Vida completa en un món nou (Lc 1,39-53)
La festa que avui celebrem sembla un privilegi concedit a Maria, però no és ni més ni menys que l’anticipació d’allò que tots nosaltres som destinats a viure.
Diu el dogma de l’Assumpció de Maria, definit pel papa Pius XII però cregut universalment per l’Església des de les primeries, que, en acabar la seva vida mortal, Maria no va experimentar la corrupció sinó que va ser enduta en cos i ànima al cel, on ja participa de la plenitud de la glòria.
Això és el que ens espera a tots nosaltres a la fi dels temps, quan Déu ho serà tot en tots. Ara la mort ja estat vençuda, però mentre vivim en el temps encara no experimentem els efectes de la vida eterna, i per això ens en fem una imatge desvirtuada i massa infantil.
Quan parlem del cel ens imaginem un entorn eteri, fet de llum, ingravidesa i núvols de cotó fluix, a l’estil dels que trobem representats en les cúpules de moltes esglésies barroques. El cos ja no serveix –pensem- i l’ànima s’entreté volant pels àmbits celestials. Amb això oblidem que els evangelis ens diuen que la resurrecció de Jesús va ser corporal, que els deixebles el veien i el tocaven, menjaven amb ell i fins i tot podien posar el dit a les seves ferides. I també avui celebrem que Maria va ser enduta al cel, tota ella completa, en cos i ànima. ¿Què farien el Fill i la Mare corporalment en un món celestial ocupat només per ànimes pures?
En el Credo proclamem la nostra fe en la resurrecció de la carn. I en el llibre de l’Apocalipsi ens diuen Joan que va veure un cel nou i una terra nova. No el cel i prou, sinó també la terra, però nova.
Això vol dir que la glòria que esperem no serà només per a una part intangible de la nostra persona, que anomenem ànima, sinó per a la persona completa. I que tota la creació en participarà, cada ésser en la mesura de la gràcia que li ha estat concedida, en un món nou on el mal i el pecat, amb totes les seves conseqüències, hauran estat vençuts i esborrats.
És evident que no sabem com serà aquest món nou. No hem de caure en especulacions sobre la matèria que formarà els cossos gloriosos i coses per l’estil. No en sabem res perquè no necessitem saber-ho. El que necessitem és l’horitzó d’esperança que ens obre creure que Déu ens ha destinat a participar de la seva vida. Esperança i responsabilitat envers tota la creació: si tot el món ha de participar del Regne etern de Déu, no tenim dret a explotar cap de les seves criatures ni a fer malbé cap dels recursos que el Senyor ens ha regalat.
Esperança i responsabilitat amanides del goig de la festa que avui celebrem. Maria ja ha arribat a la meta. Per a ella ja és present el que nosaltres encara tenim per futur.
Jordi Vila Borràs
