Ser llum com Jesús (Lc 2,22-40)
Calia una mirada molt sensible i una gran esperança per reconèixer el Salvador en aquell marrec que Josep i Maria duien al temple per complir amb el sacrifici de consagració que havien d’oferir les famílies pobres: un parell de tórtores o dos colomins.
Simeó va dir de Jesús: «llum que es reveli a les nacions». Per això avui ens presentem a l’església amb les candeles enceses, testimoni de la llum que Jesús ha vingut a portar.
Per això també avui és la Jornada de la Vida Consagrada. Monjos i monges, religiosos i religioses, laics i laiques consagrats, amb tota la seva varietat de carismes i expressions, tenen aquesta missió comuna: ser heralds i profetes de la presència del Salvador entre nosaltres.
Cada persona consagrada és, ha de ser algú que viu en funció de la vinguda i de la presència del Senyor. És algú que espera i que busca, que troba i que comunica l’encontre amb el Senyor. Perquè el Senyor arriba i ja és present entre nosaltres, però ens calen uns ulls sensibles, una mirada lluminosa, com la de Simeó i Anna, per tal de reconèixer-lo.
Els consagrats i consagrades proclamen amb les seves vides els camins pels quals el Senyor ve al nostre encontre: la pregària, la litúrgia, la Paraula de Déu, la vida comunitària, els pobres i els petits. Diem, i és cert, que hi ha consagrats més actius o més contemplatius, més quiets o més moguts, més solitaris o més comunitaris. Però, en el fons, per diversos camins, tots busquen i troben el mateix.
Ells tenen la mirada oberta per tal de reconèixer els signes dels temps, i per això són profetes, sovint incòmodes perquè viuen desinstal·lats. No són perfectes perquè són humans. Tenen febleses i incoherències com tothom. Però brilla en ells una llum que ens transmet el goig d’haver vist el Salvador. Són menys i no tenen els mitjans ni la influència d’abans. Però precisament per això s’assemblen més a l’Anna i al Simeó de l’evangeli d’avui.
Jordi Vila
