristiana és, doncs, aquest: pensar bé i parlar bé de tothom sempre que pugui. I, si no puc, evitar de crear mala fama a ningú en previsió del moment en què pugui canviar d’actitud.

Si mirem dins nostre, veurem que, en obrar malament, s’activen en nosaltres sentiments de por, inseguretat, angoixa. Fer mal pot ser senzill, però mai no és gratificant. A la curta o a la llarga, no surt a compte. Per això, davant dels comportaments incorrectes de qualsevol persona, hauríem de respondre amb sentiments de compassió, pregant per la seva recuperació, no pas burxant en la ferida.

Jordi Vila

Paraula viva i eficaç (Lc 1,1-4;4,14-21)

Recordo que de petit m’explicaven a catequesi que, si arribaves a missa abans de començar la lectura de l’evangeli, havies complert el precepte. Era un assumpte greu, perquè si feies tard t’havies d’esperar fins a la missa següent per tal de recuperar la part que t’havies perdut, o bé incorries en pecat mortal i t’havies de confessar immediatament per tal de no anar a l’infern en cas de mort sobtada. Déu era més estricte que els mestres del col·legi: per un minut de retard a classe et podien tenir mitja hora dret, però per un minut de retard a missa et jugaves una eternitat de perdició.

Així, el cant d’entrada, l’acte penitencial, el Glòria, la primera lectura, el salm responsorial i la segona lectura quedaven reduïdes a una mena de Nodo del tot prescindible: si feies una mica tard al cinema, havies d’entrar amb els llums apagats però no t’havies perdut res de la pel·lícula.

Explico tot això perquè, segons aquesta normativa, un cristià hauria pogut fer tard a la sinagoga de Natzaret i s’hauria perdut la lectura del profeta pronunciada per Jesús. ¿Li hauria valgut, hauria complert el precepte? Potser sí. Però segur que li hauria servit de ben poca cosa. S’hauria perdut el més important: la lliçó de Jesús.

La reforma litúrgica promoguda pel concili Vaticà II ha retornat a la Paraula de Déu tota la importància que ha de tenir en les nostres vides. Ara entenem la missa com un banquet en el qual ens són parades dues taules: la de la Paraula i la de l’Eucaristia. Si ens falta una d’elles, la nostra alimentació espiritual serà incompleta. La catequesi també ha canviat. Abans només era doctrina; ara és doctrina i Paraula de Déu.

El contacte seriós amb la Paraula és com un reconstituent que ens fa superar l’anèmia espiritual i ens infon vitalitat. Normalment, en el primer contacte amb les Escriptures busquem ensenyaments per a la vida i informació sobre Déu: algunes pàgines ens sorprenen, altres ens agraden, moltes ens deceben. Amb el temps tenim la impressió que ja les coneixem prou; si anem a missa cada setmana les lectures ens comencen a sonar familiars, van perdent l’interès de la novetat…

Però potser un dia sentiré que una lectura ja coneguda em diu quelcom completament nou. L’escoltaré com si acabés de ser pronunciada per Déu pensant en mi. I m’adonaré que la Paraula de Déu és viva i eficaç. És el que Jesús va fer experimentar als assistents a la sinagoga: “avui es compleixen en mi aquestes paraules de l’Escriptura”. I m’adonaré que tota la Bíblia és plena de missatges que Déu m’adreça, esperant que jo obri les oïdes del cor i escolti. Per això els darrers anys l’Església promou de manera renovada la lectura espiritual de la Bíblia, sigui per mitjà de la lectio divina, un antic mètode practicat pels monjos, sigui per mitjà de l’estudi d’evangeli en grup. No es tracta només de saber què diu la Paraula de Déu, sinó d’escoltar què em diu a mi Déu en aquesta Paraula. I, tot seguit, es tracta de respondre-li per mitjà de la pregària i del compromís de vida. Això és el que fan molt sovint els infants que vénen a la catequesi de postcomunió una hora abans de la missa dominical. Això és el que fem també en el Grup de Vida Cristiana que es reuneix quinzenalment. No fem tertúlia, no fem “reunions”: entrem en diàleg amb el Senyor per mitjà de la seva Paraula, deixem que ell toqui les nostres vides per tal de renovar-les.

Jordi Vila

Les arrels de la nostra fe (Jn 17,11b-19)

Enguany celebrarem la beatificació d’un gran nombre de cristians que venerarem com a màrtirs perquè van ser assassinats per odi a la fe fa menys de vuitanta anys. Encara hi ha entre nosaltres algunes persones que van viure aquells fets tràgics en primera persona.

Avui celebrem el martiri dels primers cristians de casa nostra dels quals tenim constància que van donar la vida testimoniant la fe en Jesús. Han passat gairebé disset segles entre els primers i els darrers. Ha canviat la llengua i la cultura, l’organització social i política, la ciència i la tècnica, el món s’ha eixamplat i l’univers s’ha desplegat amb un munt de descobriments que han canviat la nostra cosmovisió… però s’ha mantingut la mateixa fe en Jesús, el Crist, Fill de Déu, mort pels nostres pecats i ressuscitat per donar-nos vida.

Més enllà del legítim orgull dels tarragonins per ser conciutadans d’aquests protomàrtirs de casa nostra, la festa d’avui té rellevància a nivell nacional. Ens ha de fer prendre consciència de com la fe cristiana ha configurat la nostra identitat i la nostra cultura. En una època com l’actual en què la transmissió de la fe és tan dificultosa, i en què hi ha molta gent que voldria relegar la religió a l’àmbit de les coses privades de les quals no es parla en públic, hem de tenir ben present que els canvis religiosos produeixen canvis culturals, i aquests acaben generant canvis d’identitat.

Fructuós, Auguri i Eulogi són les nostres arrels en l’arbre de la fe plantat a Catalunya, però hem de tenir ben present que el cristianisme és una religió de fraternitat universal. El mateix Fructuós deia en ben alta, perquè el sentís tothom, que li calia tenir present tota l’Església, estesa d’orient a occident. Ens trobem en la setmana de pregària per la unitat dels cristians, demanant a Déu que un dia es restauri visiblement la unitat dels deixebles que Jesús va desitjar: «Que tots siguin u». La identitat de Catalunya s’ha anat forjant i es forja encara per mitjà de les successives onades de migrants que han trobat aquí una terra acollidora. Que la nostra Església a Catalunya sigui també una Església acollidora, oberta i màrtir. No pas màrtir de sang: no desitgem que la nostra terra torni a viure una onada d’intolerància i de violència. Però sí màrtir del testimoni d’una vida millor, més joiosa, més profunda, justa i fraterna.

Jordi Vila

Religió de l’aigua o religió del vi? (Jn 2,1-12)

Abans de començar pròpiament el comentari de l’evangeli de les noces de Canà, vull cridar l’atenció sobre un problema que penso que és molt més greu del que sembla: l’alcoholisme. Els estudis recents xifren en un 4.4% els bevedors d’alt risc que hi ha a Catalunya, és a dir, una persona de cada 23. Si tenim en compte que l’alcoholisme no perjudica tan sols la persona bevedora, sinó tot el seu entorn familiar, ens adonem de seguida que ens trobem davant d’un problema molt greu i molt estès, segurament un dels que causen una quantitat més gran de sofriment en la nostra societat.

Dit això, anem a parlar del vi de les noces de Canà. Un vi associat amb la festa i amb el goig de viure, que és el que pertoca quan es beu bé i amb moderació. És ben curiós: l’evangeli de diumenge passat donava protagonisme a l’aigua. Joan Baptista cridava tot el poble a un exercici purificador dins les aigües del Jordà. I Jesús no s’hi oposava pas. Ben al contrari, es va afegir a aquest ritu, solidari amb el poble que esperava, d’aquesta manera, aplanar els camins per a la vinguda del Messies.

Ara, però, Joan Baptista ja queda enrere, i el primer signe obrat per Jesús segons l’evangeli de Joan no és cap gest de compassió envers els pobres, els pecadors o els malalts, sinó quelcom tan aparentment frívol com abastir de vi una festa de noces.

L’aigua és per a la purificació, el vi per a la festa. L’aigua és per a la set, el vi per a l’alegria. L’aigua és per a sobreviure, el vi per al goig de viure. L’aigua és l’Antic Testament fins a Joan Baptista. El vi és Jesús, el Nou Testament, la festa de noces entre Déu i la humanitat, unes noces per a les quals Déu havia preparat el paradís, però que es van espatllar a causa del pecat.

Convé que revisem quina mena de religió vivim, la del vi o la de l’aigua. És clar que Jesús no ha suprimit Joan, però l’ha completat i ha capgirat la imatge de Déu que ell ens proposava. La religió de la puresa i el Déu de la justícia han donat pas a la religió de la festa i la vida i al Déu de l’amor.

Jordi Vila

Solidari amb Déu, solidari amb la humanitat (Lc 3,15-16.21-22)

En les expectatives de cara a Déu, està vist que els humans sempre ens quedem curts. Nietzsche tenia raó: el Déu dels filòsofs segur que és mort. Va morir presa d’un avorriment absolut, fart de ser el motor immòbil, l’ésser necessari, simple i impassible.

I perquè Joan Baptista deia paraules clares, netes, sàvies i valentes, el volien elevar al rang de Messies, enviat de Déu. Aquesta ha estat la manera d’actuar de la humanitat al llarg dels segles: quan ha aparegut un savi, tant se val si es diu Confuci, Buda, Lao Tsé o Mahoma, que ens ha parlat del sentit de la vida i de la rectitud moral, l’hem considerat un missatger de Déu o directament l’hem divinitzat.

Els cristians, si no anem al fons de la nostra fe, correm el perill de fer el mateix amb Jesús. No creiem que és el Fill de Déu perquè els evangelis siguin més bonics que l’Alcorà o perquè les sentències de Jesús siguin més sàvies que les de Buda. És clar que les Benaurances, el Parenostre, el Bon Samarità i el Fill Pròdig són textos insuperables, però no és la bellesa de les paraules ni la veritat dels conceptes els que fonamenten la nostra fe en Jesús com a Fill de Déu.

Recordem el primer capítol del Gènesi: l’esperit del Senyor planava sobre les aigües, i amb la seva paraula Déu va anar creant el cel i la terra fins que, com a punt culminant, crea la humanitat, representada pel primer home i la primera dona.

Tots sabem, pel que diu la Bíblia i per experiència personal, com després el món i la mateixa humanitat s’han espatllat. El projecte de Déu s’ha fracturat en milions de petits projectes d’egoisme humà. El mal ha ocultat la bellesa de la creació.

En el baptisme de Jesús, Déu torna a crear. Apareix de nou l’Esperit de Déu batent les ales en forma de colom. La veu del Pare presenta Jesús com l’Home Nou i principi de la nova humanitat. Per això creiem que és el Fill de Déu.

Dos gestos fan palès el tarannà de Jesús. En primer lloc, la pregària: plena comunió, solidaritat absoluta entre el Pare i el Fill. El seu desig, dirà més endavant, és fer sempre la voluntat del Pare. En segon lloc, solidaritat plena també amb la humanitat: «Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat». Ell, l’únic que no necessitava el baptisme de conversió, baixa a les aigües per unir-se al camí de tot el poble. Temps enllà, veurem com puja a la creu també per solidaritat amb la humanitat pecadora.

Comunió amb Déu, solidaritat amb els homes. És el que ens ensenya Jesús des del primer dia de la seva vida pública.

Jordi Vila

Cercadors de la veritat (Mt 2,1-12)

Mentre que l’evangeli de Lluc presenta els pastors com els primers que van anar a retre homenatge a l’infant Jesús, Mateu ens narra l’episodi dels savis d’Orient. Són, de fet, dos relats complementaris amb uns personatges inesperats que tenen el privilegi de ser els primers a adorar el Messies.

En el cas dels pastors, es remarca la seva pobresa i ignorància i la impuresa del seu ofici. Tot plegat feia d’ells uns personatges marginals dins el poble d’Israel. En el cas de l’escena d’avui, trobem en canvi uns savis que la tradició ha adornat amb les insígnies reials i que gaudien de grans riqueses, tal com mostren els obsequis que fan a Jesús. En aquest cas, el seu aspecte marginal i sorprenent ve del seu origen exòtic, aliè al poble d’Israel.

Els pastors vetllaven al ras quan van rebre l’anunci inesperat dels àngels. Els savis escrutaven el cel quan van veure l’estrella que els anunciava un naixement prodigiós. Tant els uns com els altres es van posar en camí. Sembla que els pastors van arribar fàcilment al portal, mentre que els savis, després d’un llarg viatge, van haver d’informar-se prop d’uns altres savis a la cort d’Herodes.

La gran diferència entre els savis d’Orient i els de Jerusalem no rau en el seu grau de saviesa sinó en la seva disposició interior. Els savis d’Orient, en camí de recerca de la veritat, disposats a anar on sigui, amb esperit d’aventura. Els savis de Jerusalem, pendents només de mantenir la seva posició a la cort d’Herodes i de complaure’l en tot moment.

Epifania és un mot d’origen grec que significa “manifestació”. El gran misteri que avui celebrem és el fet que el Fill de Déu se’ns ha donat a conèixer d’una manera visible i palpable. Els evangelis dels pastors i dels savis d’Orient ens mostren fins a quin punt arriba la voluntat divina de manifestar-se a tothom: per pobre i ignorant que siguis, per exòtic i allunyat que sigui el teu origen i la teva cultura, no quedes fora de l’abast de Jesús. I si Jesús no exclou ningú, és evident que tampoc nosaltres no podem posar límits al manament de l’amor que ell ens ha deixat.

Què és el que ens cal per arribar a trobar-nos amb el Senyor? D’una banda, hi ha la seva iniciativa: l’estel i el cant dels àngels irrompen en el moment més inesperat. De l’altra, hi ha una actitud d’expectativa i de recerca: vetllar al ras, escrutar els cels. Difícilment trobarà la veritat aquell qui no la cerca, tot i que quan comences a cercar-la has d’estar disposat a trobar-la allà on menys t’ho esperes.

Finalment, cal destacar que la trobada amb el Senyor no ens deixa mai indiferents. Les nostres vides no poden seguir amb la rutina de sempre com si no hagués passat res. Els pastors es converteixen en testimonis joiosos de tot allò que han vist amb els propis ulls. Els savis d’Orient es prosternen i ofrenen els seus obsequis, i se’n tornen per un camí diferent al d’anada. Tota trobada amb el Senyor és transformadora: la conversió de vida és un símptoma d’autèntica experiència de Déu.

Jordi Vila

Una dona decidida (Lc 2,16-21)

Comencem l’any civil i acabem l’octava de Nadal posant la mirada en Maria, mare de Jesús, Mare de Déu.

Val la pena que li mirem als ulls per adonar-nos de com ella mirava tot el que succeïa al seu voltant: «Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava». Era, doncs, una mirada atenta i oberta, disposada a copsar i a desxifrar els senyals de Déu en tots els misteris que envoltaven el naixement del seu Fill. Des de l’anunciació de l’àngel fins a l’adoració dels savis d’Orient es van succeir un cúmul d’esdeveniments extraordinaris. Però Maria no va perdre la mirada serena i meditativa, confiant que tot formava part dels designis de Déu, que van més enllà del que l’enteniment humà pot arribar a comprendre.

La meditació de Maria no és, però, una meditació tancada. El seu silenci és fecund perquè de tant en tant es trenca per comunicar la vida que brolla del seu cor. El Magníficat és un esclat de joia, una joia reflexiva i ben argumentada, conscient que Déu es disposa a actuar en la seva petitesa i fragilitat humanes per tal de capgirar el rumb de la humanitat, que Déu derrocarà els poderosos i exalçarà els humils. Aquestes paraules ens mostren que Maria deuria ser molt dolça i bonica, però no era cap fleuma.

La profunditat i la lucidesa de Maria no feien pas d’ella una dona quieta, com aquells intel·lectuals que són capaços de descriure perfectament els problemes de la societat però que després no fan res per a resoldre’ls. Maria se’n va decididament a la Muntanya a visitar la seva parenta Elisabet, segueix Josep fins a Betlem quan és a punt de donar a llum, fuig amb ell i amb l’infant a Egipte per escapar de les mans d’Herodes. Poques dones del seu temps deurien viatjar tant com Maria. Un cop el seu fill ha començat la vida pública, l’esperona a Canà perquè faci el primer signe, el visita quan és amb els deixebles, l’acompanya fins al peu de la creu, i és present en la pregària de l’Església expectant quan reben la força de l’Esperit Sant. Maria no és, doncs, cap bleda assolellada, sinó una dona ferma que sap ser al seu lloc amb decisió i amb discreció.

Que l’exemple de Maria i la seva intercessió maternal ens acompanyin al llarg de tot l’any que avui comença.

Jordi Vila