Josep somniador (Mt 2,13-15.19-23)

Fins tres somnis de Josep apareixen en l’evangeli d’avui. Quan titllem una persona de somniadora volem dir que té tendència a evadir-se de la realitat, que no toca de peus a terra. Aquestes persones són poc fiables i no en fem gaire cas.

Però els somnis de Josep són missatges divins, manifestacions del lloc que Déu li ha reservat en el seu pla de salvació. No són simples cabòries, sinó crides a participar en el projecte diví.

Les grans aventures humanes són realitzacions de somnis concebuts en la ment d’un geni. L’ascensió a l’Everest, el viatge al pol sud o a la lluna, la volta al món, el quadre de la Gioconda o la Divina Comèdia del Dant són fruit d’un somni i de molt d’esforç per a fer-lo realitat.

Les famílies també són el fruit d’un somni. O, més ben dit, la fecundació mútua de dos somnis. Gran part de la crisi actual de les famílies potser ve de la manca de somnis compartits.

A vegades comento a les parelles que es preparen al matrimoni que tots tenim un somni de vida familiar ideal, que parteix del que hem viscut de petits a casa, sigui per a reproduir-ho o per a evitar-ho. Hi ha qui somia una gran taula parada plena d’infants i de rialles. Hi ha qui s’imagina un niu exclusiu d’amor sense cap destorb. Hi ha qui s’imagina un sofà, un gat i un televisor, hi ha qui es veu corrent mil aventures pels quatre cantons del món… Però la majoria de les parelles d’avui reconeixen que han començat a viure junts sense haver parlat mai de quin és el seu somni, sense haver fet un projecte.

Quin és el millor projecte per a la vida d’una persona? Quin és el millor projecte per a una parella? El que Déu ha pensat per a ells. No serà segurament el més fàcil, el més còmode, el menys arriscat. Però serà el que els farà més feliços i portarà les seves vides a plenitud. Aquest és el projecte que va assumir la Sagrada Família.

Jordi Vila

Val la pena obrir (Jn 1,1-18)

«Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». Quan sentim que no hi havia lloc a l’hostal per a aquella parella que anava de part, ens indigna el cor endurit d’aquella gent de Betlem que no els va obrir la porta de casa i no els va oferir una estada digna.

Però potser no han canviat tant les coses en vint segles i escaig. La nostra societat europea no destaca precisament per les portes obertes i les llars acollidores, sinó per les fronteres amb tanques feridores i pels desnonaments.

Què va fer que Maria i Josep trobessin les portes tancades? ¿La por a la incomoditat, a la pèrdua de benestar dels qui s’estaven tranquil·lament a casa seva o dels que s’allotjaven a l’hostal? ¿Una desconfiança malaltissa, la por que aquella parella fos l’esquer d’una emboscada?

Avui dia no som tan diferents. Posem en perill l’equilibri ecològic i climàtic del planeta perquè no volem renunciar a la comoditat dels nostres cotxes particulars o dels nostres aparells de calefacció i aire condicionat. Els nostres cotxes consumeixen biodièsel provinent de terrenys agrícoles de països on hi ha gent que passa gana, i ens canviem de mòbil compulsivament sense preocupar-nos de les guerres i la corrupció provocades per l’extracció del coltan a l’Àfrica. Val més no obrir la porta, val més no mirar, no saber…

Després de tants anys de viure en una societat plural i multiètnica, encara prejutgem la gent i, abans de conèixer-la, la classifiquem segons l’origen cultural, la llengua, el color de la pell… Com si encara no haguéssim après que a tot arreu hi ha gent bona i gent desencaminada.

«Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu». Quan sortim de la rutina, de fer el que sempre ens han ensenyat que tenim dret a fer, i ens decidim a consumir menys, a compartir el que tenim i no solament a donar la roba que ens fa nosa a l’armari, quan ens decidim a trencar el nostre cercle tancat de relacions i conèixer persones realment diferents, siguin els avis de la residència, les parelles d’intercanvi lingüístic o els veïns nous de l’escala, neix una llum enmig de la foscor i un cor d’àngels canta glòria dalt del cel i anuncia la pau a la terra.

Nadal ens diu que val la pena arriscar-se a la tendresa i a l’abraçada, que val la pena obrir les portes i fer-se vulnerable, que val la pena deixar que vingui a nosaltres la Paraula de Déu i la Llum veritable.

Jordi Vila

Vèncer la sospita confiant en Jesús (Mt 1,18-24)

L’any 1965, Paul Ricoeur va qualificar Marx, Nietzsche i Freud com a “mestres de la sospita”. Entre tots tres han qüestionat molt seriosament la sobirania de la raó en què es basava la filosofia moderna des del “penso, per tant existeixo” de Descartes. Hi ha tants condicionants externs i interns que ens afecten, que ja no podem saber si de debò creiem, volem, pensem el que ens sembla que creiem, volem i pensem.

Aquesta sospita filosòfica, que de fet és una sospita noble perquè ens ajuda a aprofundir més en el coneixement del nostre ésser, s’ha anat encomanant a tots els àmbits de la vida humana i ha anat degenerant en una desconfiança malaltissa. Abans es tancaven els tractes amb una encaixada de mans, ara no ens podem fiar ni dels papers signats al banc. El compromís matrimonial és per a tota la vida, però no ho sembla vista l’abundància dels divorcis i la facilitat amb què es tramiten.

Viure en la desconfiança és tremendament incòmode. Ens porta a tancar-nos en nosaltres mateixos, a preferir la seguretat a la llibertat, la crítica a la proposta, la distància a l’abraçada.

El dubte de Josep havia de ser terrible: què havia de fer amb la seva promesa, que esperava un fill que no era d’ell? El problema de Maria també havia de ser molt gran: com expliques al teu promès que el fill que esperes és fill de Déu? L’assumpte devia estar ben encallat, perquè va fer falta que l’àngel s’aparegués en somnis a Josep, li expliqués el que passava i li deixés clara la seva missió. Això va permetre que Josep sortís de l’atzucac i es convertís en l’espòs i pare fidel i sol·lícit de Maria i de Jesús.

La nostra societat es troba també en un carreró sense sortida, en un terreny relliscós que no ens permet mantenir l’equilibri. Lluís Duch ho ha retratat clarament: la nostra societat no aconsegueix transmetre els valors a les noves generacions perquè la família, l’escola i l’Església, com a grans institucions transmissores, han perdut credibilitat. La gent es fia més dels mitjans de comunicació que dels pares, els mestres i els mossens.

Ens cal un punt de referència sòlid, un horitzó on fixar la vista per tal de no marejar-nos enmig de la tempesta. Per què no pot ser Jesús? Ell és el Déu amb nosaltres, ell ha mantingut la seva divinitat enmig de les contingències de la vida humana, ell ha dut a terme el pla de Déu malgrat totes les contradiccions amb què s’ha hagut d’enfrontar.

Quan posem la confiança en Jesús, encara que la tempesta no minvi al nostre voltant, podem convertir-nos en restauradors de confiança per a la nostra societat. Aquesta també és una manera de ser bona notícia, evangeli per al món d’avui.

Jordi Vila

És el qui ha de venir (Mt 11,2-11)

Només és una impressió, i potser vaig errat, però em fa l’efecte que quan era infant i jove (parlo dels anys seixanta i setanta) hi havia més gent esguerrada: coixos, cecs, tolits, nans… Encara hi havia alguns mutilats de guerra, i la medicina no tenia tants recursos com ara.

Això em fa pensar que, de fet, tots estem esguerrats d’alguna cosa, encara que no es vegi. Tots ens hem quedat a mig fer o tenim alguna peça defectuosa, tant al cos com a l’ànima. El pecat no ens ha deixat desplegar tota la bellesa i les capacitats que hi ha en nosaltres. Ni que tinguem un cos perfecte, tots anem mancats de generositat, veracitat, confiança, esperit de sacrifici, fidelitat i tantes altres qualitats que caracteritzen l’ésser humà com cal.

Quan pregunten a Jesús si és el qui ha de venir, respon dient que «els cecs hi veuen i els coixos caminen»: posem que això es refereix a l’àmbit de les capacitats físiques de l’ésser humà, que el fan capaç de conèixer el seu entorn i de situar-s’hi. «Els leprosos queden purs, els sords hi senten»: la lepra suposava l’exclusió de tota relació social, i la sordesa incomunica. «Els morts ressusciten» i així queda vençuda la limitació més radical, la destrucció de la persona. «Els desvalguts senten l’anunci de la bona nova»: la vida per fi té sentit, el món per fi té futur.

El que ens mou a creure no és la coherència interna de les veritats de fe, la bellesa pura de la doctrina evangèlica o la santedat i l’entrega heroica de tants bons cristians. En el món hi ha altres doctrines coherents i elegants que gaudeixen de seguidors exemplars. El que ens mou a creure en Jesús és que, com més ens posem en sintonia amb ell, més creixem en humanitat i en felicitat, més ens acostem a la plenitud humana.

«Feliç aquell que no quedarà decebut de mi». Avui pensem que la nostra realització personal depèn de la cura que posem en cuidar de nosaltres mateixos, del domini de certes tècniques de relaxació, motivació i autoajuda, d’allunyar tota persona o cosa que ens pugui fer ombra. En canvi, Jesús ens diu que el camí de l’autèntica felicitat i realització plena és donar-se als altres, sortir d’un mateix, assumir la pròpia creu, donar la vida.

Joan era un personatge estrafolari, fora d’època, un profeta aparegut molts segles després de l’últim profeta. Però Déu es va manifestar en ell. També nosaltres, amb les nostres limitacions, hem estat posats per Jesús com a testimonis seus. No es tracta de guanyar-nos el públic amb un discurs amable, que Joan no tenia, ni amb una aparença exquisida, sinó de deixar que Jesús creixi en nosaltres. Que, a mesura que aprenem a estimar i ens donem als altres, ens sentim cada vegada més vius, menys dependents de les nostres limitacions humanes, que sempre hi seran, més capaços de comunicar-nos i de veure en tot ésser humà un germà, més feliços perquè sabem que tota vida té sentit.

Jordi Vila

La festa de la gratuïtat (Lc 1,26-38)

Acabem de celebrar a Vila-seca la V Portada de la Mare de Déu de la Pineda. És impressionant veure com, sense grans plataformes mediàtiques, la Mare de Déu continua tenint una gran capacitat de convocatòria i tocant la fibra sensible fins i tot de moltes persones que no tenen una gran pràctica religiosa. Tant de bo que, com veiem en alguns passatges de l’evangeli, ella ens continuï indicant el camí del seguiment del seu Fill.

A vegades ens pensem que això de la vida cristiana és qüestió d’esforç. Dedicar temps a la pregària, ser solidari i amable amb els altres, perdonar, donar testimoni de la fe… És difícil, cal anar a contracorrent, cansa i sempre ens quedem a mitges… però tot és qüestió de proposar-s’ho.

Semblaria, doncs, com si el bon cristià fos digne d’admiració i mereixedor del premi diví. Gairebé sembla com si Déu s’hagués d’inclinar davant del sant i dir-li: gràcies perquè ets tan bona persona.

Avui celebrem la immaculada concepció de Maria. Això vol dir que, des d’abans que nasqués, sense que ella hagués fet cap mèrit, Déu ja l’havia preparada i escollida perquè fos la Mare del seu Fill. És, doncs, la festa de la gratuïtat.

Nosaltres no hem estat concebuts immaculats. Arribem a aquest món ferits, tacats pel pecat que embolcalla el gènere humà. Però Déu ens ha omplert també de dons immerescuts. Si existim cadascú de nosaltres, és perquè Déu ens ha somiat i ha donat un propòsit i un sentit a la nostra vida dins el gran mosaic de la història de la humanitat.

Agraïm a Déu tot el que tenim, i procurem posar al servei dels altres tot el que ell ens ha donat gratuïtament. Això és el que va fer Maria, des del sí que va respondre a la crida de l’àngel fins a l’acompanyament maternal als deixebles que es trobaven recollits en pregària esperant l’Esperit Sant.

Jordi Vila

Desperteu (Mt 24,37-44)

Si Jesús diu “vetlleu” és perquè parla a homes que ja estan desperts. Segurament a molts de nosaltres ens hauria de dir “desperteu”. “El Regne de Déu és a prop… és enmig vostre”. Aquest era un tema recurrent en la predicació de Jesús. Amb això vol dir que des del principi, quan va crear el paradís, Déu volia un món digne d’ell, un regne governat per l’amor, la justícia i la pau. És evident que de bon començament els homes ho hem espatllat: recordem la desobediència d’Eva i Adam, la violència de Caín… Però Déu no es fa enrere i s’encarna perquè el seu Regne pugui obrir-se pas entre nosaltres. El Fill de l’home ve, no pas a castigar i a expulsar, sinó a reparar, a acollir, a estimar. Ve a donar-nos el seu Esperit perquè el món pugui canviar de fesomia. Que no ens passi de llarg, que no ens agafi desprevinguts i adormits. Fem-nos un petit examen de consciència. ¿M’afecta la pobresa que s’estén al nostre voltant? ¿Em revolta un sistema econòmic que permet que les empreses puguin enviar treballadors a l’atur per tal d’augmentar els seus beneficis? Davant la violència de gènere, ¿he fet alguna cosa per augmentar el mutu respecte entre dones i homes? ¿Pateixo amb les famílies trencades i amb els fills ferits i desorientats per la separació dels seus pares? ¿Miro amb respecte i amb sensibilitat la lluita dels pobles que lluiten pacíficament per la seva llibertat i el seu reconeixement? ¿Sóc conscient del drama, de la injustícia, de la violència, del sofriment, de la hipocresia que s’amaguen darrera de cada avortament, per legal que sigui? Podríem omplir pàgines amb preguntes semblants. Cada notícia del diari, cada esdeveniment que afecta un veí nostre, pot ser una crida de Déu, un signe de la presència del Fill de l’home entre nosaltres, que es fa present especialment en els qui tenen fam, els malalts, els presos, els forasters… Que no ens agafi despistats. Jordi Vila