Perdono perquè no oblido (Jn 20,19-31)
“Ni oblit ni perdó” és una màxima que s’ha posat de moda davant les injustícies i les agressions. Sona molt ferm, molt radical, molt compromès. És un pas més enfront de l’antic “perdono però no oblido”, que volia dir “no m’hi torno però me la guardo”. El problema del “perdono però no oblido” és que, amb el pas del temps, acaba convertint-se en un llastimós “he oblidat què és el que no et puc perdonar”: odis ancestrals entre famílies o entre pobles que ningú sap com van començar i per què es mantenen.
Els cristians més aviat hem de dir: “perdono perquè no oblido”. Els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Moltes vegades la por és l’avantsala de l’odi. Els deixebles tenien prou motius per témer i per odiar tota aquella conxorxa d’autoritats jueves i romanes que havien torturat i crucificat el seu Mestre, aquell Jesús en qui havien dipositat tantes il·lusions. Però Jesús es fa present, més viu que mai, enmig d’aquella reunió. Els saluda amb la paraula “Pau”, tan densa, tan significativa en aquell moment. Els fa participar del seu mateix esperit, que és l’Esperit de Déu. I els envia tal com el Pare l’ha enviat a ell.
Segur que els deixebles es van sentir enviats a anunciar i fer present el Regne de Déu, tal com havia fet Jesús durant tot el temps que havia estat amb ells. Això volia dir parlar de Déu com a Pare, proclamar que tots hem de viure com a germans, curar malalts… i perdonar els pecadors. “A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats”. En tota la seva Passió Jesús no va manifestar ni una espurna d’odi envers els seus botxins. Ben al contrari, mentre el clavaven a la creu va exclamar: “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”.
Sí, nosaltres cristians som enviats per Jesús a estendre el perdó, a fer-lo arribar a tots els racons d’aquest món nostre que es debat en la xarxa mortífera de l’odi, la injustícia, la violència i el ressentiment. Només el perdó pot fer florir l’amor, pot retornar la llum a tants racons foscos de la nostra societat. Si no ho fem nosaltres, ¿qui ho farà? És d’aquesta manera que hem d’entendre la part negativa de la frase de Jesús: “mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó”. No és una amenaça sinó una crida a la nostra responsabilitat.
El pobre Tomàs no hi era, aquell primer diumenge. I no era capaç de creure allò que els seus companys li explicaven. I, si no creia, tampoc no podia participar del mateix Esperit, ni anunciar la bona notícia ni perdonar els pecats. No va ser fins al diumenge següent que va poder veure el Senyor i tocar les seves ferides. Aleshores el va reconèixer amb aquesta bonica professió de fe: “Senyor meu i Déu meu”. Nosaltres, com Tomàs, encara que sigui amb dificultats, hem de buscar el Senyor per poder creure en ell. Ho fem en l’eucaristia i ho fem tocant les ferides dels crucificats del nostre món. Que el contacte amb el Senyor ens transformi i ens faci també capaços de comunicar el perdó i la reconciliació que tant necessitem.
Jordi Vila Borràs
