Perdono perquè no oblido (Jn 20,19-31)

“Ni oblit ni perdó” és una màxima que s’ha posat de moda davant les injustícies i les agressions. Sona molt ferm, molt radical, molt compromès. És un pas més enfront de l’antic “perdono però no oblido”, que volia dir “no m’hi torno però me la guardo”. El problema del “perdono però no oblido” és que, amb el pas del temps, acaba convertint-se en un llastimós “he oblidat què és el que no et puc perdonar”: odis ancestrals entre famílies o entre pobles que ningú sap com van començar i per què es mantenen.

Els cristians més aviat hem de dir: “perdono perquè no oblido”. Els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Moltes vegades la por és l’avantsala de l’odi. Els deixebles tenien prou motius per témer i per odiar tota aquella conxorxa d’autoritats jueves i romanes que havien torturat i crucificat el seu Mestre, aquell Jesús en qui havien dipositat tantes il·lusions. Però Jesús es fa present, més viu que mai, enmig d’aquella reunió. Els saluda amb la paraula “Pau”, tan densa, tan significativa en aquell moment. Els fa participar del seu mateix esperit, que és l’Esperit de Déu. I els envia tal com el Pare l’ha enviat a ell.

Segur que els deixebles es van sentir enviats a anunciar i fer present el Regne de Déu, tal com havia fet Jesús durant tot el temps que havia estat amb ells. Això volia dir parlar de Déu com a Pare, proclamar que tots hem de viure com a germans, curar malalts… i perdonar els pecadors. “A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats”. En tota la seva Passió Jesús no va manifestar ni una espurna d’odi envers els seus botxins. Ben al contrari, mentre el clavaven a la creu va exclamar: “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”.

Sí, nosaltres cristians som enviats per Jesús a estendre el perdó, a fer-lo arribar a tots els racons d’aquest món nostre que es debat en la xarxa mortífera de l’odi, la injustícia, la violència i el ressentiment. Només el perdó pot fer florir l’amor, pot retornar la llum a tants racons foscos de la nostra societat. Si no ho fem nosaltres, ¿qui ho farà? És d’aquesta manera que hem d’entendre la part negativa de la frase de Jesús: “mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó”. No és una amenaça sinó una crida a la nostra responsabilitat.

El pobre Tomàs no hi era, aquell primer diumenge. I no era capaç de creure allò que els seus companys li explicaven. I, si no creia, tampoc no podia participar del mateix Esperit, ni anunciar la bona notícia ni perdonar els pecats. No va ser fins al diumenge següent que va poder veure el Senyor i tocar les seves ferides. Aleshores el va reconèixer amb aquesta bonica professió de fe: “Senyor meu i Déu meu”. Nosaltres, com Tomàs, encara que sigui amb dificultats, hem de buscar el Senyor per poder creure en ell. Ho fem en l’eucaristia i ho fem tocant les ferides dels crucificats del nostre món. Que el contacte amb el Senyor ens transformi i ens faci també capaços de comunicar el perdó i la reconciliació que tant necessitem.

Jordi Vila Borràs

El dia etern (Jn 20,1-9)

Avui és dia de celebrar que tot aquell sofriment no va ser en va, que totes aquelles il·lusions no eren falses. Sí, Déu fa justícia i compleix les seves promeses. Ell ens ha creat per a la vida, i finalment la vida venç.

Per un moment va semblar que el pecat estava massa arrelat i difós en la humanitat, que ja no quedava ningú amb un cor mínimament disposat a acollir el missatge de Jesús. Fins els deixebles més propers el van abandonar. Les autoritats del poble el van rebutjar en nom del mateix Déu que ell predicava. Però Déu és més gran i ha pres partit en favor de Jesús. En l’instant suprem, el nostre Salvador ha acceptat de submergir-se fins al fons del mal i de la mort per rescatar la humanitat que hi malvivia completament sotmesa. Avui és el dia de l’esclat de la llum nova, del sol que no té posta. Avui podem proclamar amb certesa que la vida és eterna.

No som al final de la història, però sí en el dia més important. Avui s’ha decantat completament el destí de tots nosaltres. S’ha decantat cap al costat bo, el que tots desitgem en el fons del nostre ésser perquè hem estat creats per a la bondat, la bellesa i la vida. El pecat continua existint i ens fa la guitza contínuament. La injustícia és el nostre pa de cada dia. Continua havent-hi guerres, misèria i malalties. Ens continuem morint, a vegades millor i a vegades pitjor. Però res d’això no té la darrera paraula. Déu no ens ha abandonat i ha apostat del tot per nosaltres. Era tot o res. I ha guanyat el tot.

Ara ens cal fe. No una fe que ens consoli en la desgràcia. No un engany per a no perdre les ganes de viure. Ens cal fe per començar a viure com a vencedors del mal i de la mort. Ens cal fe per a posar-nos del costat de la justícia, el bé, la bellesa i la veritat. I anticipar d’aquesta manera el final d’una partida que ja tenim guanyada.

Hi ha gent superba en el món que diu que acollir, compartir i perdonar és cosa de perdedors. Que el món és dels que competeixen, conquereixen i dominen. Pitjor per ells. Encara no han entès què vol dir que Crist ha ressuscitat. Fem foc nou, netegem-nos bé del llevat del pecat, procurem viure des d’ara d’una manera digna de la vida nova que ell ens ha regalat.

Jordi Vila Borràs

No és cap quimera (Lc 24,1-12)

Als apòstols els semblà una quimera aquella història que explicaven les dones sobre el sepulcre buit i els dos homes amb vestits resplendents que els anunciaven que Jesús ha ressuscitat. També a molta gent avui dia li sembla una quimera que en ple cap de setmana de vacances de primavera unes quantes persones ens reunim al voltant d’una foguera i ens disposem a entrar en una església fosca i buida per celebrar la festa més important de l’any.

Sí, els qui tenim la gosadia d’anomenar-nos cristians formem part també d’aquesta societat descreguda, i per això ens cal, un cop asseguts als bancs, fer memòria. Reviure llargament tota la història de la relació de Déu amb nosaltres i amb la humanitat. Recordar que Déu és el nostre origen i fonament, que es va escollir un poble entre molts altres per educar-lo pacientment i crear el substrat necessari perquè la Paraula divina pogués plantar la seva tenda entre nosaltres. Tanmateix, tot semblava indicar que el pla de Déu anava abocat al fracàs. El Fill de Déu encarnat va experimentar el rebuig del poble i va morir a la creu. Però Déu no es fa enrere. La contumàcia en el pecat i la irreversibilitat de la mort ens deixen sense esperança, però Déu no deixa mai de generar vida i amor. La flama de Déu mai no s’apaga. I passa el que ningú podia esperar. Jesús ha ressuscitat.

Ho celebrem amb el cant de l’al·leluia i ho experimentem per mitjà del baptisme. Sí, pel baptisme ja participem de la mort i la resurrecció del Senyor, ja vivim de la llavor de vida eterna que ha estat plantada en nosaltres. Per això avui renovem la nostra professió de fe i som aspergits amb l’aigua de la font baptismal.

I el Senyor mateix es fa present entre nosaltres en l’eucaristia. Ell s’apareixia als deixebles astorats, com llegirem en alguns evangelis del temps de Pasqua. Ell se’ns apareix ara en les espècies del pa i el vi consagrats. I se’ns dona com a aliment de vida eterna. Que aquesta vida nova que tastem aquí vora l’altar s’escampi, per mitjà del nostre testimoni, per aquest món nostre tan necessitat d’esperança, de vida i de goig veritables.

Jordi Vila Borràs

Déu, rei, home (Jn 18,1-19,42)

“Soc jo”. Ho va dir Jesús tres vegades quan els guàrdies i els soldats el van anar a buscar. Les dues primeres van caure per terra. A la tercera, va dir a Pere que guardés l’espasa a la beina. “Jo soc” és un nom diví. És Déu mateix qui s’encamina a la Passió de manera conscient, lliure i pacífica. Aquesta és la missió que ha vingut a complir, enviat pel Pare.

Jesús ho confirma davant de Pilat. No el reconeix com a jutge perquè és ell qui ha vingut a portar el judici definitiu a la terra, i ningú no pot jutjar Déu. Declara que és rei i que ha vingut a donar testimoni de la veritat. Completament encegats, els jueus rebutgen la veritat i la reialesa divina, que tant havien defensat els profetes, i professen la més gran apostasia: “No tenim cap rei fora del Cèsar”.

En un darrer intent per salvar Jesús, a qui considera innocent, Pilat el fa assotar i el presenta davant la multitud, esperant despertar la seva compassió. “Aquí teniu l’home”. Com passa sovint en l’evangeli de Joan, aquesta frase diu molt més del que sembla. Jesús és l’Home nou, el qui ha vingut a rescatar la vella humanitat del pecat i de la mort. És el nou Adam. “Tot s’ha complert”. Són les darreres paraules que pronuncia Jesús des de la creu. Es pensen que han acabat amb ell, que el seu missatge ha estat definitivament desactivat, que ja no se n’hauran de preocupar més. Però no, la mort no és el final sinó un temps de repòs que culminarà en la resurrecció.

Vivim, doncs, la mort de Jesús amb gravetat però sense tristesa. Amb la gravetat de veure les dinàmiques de violència, d’injustícia, de mentida i d’indiferència que el van dur a la mort i que, malauradament, continuen vigents en el nostre món d’avui. Però això no ens condueix a la desolació. Vivim en l’esperança de la victòria definitiva de Jesús. Ell ho ha anunciat: tot s’ha complert. Esperem la resurrecció.

Jordi Vila Borràs

Ultima dispensatur (Jn 13,1-15)

Estudiant a la Facultat de Teologia de Catalunya vaig conèixer una antiga màxima que seguien aplicant molts professors: Prima non datur et ultima dispensatur, que vol dir que a la primera i a l’última classes del curs no es dona matèria d’examen. Això no significa que no es faci res. La primera classe és la presentació del professor, de la matèria, de la metodologia i la bibliografia. L’última és a vegades la més interessant: alliberats, professor i alumnes, de la pressió d’haver d’impartir i d’assimilar nous continguts, s’obre un diàleg sobre allò que uns i altres considerem fonamental al voltant de la temàtica tractada. Es fa una síntesi de coneixements i de vida que va molt més enllà de l’àmbit purament acadèmic.

L’últim sopar de Jesús amb els deixebles és també en certa manera l’última lliçó. No hi ha continguts nous, però els fa una síntesi d’allò més important que el Mestre ha procurat viure i transmetre’ls durant el temps que han estat junts. Els estima fins a l’extrem, i perquè ho entenguin ho escenifica d’una manera ben gràfica. S’ajup i es posa a rentar-los els peus perquè s’adonin d’una vegada que el més gran ha de ser el primer a servir. És un tema que ja havia sortit en altres ocasions i que els costa molt d’assimilar, sobretot a Pere.

No es tracta d’una simple exhortació ni d’una lliçó teòrica, sinó de la clau de lectura de tot el que succeirà demà. En efecte, Jesús és a punt de ser pres i morir en creu. Demà els deixebles no entendran res, però cal donar-los una eina perquè més endavant puguin arribar a desxifrar el sentit de tot plegat.

D’aquí la institució de l’eucaristia. Jesús s’identifica amb el pa i el vi que són a punt de partir i compartir. Jesús es deixarà menjar, es deixarà engolir per la mort juntament amb tots els nostres pecats. Però, quan ressorgeixi amb nova vida, la mort i el pecat hauran estat vençuts per sempre. Ell s’immola per donar-nos vida a tots. No hi ha amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Ell la dona pels amics i fins i tot pels qui el clavaran a la creu.

Cada cop que celebrem l’eucaristia el bisbe o el prevere representen el paper de Jesús davant de l’assemblea. De fet, però, tots som deixebles que vivim astorats el sacrifici de Jesús, el seu amor fins a l’extrem. I tots, sobretot en combregar, esdevenim Jesús que en el món d’avui continua donant la vida per la salvació de tothom. No podem separar eucaristia i servei, no podem combregar sense estimar.

Jordi Vila Borràs

El partit sencer (Lc 22,14-23,56)

Els amants del futbol o d’altres esports veiem sovint els “highlights” d’un partit, que podríem traduir per “moments estel·lars”. Són videos d’un o dos minuts amb els gols i alguna jugada espectacular. Són atractius per la seva brevetat i intensitat, no hi ha temps ni de fer una clucada d’ulls. Però no ajuden a entendre com ha anat realment el partit, quines han estat les fases del joc i les claus del resultat.

Passa una mica el mateix amb les lectures de l’evangeli que fem a cada missa. Unes poques línies, breus però intenses. I fins la setmana que ve. Sempre hi trobem ensenyaments importants, però ens falta una perspectiva de conjunt sobre l’evolució de la vida de Jesús. Avui, excepcionalment, la litúrgia ens dona el partit sencer. Ha estat un esdeveniment de tanta transcendència que no el podem esbocinar. Cal que comencem pel principi i ens hi enganxem fins al desenllaç sense perdre’ns res del que hi passa.

Per això la història de la Passió comença amb el darrer sopar de Jesús, quan ell mateix avança als deixebles el sentit de tot allò que li ha de succeir i els deixa en penyora el signe de l’eucaristia. I aleshores l’anem acompanyant en la seva pregària difícil i nocturna a la muntanya de les Oliveres, en el tumult i la traïció del seu prendiment, en les negacions de Pere, la confessió davant el Sanedrí, la farsa del procés davant d’Herodes i Pilat, la crueltat de la crucifixió, les burles dels soldats… fins a la mort i la sepultura.

Avui celebrem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. L’escenifiquem amb la benedicció dels rams i la processó d’entrada. Va ser un triomf enganyós, que en pocs dies va dur Jesús a la creu, però que va ser el preludi del veritable triomf de la resurrecció que celebrarem diumenge que ve.

Procurem celebrar aquesta setmana, especialment els dies del Tridu Pasqual, vivint amb intensitat el camí que va fer Jesús a la creu i al sepulcre i que va culminar amb l’esclat de la vida nova el diumenge de Pasqua. Són dies imprescindibles per a comprendre el sentit de la vida de Jesús i, en darrer terme, el sentit de les nostres pròpies vides i de tota la història de la humanitat.

Jordi Vila Borràs

Llei de misericòrdia i justícia (Jn 8,1-11)

Quan la llei de Déu cau en mans dels homes ben sovint degenera en injustícia i crueltat. La llei de Déu condemna l’adulteri, és clar. És un gran mal que afecta molt greument la vida familiar i la confiança conjugal. Però, ai las, això es converteix en excusa per a provocar la mort. Ja hauríem de saber que un mal no es pot remeiar amb un altre mal, però encara massa sovint entre nosaltres justícia es confon amb venjança. I, a sobre, resulta que la condemna només recau damunt la dona. De l’home ningú en diu res. Com si no fos col·laborador necessari en el crim. Discriminació femenina present al llarg de tota la història.

Jesús ve a desencallar tot aquest món d’injustícia i de violència contra la dona. Dona temps perquè cadascun d’aquells homes que s’havien congregat amb set de sang i de mort es pugui veure en el mirall de la pròpia vida. Un per un han de reconèixer que no poden exercir una pretesa justícia en nom de Déu perquè ells mateixos són reus de pecat.

És així com la dona queda lliure de l’amenaça de mort. Però encara falta la darrera paraula, la de Jesús. Una paraula divina que sap conjugar justícia de debò i misericòrdia. La misericòrdia del “jo tampoc no et condemno” i la justícia del “no pequis més”. Déu vol anorrear el pecat i alliberar-nos així de tot el mal que provoca. Però ell no confon mai pecat i pecador. Aquella pecadora és una persona, una criatura estimada per Déu, que per damunt de tot vol rescatar-la de la seva prostració i encaminar-la cap a la veritable llibertat i la vida plena. El “ves-te’n” de Jesús a la dona té tot el goig i la frescor que sentim en obrir la porta de la gàbia d’un ocell. O, encara més, l’escalfor del sol damunt la cara d’un malalt que acaba de sortir de l’hospital o d’un reclús que surt de la presó.

Això és el que Déu vol fer amb nosaltres. Tant de bo que sapiguem omplir el nostre món cada cop més de misericòrdia, de justícia i de llibertat. Aquesta és la conversió que Déu espera de nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Paràbola mirall (Lc 15,1-3.11-32)

Com tota obra mestra de l’art i de la literatura, la paràbola del pare i els dos fills et captiva des del primer moment, t’interpel·la i et fa créixer, i a mesura que creixes hi descobreixes noves dimensions.

El fill que marxa de casa és un reflex de la nostra societat actual, que devora voraçment els recursos del planeta, que exigeix solucions immediates, que reclama el dret a la felicitat i l’acaba confonent amb la disbauxa desenfrenada. A la vida pots tenir més o menys sort sense merèixer-ho, però l’experiència ens ensenya que la irresponsabilitat i el desordre s’acaben pagant i que sempre són incompatibles amb la veritable felicitat, perquè el més gran tresor a què pot aspirar una persona és una consciència neta i tranquil·la. Quina paradoxa, el món al revés: està sorgint una generació d’adolescents conscienciats que organitza manifestacions i fa vaga acusant els dirigents actuals d’irresponsables perquè no fan res de seriós per combatre la gran amenaça del canvi climàtic.

Mentrestant, el fill gran que es queda sempre treballant a casa és també un reflex del comportament de la nostra societat. Cada cop tenim més normes a complir, tot està reglamentat i cal comportar-se de manera políticament correcta. I, si ho fas així, et pots sentir autoritzat a actuar de la manera més miserable, sense valors i sense compassió. Vivim en una societat cada cop més freda, correcta en les formes i buida en el fons.

I, davant de tot això, el pare de la paràbola és el Déu que no renega mai de nosaltres i que no perd la paciència malgrat tantes misèries. El Déu que ens acull quan hem tocat fons i que ens va educant amb tota delicadesa i espera pacientment que se’ns estovi el cor.

Aquesta paràbola és com un mirall. Ens podem reconèixer, més o menys clarament segons la història de cadascú, en tots dos germans. I en el pare reconeixem Déu, és clar, però també albirem el que tots nosaltres som cridats a esdevenir. Perquè Jesús va dir: Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare (Lc 6,36).

Jordi Vila Borràs

El sí per a tota la vida (Lc 1,26-38)

Avui celebrem l’inici del dia més gran de la història humana, del dia sense ocàs dins del qual tots naixem, vivim i morim, caminant cap a la vida eterna: el dia de la nostra salvació.

Celebrem el dia de la trobada entre la iniciativa inaudita i libèrrima de Déu, que s’aboca vers nosaltres sense tenir-ne cap necessitat, per pur amor, i la disponibilitat obedient i coratjosa de Maria, la noia que va dir que sí sense demanar explicacions, només perquè Déu li ho demanava.

Ningú se’n va adonar, tot va succeir en la més estricta intimitat d’una cambra en una petita llar de Natzaret, aquell poble de qui ningú havia sentit a parlar. L’àngel hi va trobar una noia totalment oberta a escoltar la crida divina que li parlava al cor i a respondre-hi amb el sí més incondicional que mai hagi estat pronunciat.

Ara que hi ha dies mundials i internacionals per a tot, avui podríem celebrar el dia internacional de la vida interior. Aviciats com estem a tota mena d’estímuls externs que ens arriben per mitjà de tota mena de pantalles i auriculars, convé recordar que l’experiència de Maria es va congriar en el silenci i la pregària contemplativa.

I, posats a demanar, proposo també que celebrem el dia del sí per a tota la vida, quelcom que avui sembla utòpic però que Maria va admetre amb tota naturalitat. Un sí que és possible perquè és resposta al gran sí, a la iniciativa primordial d’un Déu que, em repeteixo, sense tenir-ne cap necessitat i per pur amor, surt de si mateix per encarnar-se en la persona de Jesús, el Fill de Maria, nascut a la vida mortal perquè nosaltres puguem néixer a la vida eterna.

Jordi Vila Borràs

Tots podem acabar igual (Lc 13,1-9)

Quan ens passa alguna desgràcia sempre hem de trobar algun culpable. I, si no n’hi ha o no el coneixem, ens l’inventem. Així podem prendre represàlies contra ell. Una mena de lògica primitiva, gairebé instintiva, ens diu que un mal s’ha de compensar amb un altre mal. I acabem per creure que el món funciona així.

Podríem posar mil exemples. Quan una dona és maltractada, sempre hi ha qui pensa que alguna cosa deu haver fet. Quan es produeix un accident entre dos vehicles, un sempre acostuma a pensar que la culpa és de l’altre. Quan una persona que estimem pateix una malaltia greu, sovint pensem: pobre, és injust, quin mal ha fet?

Al llarg de la història sempre hi ha hagut col·lectius que han exercit el paper de bocs expiatoris de tots els mals de la societat, d’ase dels cops a qui podem estovar impunement: les bruixes, els jueus, els gitanos, els maçons… Ara aquest paper l’ha d’assumir moltes vegades l’Església. No és gens còmode, però el podem viure com una oportunitat que se’ns presenta de configurar-nos més al Jesús de la Passió.

¿Quantes vegades passem les culpes a Déu? Si uns galileus van ser morts pels soldats romans al recinte del temple mentre oferien un sacrifici, la culpa era dels soldats i en darrer terme del governador Pilat. Si la torre de Siloè va caure i va provocar víctimes, la culpa era del mestre d’obres encarregat del seu manteniment. Però la gent atribuïa aquestes desgràcies a un càstig diví. També avui, quan s’esdevé un desastre per causa de les forces de la natura, com pot ser un terratrèmol o un huracà, que encara no comprenem del tot ni som capaços de controlar, sempre és Déu qui se les acaba carregant.

Jesús ens diu que tots acabarem igual si no ens convertim. No és cap amenaça, és un advertiment ben real. Avui dia som més conscients que mai dels efectes de l’activitat humana sobre la natura. El canvi climàtic, la contaminació, l’exhauriment dels recursos del planeta són realitats que ja han començat a afectar-nos, començant pels sectors més pobres de la humanitat, i que acabaran arrossegant-nos a tots a la destrucció. Tots podem acabar igual si no ens convertim, si no canviem els nostres mals hàbits, si no comencem a tenir cura del planeta, si no passem de l’actitud d’explotadors i depredadors a la de cuidadors, custodis, conreadors i restauradors. La culpa no serà de Déu sinó del nostre mal cap.

Som la vinya del Senyor. Ell espera de nosaltres fruits de bondat. Ens ha creat a imatge i semblança d’ell, i això vol dir que som capaços d’estimar i que participem de la seva capacitat creadora. No podem crear un món del no res, però podem cocrear amb ell. És ara el temps favorable, és ara que ell espera de nosaltres aquestes fruits de conversió. No triguem més.

Jordi Vila Borràs