No enterrem la pau (Lc 2,16-21)
D’aquí a pocs mesos farà cent anys de l’inici de la Primera Guerra Mundial. Una carnisseria humana de morts a les trinxeres.
La nit de Nadal de 1914 va succeir en diversos llocs del front un fet tan sorprenent que alguns l’han arribat a considerar una llegenda i altres s’ha dedicat a documentar-lo: els soldats van anar sortint de les trinxeres per unir-se als seus enemics en terra de ningú i compartir cants, provisions i records familiars. Va ser una treva tàcita, no vinguda de cap govern ni estat major sinó decretada per l’esperit nadalenc que havien proclamat els àngels: «pau a la terra».
El més sorprenent i absurd del cas és, però, que hores després d’aquest miracle en què els enemics havien esdevingut persones amb rostre, nom, família i sentiments, les persones van esdevenir de nou enemics i la guerra es va reprendre com si no hagués passat res. Tot havia estat un miratge passatger, i aquells homes decidien que la realitat que ells triaven eren les bales, el fang, la sang i la mort.
Avui acabem l’octava de Nadal i comencem un nou any. Deixem enrere els desigs de bon Nadal, i d’aquí a poques hores deixarem de dir bon any. Fins l’any que ve. ¿Enterrarem també nosaltres l’esperit nadalenc i tornarem a les trinxeres del nostre món, massa fred, implacable i inhumà?
Ens diu l’evangeli d’avui que «Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava». El missatge de l’àngel, l’homenatge dels pastors, no es van fer fonedissos: van restar vius en el caliu d’un cor fidel, amant, lluminós. I d’aquesta manera Maria va anar construint des del primer dia la història de la seva maternitat, fins al punt que l’hem poguda considerar Mare del Fill de Déu, Mare de l’Església i Reina de la Pau.
Que aquest any 2014 sigui també per a tots nosaltres un any de maduració en el cor de la gràcia que Déu ens dispensa cada dia, que sapiguem acollir l’amor i la pau que ell ha vingut a portar-nos en la persona de Jesús.
Jordi Vila
