No us fieu del capellans, fieu-vos de les viudes (Mc 12,38-44)

Alguna vegada, suposo que com tothom, he de dir que no a alguna cosa que se’m demana. La persona que fa la petició no sempre accepta la negativa de bon grat. Una vegada algú em va dir: “doncs ara acabo de perdre la fe, i ja no creuré mai més en Déu ni en el que diuen els capellans”.

Segur que aquella persona volia fer-me sentir remordiments: pobre de mi, que he fet que una persona s’apartés de Déu! Però, de fet, Jesús ja ho va dir ben clar: «no us fieu dels mestres de la Llei.» Que ara es podria traduir per “no us fieu dels capellans”.

És clar que tots els cristians hem de procurar que les nostres accions siguin coherents amb la fe que professem. I encara més el capellans, que moltes vegades som jutjats com a representants oficials de l’Església. Però tots som pecadors i tenim les nostres limitacions humanes: defectes de caràcter, febleses, incapacitats… que en el cas dels capellans a vegades s’agreugen, o si més no es jutgen més severament, a causa del nostre ministeri i de l’estil de vida que portem.

La fe no es pot fonamentar en quelcom tan fràgil com la credibilitat d’un ésser humà. La solidesa de l’evangeli i dels ensenyaments de Jesús que ens transmet l’Església és molt més gran que no pas el bon o mal exemple d’un mossèn o de qualsevol cristià.

Moltes vegades el millor exemple el donen les persones més senzilles, les que compten menys als ulls dels poderosos, les que tenen menys recursos per canviar el món. Per tal de copsar la grandesa del cor humà, ens hem de fixar en els més petits, tal com feia Jesús. Mentre alguns comptaven les grans sumes que tiraven els rics a la sala del tresor, Jesús mira el que s’ha guardat la viuda pobra: només ha donat dues petites monedes, però no s’ha quedat res per a ella.

També avui dia alguns compten les quantitats astronòmiques que calen per rescatar els bancs i equilibrar els balanços dels estats. N’hi ha d’altres, però, que, sense negar això primer, es preocupen dels veïns que són a punt de ser desnonats o de l’àvia que no té força per pujar el carro de la compra per les escales. Aquests problemes no alteren els índexs de la macroeconomia, però són tot el que aquella família o aquella àvia necessiten per viure.

Hi ha qui es lamenta que en moltes esglésies només es vegin cabells blancs. Certament és trista l’absència de gent jove, però crec que hem de considerar un gran honor el fet que moltes persones grans, quan ja han deixat de sortir de viatge, d’anar a veure espectacles o de fer vida social, continuïn venint a l’església. Són com la viuda pobra en el sentit que donen a l’església la poca esma que ja els queda de sortir de casa. Ens hauria de fer pensar molt als qui som més joves i, enmig de tantes activitats, no trobem un moment per dedicar a Déu.

Jordi Vila

Un sol amor (Mc 12,28b-34)

Estimar Déu i estimar els altres. Una cosa sense l’altra és impossible. Per això són dos manaments semblants, i per això Jesús els esmenta tots dos encara que només li’n demanessin un.

Estimar Déu per damunt de tot és molt més fàcil per als qui hem rebut la revelació de Jesús, per als qui sabem que Déu és amor, que és Pare entranyable. L’amor es fa estimar. Per això tenim el deure d’evangelitzar, no com un afany de proselitisme o de conquesta de les consciències dels altres, sinó perquè ens cal compartir amb els altres aquesta bona notícia, ens cal encomanar aquest virus benèfic que anomenem fe. Tanmateix, també els no creients, o els que creuen en un Déu divers del que Jesús ens ha mostrat, poden estimar-lo. En el món hi ha valors com el respecte per la dignitat humana, la solidaritat, l’honestedat, la coherència, la recerca de la veritat, la bondat i la bellesa, que vénen a ser com la versió laica de l’amor a Déu. Manifesten un desig, ni que sigui implícit, de buscar Déu i d’estimar-lo.

Estimar els altres. Aquí estimar no vol dir tenir sentiments d’afecte. Sentim afecte per unes persones, aversió per altres i indiferència per la majoria, això és normal. Estimar vol dir desitjar i procurar el bé de tothom, tant dels amics com dels enemics, fins al punt de donar-los la preferència i de sacrificar-me per ells si cal. Ningú és menys que ningú, però per amor m’he de posar sempre al servei dels altres, com va fer Jesús.

Cada ésser humà porta en ell l’empremta divina. Per això estimar els altres és un signe d’autenticitat de l’amor a Déu. Qui estima una persona que es troba lluny posa el seu afecte en els objectes que d’ell han quedat com a record. Doncs bé, cada home és el record palpable que Déu ens ha deixat. Qui estima els altres ja estima Déu, encara que no ho sàpiga.

Jordi Vila

El camí de la santedat és de baixada (Mt 5,1-12a)

Només Déu és sant. Tres vegades sant, que en hebreu equival a “santíssim”. Al Glòria diem al Fill unigènit Jesucrist que és “l’únic sant… amb l’Esperit Sant, en la glòria de Déu Pare”. “Sant” equival a espiritualment perfecte, exempt de tota culpa i impuresa.

Quan ens mirem a nosaltres mateixos i a la gent del nostre voltant, està clar: de santedat, res de res! Però des de la primera pàgina de la Bíblia la Paraula de Déu ens va dient que hem estat creats en santedat i per a la santedat.

Hem estat creats a imatge i semblança de Déu, és a dir, capaços de participar, segons la nostra capacitat, de la mateixa vida divina. El pecat original, que és el nom que donem a tot el que ens aparta d’aquest designi diví, no ens l’ha posat Déu, sinó que és conseqüència del mal ús que hem fet de la llibertat que Déu ens ha conferit.

Tots som, doncs, cridats a la santedat. No arribarem a ser plenament nosaltres mateixos fins que no arribem a ser sants. Cal que entenguem bé, doncs, quin és el camí per arribar-hi.

Pròpiament hem de dir que hi ha tants camins com persones. Cadascú té el seu estil i la seva història, i per això no hi ha dues santedats iguals. Som com peces d’artesania fetes pel millor artesà: fins les més perfectes tenen diferències entre elles.

No és estrany, per això, que l’Església ens doni tants i tants exemples de santedat. Homes i dones, adults, joves i infants, rics i pobres, savis i ignorants, eclesiàstics i laics. En tots ells hi ha algun tret d’heroisme, quelcom d’extraordinari, i és per això que la seva fama ha traspassat els segles i han arribat als altars.

Aquest heroisme, però, ens pot fer sentir molt distants de la seva santedat. Els qui no som herois, no podem ser sants? És clar que sí! Precisament per això existeix la festa de Tots Sants, perquè almenys un cop l’any prenguem consciència de la multitud de sants anònims que hi ha hagut i hi haurà al llarg de tota la història de la humanitat. I perquè recordem que cadascú de nosaltres som cridats a ser sants.

Hi ha tants camins com persones per arribar a la santedat. Però la meta sempre és la mateixa. Jesús és l’únic sant. De Maria podem dir també que és tota santa perquè ha seguit perfectament el camí del seu Fill. La meta de la santedat és configurar-nos a Crist, és a dir, arribar a convertir-nos en una mena de “altres cristos”, que pensin, sentin i actuïn com ho faria ell en les nostres circumstàncies.

Les benaurances són els senyals de pista que Jesús ens ha deixat perquè encertem la direcció correcta. Sort en tenim, de les benaurances! Perquè en pensar en Déu i en la santedat, sempre mirem cap amunt: com més a prop de Déu, més saviesa, més riquesa, més èxit, victòria assegurada… En canvi, Jesús vol acostumar-nos a mirar cap avall. Com ell mateix va fer: ell, el Fill de Déu, es va fer home com nosaltres, i va acceptar de ser proscrit i executat com un criminal, com un esclau. Per això l’autèntic camí de la santedat és fer-se pobre amb els pobres, plorar amb els qui ploren, buscar la pau per als perseguits i la justícia per als tractats injustament… Aquest camí d’abaixament és el que han seguit tots els sants: camí de servei, de renúncia als propis interessos en favor dels interessos de Déu i del proïsme. Aquest és el camí que ens fa de debò feliços en Déu.

Jordi Vila

De captaire a deixeble (Mc 10,46-52)

Tots coneixem –i hem fet servir de petits- la cara de llàstima i la cantarella amb què els infants saben dir “mama, compra’m això” i els adolescents “papa, deixa’m sortir fins a tal hora”. Hi ha alguns “pidolaires professionals” que saben posar cara de pena i fan una cantarella semblant.

Bar-Timeu, el cec de Jericó era un d’aquests. Tenia traça a l’hora de captar. Anomenar “fill de David” a Jesús era una bona manera d’ensabonar-lo. La gent ja el té clissat i el fa callar, pesa més la molèstia que no pas la compassió que solen despertar els cecs.

La cosa canvia quan Jesús pren la iniciativa i fa cridar Bar-Timeu. És molt significatiu que Jesús faci intervenir la gent perquè la crida arribi a les oïdes del cec. Podríem dir que són els primers catequistes, en el sentit que fan ressonar les paraules de Jesús per mitjà de les seves pròpies paraules.

El cec llança la capa de captaire professional, s’aixeca d’una revolada i es presenta davant Jesús. La pregunta d’aquest és directa: «què vols que et faci?» El captaire de fa una estona hauria respost: fes-me una bona almoina i vés-te’n, que jo continuaré demanant a la cuneta.

Però Bar-Timeu ja ha acollit la crida de Jesús i ha canviat per dins. Per això s’atreveix a demanar al “rabuni” –“mestre meu”, un títol més personal i menys ostentós que “fill de David”- un miracle que li canviarà la vida irreversiblement: «feu que hi vegi».

Jesús remarca que és el canvi d’actitud del cec, la seva disposició interior de fe, que li ha portat la salvació. El cec recobra la vista i es converteix en deixeble de Jesús, seguint-lo camí enllà.

Tots som una mica Bar-Timeu. Quan ens acostem a Jesús, hem de veure amb quina actitud ho fem, la del captaire o la del deixeble. ¿Vull que Jesús em solucioni la vida, o vull que m’obri els ulls? ¿Estic disposat a deixar-me transformar per Jesús? ¿Estic disposat a créixer, a sortir de la meva comoditat?

Posem-nos en el lloc de Bar-Timeu. Ens trobem davant de Jesús i ens pregunta: «què vols que et faci?» No és cap pregunta retòrica. Ell espera la nostra resposta per a poder-nos dir: «la teva fe t’ha salvat».

Jordi Vila

Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit (Mc 10,35-45)

De camí cap a Jerusalem, Jesús no para de capgirar les mentalitats dels que se li acosten. Diumenge passat era aquell home ric, a qui Jesús donava a entendre que l’important no era el que tenia sinó el que estava disposat a donar, que el camí per arribar posseir la vida eterna és el de desposseir-se dels propis béns.

Avui són els apòstols Jaume i Joan els qui s’acosten a Jesús i li manifesten el desig d’ocupar una bona posició al seu costat quan ell sigui glorificat. No pensen, és clar, en el sacrifici de la creu. Jesús, amb la seva resposta, els prepara per al que vindrà. En efecte, ells beuran el calze que Jesús ha de beure, és a dir, seguiran els seus passos donant testimoni d’ell fins a la mort. Però la precedència sobre els altres és una cosa que els seguidors de Jesús no hem de buscar mai, prenent exemple d’ell mateix, que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir i donar la vida.

És clar que l’exercici de l’autoritat és necessari en tota comunitat humana, sigui un país, una població, una empresa o una família. Però l’autoritat d’acord amb els principis evangèlics no és un privilegi que es pugui exercir en benefici propi, per ànsies de domini i de poder, sinó un servei que s’ha de dur a terme amb sentit de responsabilitat, buscant sempre el bé comú.

Jesús posa els governants de les nacions i els grans personatges com un contraexemple del que han de fer els seus seguidors. Les paraules de Jesús han fet efecte al llarg de la història. De fet, si bé és cert que continua havent-hi dictadors sanguinaris i casos de corrupció i abús de poder, també ho és que entre els sants hi trobem emperadors, reis, nobles, polítics i rics. És possible dedicar-se a la política i als negocis i ser un bon cristià. Encara més, pel fet de ser cristians tenim el deure moral d’actuar sempre com a ciutadans actius i responsables.

Precisament ara s’acosten unes eleccions al Parlament que poden ser molt importants per a l’esdevenidor del nostre país. És lògic que els nostres bisbes hagin volgut orientar els cristians amb notes pastorals i declaracions. Com que en aquest país som malpensats de mena, sempre sorgeix la sospita que han parlat com a catalans o com a espanyols abans que com a bisbes. Per això, i per evitar de transmetre les meves opinions personals, que no seria correcte que exposés en el context d’un comentari d’evangeli, he anat a consultar el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, elaborat pel Consell Pontifici Justícia i Pau per encàrrec del papa Joan Pau II, que conté el magisteri de l’Església sobre els assumptes socials.

Val la pena transcriure sencer el núm. 157: «El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions: en efecte, tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles. El Magisteri recorda que el dret internacional es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat. La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència.
Els drets de les nacions no són sinó «els “drets humans” conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària. La nació té un dret fonamental a l’existència; a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva “sobirania” espiritual; a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories; a construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada. L’ordre internacional requereix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les nacions, el deure primer de les quals és el de viure en actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions».

El núm. 387 parla dels drets de les minories dins d’una nació: «En la legítima reivindicació dels seus drets, les minories es poden veure empeses a buscar una més gran autonomia i fins i tot la independència: en aquestes delicades circumstàncies, el diàleg i la negociació són el camí per assolir la pau. (…) Les minories tenen també deures a complir, entre els quals es troba, sobretot, la cooperació al bé comú de l’Estat en què es troben inserides. En particular, el grup minoritari té el deure de promoure la llibertat i la dignitat de cadascun dels seus membres i de respectar les decisions de cada individu, fins i tot quan un d’ells decidís passar a la cultura majoritària».

Finalment, el núm. 435 denuncia la manca d’una legislació adequada que reguli els drets de les nacions: «La sobirania nacional no és, tanmateix, un absolut. Les nacions poden renunciar lliurement a l’exercici d’alguns dels seus drets, en ordre a assolir un objectiu comú, amb la consciència de formar una família, on han de regnar la confiança recíproca, el suport i respecte mutus. En aquesta perspectiva, mereix una atenta consideració l’absència d’un acord internacional que vetlli adequadament pels drets de les nacions, la preparació del qual podria resoldre de manera oportuna les qüestions relacionades amb la justícia i la llibertat en el món contemporani».

Jordi Vila

Compartir no és cosa d’infants (Mc 10,17-30)

Tots els que tenim germans ens hem barallat més d’un cop de petits per l’ús i possessió d’alguna cosa: això és meu… no t’ho deixo! L’home que surt avui a l’evangeli ha ampliat el seu afany de possessió ni més ni menys que fins al més enllà: «què haig de fer per posseir la vida eterna?» No prou satisfet de les seves possessions terrenals, ara vol adquirir una parcel·la al cel.

Podem entreveure aquí l’afany d’infinit, l’anhel de superar-se a si mateix que és constitutiu de l’esperit humà. A vegades en forma de rebel·lió contra Déu, com és el cas d’Adam i Eva. Aquest cop per les bones, confiant a obtenir el premi diví per als bons complidors de la Llei.

L’home, però, intueix que amb la Llei no n’hi ha prou. Potser és la sensibilitat espiritual de qui entén que la relació amb Déu no pot quedar reduïda a un simple compliment d’uns preceptes legals. Potser és la supèrbia de qui va sobrat, del jove que “va per nota”, de qui vol ser el primer de la promoció.

Sigui com sigui, la qüestió és que la resposta de Jesús el desmunta. No es tracta de posseir, no es tracta d’excel·lir, sinó de donar-ho tot als pobres i d’afegir-se al grup dels qui segueixen Jesús. No es tracta de competir sinó de compartir, no es tracta de guanyar sinó de donar.

Tornant a l’experiència dels germans. Quan començava la baralla per la joguina que no es volia deixar anar, sempre arribava la lliçó de la mare o del pare: vinga, no siguis egoista, has d’aprendre a compartir… Sembla mentida que ho diguem tan convençuts als infants i que no ens ho apliquem a nosaltres mateixos. La humanitat haurà fet un gran pas cap al Regne de Déu el dia que entengui que els béns de la terra són les joguines que Déu ens ha regalat i que hem d’aprendre a compartir.

Cor obert o cor tancat, això és el que compta. No hem de simplificar pensant que els rics són dolents i els pobres són bons. Conec algun ric de cor obert, que tota la vida ha fet treballar els diners no per engreixar el compte corrent amb operacions especulatives sinó per donar feina i millors condicions de vida als seus treballadors. També hi ha pobres de cor tancat. Però és curiós constatar que generalment als països pobres les cases són més obertes, i als països rics més tancades i barrades. Potser l’esforç pel progrés material ens ha empobrit en valors de convivència. Ara que vivim aquesta crisi tan greu, és bo que ens adonem que, a banda de tots els aspectes negatius, potser se’ns està brindant l’oportunitat de recuperar riqueses autèntiques que havíem deixat escapar.

Jordi Vila

Com al paradís, com un infant (Mc 10,2-16)

De tant en tant, quan els mossens ens posem a confessar, alguna persona ens pregunta si tal cosa o tal altra és pecat. Jo, moltes vegades, no sé què contestar. Ningú millor que un mateix pot saber si allò que ha fet és pecat o no. Si allò que ha fet l’ajuda a créixer, a ser més persona, més lliure, més obert i més proper als altres, no és pecat. En canvi, si el fa més tancat, més egoista, si fereix, si separa, si encadena, si manipula, és pecat.

El que passa és que tenim una visió esquifida dels pecats com una llista de normes que no s’han de transgredir però que no afecten veritablement la nostra consciència de bé i de mal moral. I tots sabem que feta la llei, feta la trampa. Un dia em deia un estiuejant de la Pineda: llàstima que van fer l’església de l’Esperit Sant, perquè com que no condueixo els diumenges em seria impossible anar a missa, i no pecaria…

Aquesta és l’actitud dels fariseus davant del divorci: volen saber en quins casos és pecat o no ho és. Era un tema de discussió viva en temps de Jesús. Però Jesús va més enllà. No es queda en la llei de Moisès, sinó que arriba fins al paradís, és a dir, fins al projecte original de Déu en crear l’ésser humà. Déu ens ha creat per a l’amor i no per al desamor, per la comunió i no per al trencament. Jesús ha vingut a restaurar el projecte de Déu per a l’ésser humà, i també per això la unió matrimonial. El divorci és incompatible amb el projecte de Déu per als éssers humans: el que Déu ha unit, no ho hem de separar els homes.

Això té, evidentment, conseqüències ètiques. Jesús prohibeix als deixebles que una persona separada es torni a unir a una altra, perquè davant de Déu el vincle es manté per sempre. És una norma difícil, molt exigent. Ningú ha dit que la vida sigui fàcil, i encara menys la vida cristiana. Però l’esforç paga la pena quan som conscients de l’horitzó cap al qual ens encamina aquesta norma: comencem a viure ara la fidelitat a tota prova amb què Déu mateix ens estima. L’amor humà queda imbuït d’un caràcter diví.

Certament avui hi ha moltes parelles que viuen amb dolor la seva situació irregular dins de l’Església. Algunes persones s’han hagut de casar civilment perquè la seva parella no accepta el matrimoni canònic. Altres van celebrar un primer matrimoni per l’Església amb una certa inconsciència, després es van divorciar i tornar a casar, i en retornar a la fe cristiana es troben que no poden posar en ordre la seva situació.

Sovint aflora en aquestes persones un sentiment de queixa i de rebel·lia contra una Església que consideren poc flexible, oblidant que aquest manament no ve de l’Església sinó de Jesús mateix, tal com acabem de llegir a l’evangeli. Ens pot ajudar a tenir una actitud més adequada l’ensenyament de Jesús sobre els nens que també hem llegit avui. Hem de rebre el Regne de Déu com el rep un nen. El nen no es guanya la vida ni l’afecte dels pares, els rep gratuïtament. Així mateix, el matrimoni més fidel del món, el que no ha fallat mai a Déu ni al cònjuge ni als fills, no té cap mèrit en comparació amb tot el que Déu té pensat donar-nos. El sant més sant de tots ha de rebre el Regne de Déu com un infant. Aquesta actitud d’infantesa, de saber-nos immerescudament estimats de Déu malgrat les nostres limitacions, ens pot ajudar a entendre com Déu ens accepta a cadascú de nosaltres, amb les nostres irregularitats, i ens ha d’ajudar a saber-nos acceptar i acollir tots dintre de l’Església. Crec que això és molt més positiu que les actituds puritanes d’uns i les reivindicatives d’altres.

Jordi Vila

Aire fresc (Mc 9,38-43.45.47-48)

¿Quantes vegades no decidim si una cosa està bé o no en funció de la persona que l’ha feta? Si el gol és del Barça, és un golàs; si és del Madrid, una xamba. El meu amic és molt graciós, si no fos amic meu seria un poca-solta. Si m’agraden els toros, són cultura; si no, són tortura. Les processons que m’emocionen són una manifestació sublim de religiositat, les que no m’agraden són pur folklore.

Així anem per la vida classificant i catalogant: cristians i musulmans, blancs i negres, catalans i espanyols… I cada espècie té la seva subespècie: els cristians no estem units perquè hi ha catòlics, ortodoxos, protestants, anglicans… I dintre dels catòlics hi ha els de l’Opus, els kikos, els carques i els progres. I dintre dels capellans hi ha els que van d’uniforme i els que van amb samarreta…

Diuen que una vegada una senyora va demanar un plat de sopa en un restaurant i va anar al lavabo. En tornar, va veure un home brut i mal vestit que s’estava menjant la sopa. Ella, indignada, va decidir prendre una altra cullera i menjar del mateix plat mirant de fit a fit als ulls d’aquell desvergonyit. Ell va respondre amb un somriure amable i va continuar menjant. Un cop es varen acabar la sopa, l’home es va aixecar i va tornar amb un plat de pasta. La dona va pensar que, al capdavall, potser l’home no era tan malvat i li havia volgut retornar el favor. I tots dos van compartir el plat. En acabat, la dona va decidir aixecar-se a buscar postres, i en tornar va veure que l’home havia desaparegut, i que la seva cartera amb els diners no hi era. Ja era a punt de cridar auxili i denunciar el lladre quan es va adonar que la seva cartera era dues taules més enllà, davant d’un plat ple de sopa que ja s’havia refredat.

Si tinguéssim una actitud inclusiva i una mirada acollidora envers els qui ens semblen estranys, el món seria molt diferent i les nostres vides s’enriquirien amb tants nous afectes i punts de vista diversos…

És significatiu que, tot just després d’aquesta crida de Jesús a l’obertura, l’evangeli hi posi una diatriba tan dura contra els qui escandalitzen els petits que tenen fe. Penso que els ambients massa tancats o sectaris, que a alguns els fan una sensació d’ofec, a altres els ofereixen una falsa seguretat, i acaben convertint-se en refugi de persones poc equilibrades. Són molt lamentables els casos de manipulació de consciències, d’abús sexual, d’intrigues de poder i d’irregularitats econòmiques que tenen lloc en algunes institucions i comunitats eclesials, i també fora de l’Església, és clar… Jesús ens crida a no contemporitzar de cap manera amb aquestes pràctiques incompatibles amb l’evangeli. Les persones, per a créixer amb salut, necessitem aire fresc.

Jordi Vila