Val la pena obrir (Jn 1,1-18)
«Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». Quan sentim que no hi havia lloc a l’hostal per a aquella parella que anava de part, ens indigna el cor endurit d’aquella gent de Betlem que no els va obrir la porta de casa i no els va oferir una estada digna.
Però potser no han canviat tant les coses en vint segles i escaig. La nostra societat europea no destaca precisament per les portes obertes i les llars acollidores, sinó per les fronteres amb tanques feridores i pels desnonaments.
Què va fer que Maria i Josep trobessin les portes tancades? ¿La por a la incomoditat, a la pèrdua de benestar dels qui s’estaven tranquil·lament a casa seva o dels que s’allotjaven a l’hostal? ¿Una desconfiança malaltissa, la por que aquella parella fos l’esquer d’una emboscada?
Avui dia no som tan diferents. Posem en perill l’equilibri ecològic i climàtic del planeta perquè no volem renunciar a la comoditat dels nostres cotxes particulars o dels nostres aparells de calefacció i aire condicionat. Els nostres cotxes consumeixen biodièsel provinent de terrenys agrícoles de països on hi ha gent que passa gana, i ens canviem de mòbil compulsivament sense preocupar-nos de les guerres i la corrupció provocades per l’extracció del coltan a l’Àfrica. Val més no obrir la porta, val més no mirar, no saber…
Després de tants anys de viure en una societat plural i multiètnica, encara prejutgem la gent i, abans de conèixer-la, la classifiquem segons l’origen cultural, la llengua, el color de la pell… Com si encara no haguéssim après que a tot arreu hi ha gent bona i gent desencaminada.
«Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu». Quan sortim de la rutina, de fer el que sempre ens han ensenyat que tenim dret a fer, i ens decidim a consumir menys, a compartir el que tenim i no solament a donar la roba que ens fa nosa a l’armari, quan ens decidim a trencar el nostre cercle tancat de relacions i conèixer persones realment diferents, siguin els avis de la residència, les parelles d’intercanvi lingüístic o els veïns nous de l’escala, neix una llum enmig de la foscor i un cor d’àngels canta glòria dalt del cel i anuncia la pau a la terra.
Nadal ens diu que val la pena arriscar-se a la tendresa i a l’abraçada, que val la pena obrir les portes i fer-se vulnerable, que val la pena deixar que vingui a nosaltres la Paraula de Déu i la Llum veritable.
Jordi Vila
