Esmorzar amb el Senyor (Jn 21,1-19)
Segur que a tots ens ha passat alguna vegada: gastar un parell d’hores davant de l’ordinador sense aconseguir que faci el que volem, i llavors arriba el fill o el net i ho enllesteix en cinc minuts. Tan fàcil que sembla jugar a futbol quan veus en Messi, o tocar la guitarra quan escoltes l’Eric Clapton, o fer un coc com el de l’àvia… Però posa’t a fer-ho i ja t’ho trobaràs. No m’estranyaria que aquells deixebles, pescadors de professió, se sentissin ferits en l’amor propi quan aquell home vora l’aigua els va dir que tiressin la xarxa a la dreta de la barca. ¡Com si ells no en sabessin prou! Per sort li van fer cas i van pescar cent cinquanta-tres peixos grossos. Aleshores el deixeble estimat el va reconèixer: “És el Senyor”. I van esmorzar amb ell. Així van entendre que, en les coses del Regne de Déu, la fecunditat no ve de la nostra perícia ni dels nostres mèrits sinó de l’acció misteriosa del Senyor entre nosaltres. A vegades concebem grans projectes que resulten estèrils, mentre que el fruit arriba per mitjà d’accions molt senzilles i quan menys ens ho esperem. No hem d’oblidar això: no hi ha ningú més interessat que Déu a fer créixer el seu Regne. A nosaltres, per tant, ens pertoca reconèixer la seva presència i complir la seva voluntat: els fruits arribaran quan i com Déu vulgui. I el primer fruit som nosaltres mateixos, així com Pere va ser el gran fruit d’aquell esmorzar. Sí, cinquanta-tres peixos grossos són un gran fruit, i la precisió d’aquest nombre aparentment tan casual ha fet pensar a molts estudiosos que potser fa referència al fet que una de les primeres comunitats de deixebles aconseguís cent cinquanta-tres conversions. Tot un èxit. ¿Quina parròquia pot dir avui: l’any passat vam fer cent cinquanta-tres primeres comunions i totes les famílies continuen participant de la missa? Però el gran convertit d’aquell esmorzar va ser Pere. Ell que havia negat Jesús tres vegades, ara tres vegades li confessa el seu amor. I per això Jesús li encomana la missió de pasturar les seves ovelles i el crida de nou a ser deixeble: “Vine amb mi”. Atenció, però! No ens posem romàntics ni melodramàtics! Perquè, en aquest diàleg intens, Jesús aprofita per donar un bany de realisme al seu amic Pere. El fa adonar que l’amor amb què Pere l’estima no és la mena d’amor que Jesús mereix. Però, malgrat tot, Jesús accepta l’amor limitat de Pere i compta amb ell per a la missió. Per tal de descobrir aquest matís hem d’anar a l’original grec de l’evangeli o bé a la versió llatina, perquè la traducció catalana ho ha posat tot en el mateix sac. Mirem d’arreglar-ho? Reservem “estimar” a l’amor incondicional que s’entén que hi ha d’haver entre els membres de la família, i anomenarem “apreciar” l’amor de simpatia i d’afecte que hi ha entre els amics. Aleshores la cosa quedaria així: “Simó, fill de Joan, m’estimes?… Sí, Senyor, ja ho sabeu que us aprecio”. Així dues vegades. I a la tercera: “Simó, fill de Joan, m’aprecies? Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us aprecio”. Sí, Jesús coneix la limitació del nostre amor, que mai no és desinteressat del tot, com segurament no era del tot pur i noble el penediment del fill pròdig de la paràbola en tornar a casa el pare. Tanmateix, ens accepta tal com som i compta amb nosaltres per a la seva missió. Donem-li’n gràcies i posem-nos al seu servei sense afanys de perfeccionisme i sense enorgullir-nos de res. Jordi Vila Borràs
