Escriure recte amb ratlles tortes (Rm 11,13-15.29-32)
L’any 1948 un jove futbolista hongarès va decidir fugir del seu país, sotmès al domini soviètic. Va viure situacions difícils, va anar a parar a un camp de refugiats a Itàlia sota el control de l’exèrcit dels Estats Units, però finalment va aconseguir fitxar per un equip modest i començar una nova vida. La seva dona i el seu fill es van poder reunir amb ell, i el Torino, que era l’equip més potent d’aquell temps, el tenia gairebé fitxat. Ja era a punt de pujar a l’avió per anar amb el seu nou equip a jugar a Portugal quan li van dir que es quedava a terra perquè encara no tenia el permís de la FIFA. Quina gran desil·lusió! I quina gran sort! Poca estona després l’avió en què volava el Torino es va estavellar a Superga i la major part dels passatgers van morir. Ell era László Kubala, que poc després va fitxar pel Barça i va esdevenir un dels seus grans mites. Un exemple que ens ensenya que a vegades allò que ens sembla una desgràcia (perdre l’avió) és el millor que ens pot passar.
Ja ho vaig explicar una vegada, però no em puc resistir a tornar-hi. A la meva àvia paterna, filla d’un mas bastant potent del bell mig de la Plana de Vic, se li va morir el promès a causa de l’epidèmia de grip del 1918. Pocs anys després va acabar casant-se amb un dels fills d’una família més modesta, encara que molt bona, de masovers de l’extrem nord de la Plana. Ella va morir quan jo era encara petit, però em sembla recordar que alguna vegada es lamentava de la desgràcia que havia patit de jove, i els seus cinc fills li contestaven que gràcies a aquell destret ella era la seva mare, i n’estaven ben contents.
Són dos exemples reals que ens mostren que moltes vegades no és tan fàcil destriar què és una sort o una desgràcia. En conseqüència, l’actitud més sàvia davant de les dificultats consisteix a recordar que el pla de Déu no es fa mai enrere encara que els nostres plans humans puguin fracassar. Déu és especialista a escriure recte amb ratlles tortes.
Això pensava també sant Pau dels seus constants fracassos a l’hora d’atraure els seus germans jueus a la fe. Ell pensava: si per la meva predicació hi ha tants pagans que es troben amb Jesús, ¿com és que els jueus em rebutgen? Ho vivia amb tristesa, com vèiem la setmana passada, però amb l’esperança de pensar que Déu havia de tenir preparada una sortida estupenda a aquell aparent atzucac. Si el món pagà s’ha obert a la fe a conseqüència del rebuig dels jueus, ¿no serà una meravella el dia que els jueus també es converteixin?
Tant de bo que també nosaltres sapiguem viure així la nostra fe, donant per descomptat que els fracassos i les contrarietats no són desgràcies irreparables sinó que formen part de la vida. Ja sabem que no podem resoldre tots els problemes ni encertar tot el que fem, però Déu tampoc no ens ho demana. Potser alguna vegada ens hem preguntat què hem de fer per arreglar el món, però aquest no és el plantejament correcte, perquè la resposta seria que no podem fer gairebé res. El que ens hem de demanar és què vol Déu que jo faci en la meva situació actual, amb la confiança que la voluntat de Déu és que el món se salvi i arribi a la plenitud.
Jordi Vila Borràs
