Consol i vida eterna (Lc 11,17-27)

Jesús és la resurrecció i la vida, i per això li encomanem els nostres difunts. I no sols els nostres sinó tots, fins els que no hem conegut en vida, perquè aquesta commemoració d’avui té dimensió de pregària universal, sense exclusions.

En el nostre pas per aquesta vida podem fer i desfer moltes coses i podem deixar una petjada més o menys profunda en la vida de moltes persones. L’aigua del riu avança sense parar cap al mar, però va deixant al seu pas energia produïda en els salts de les centrals hidroelèctriques, vida en els camps que ha regat, nutrients en els sediments que ha arrossegat. Així mateix les nostres vides deixen rastre, i tant de bo que sigui ben positiu.

Tanmateix, fins i tot aquests rastres que deixem acabaran esvaint-se i es perdrà la memòria del nostre pas per aquest món. Però Jesús ens assegura que Déu no permetrà que es perdi ni un dels nostres cabells. El nostre rastre és efímer, però el que Jesús ha deixat en el nostre món i en cadascú de nosaltres dura per sempre. És ell qui ens rescata de la mort, no pas els nostres mèrits ni les nostres bones obres. Per això és tan important encomanar els difunts a Jesús. El seu record és consol per a nosaltres, i la nostra pregària és vida eterna per a ells.

Jordi Vila Borràs

Sants de la porta del costat (Mt 5,1-12a)

Quan parlem de sants no hem de pensar en un exèrcit ben uniformat marcant el pas en una desfilada. Cada un dels sants i santes és un personatge únic i irrepetible, com ho som de fet tots els éssers humans. Només cal, a tall d’exemple, fixar-nos en els perfils dels darrers sants, canonitzats fa poques setmanes.

John Henry Newman, professor de la Universitat d’Oxford i sacerdot anglicà, que va treballar molt per renovar l’anglicanisme fins que va entrar a l’Església catòlica. Partidari del diàleg amb el món modern, el papa Lleó XIII el va crear cardenal. És considerat un precursor del concili Vaticà II.

Marguerite Bays, laica suïssa, cosidora d’ofici, que va decidir viure en celibat i dedicar-se en cos i ànima a la pregària i a l’apostolat en la seva parròquia fent de catequista, ajudant els pobres i visitant els malalts. Va viure una unió tan intensa amb Jesús que va rebre en la seva carn les ferides de la creu de Jesús.

Giuseppina Vannini, religiosa italiana. Els problemes de salut la van privar de ser admesa a les Filles de la Caritat, però el seu director espiritual la va animar a fundar una congregació dedicada a la cura dels malalts amb el nom de Filles de Sant Camil.

Mariam Thresia Chiramel, religiosa índia de ritu siro-malabar, una gran mística que va rebre també els estigmes i altres signes com a mostra d’unió amb Jesús i amb Maria. Va treballar molt en el servei als pobres i als malalts i, guiada sempre per un director espiritual, va passar per diverses congregacions fins que va fundar les Germanes de la Sagrada Família.

Dulce Lopes Pontes, coneguda com Irmã Dulce, una religiosa brasilera que va treballar en els sectors més pobres de Bahia. Entre moltes altres coses va fundar el primer moviment obrer cristià de la ciutat i diverses escoles, hospitals i centres socials. Va arribar a ser un personatge molt popular al Brasil, fins al punt de ser presentada com a candidata al premi Nobel de la Pau. Només són cinc persones, però hi trobem ja una gran pluralitat: homes i dones, intel·lectuals i obrers, amb bona o amb mala salut, vivint al convent o a casa seva… Hi falta alguna persona casada, és cert, però també n’hi ha, i no pas pocs.

Fins ara hem parlat només dels sants oficials, els que consten al santoral de l’Església catòlica. És natural que entre ells hi hagi molts fundadors, perquè tenen al darrere tota una congregació que s’ha ocupat legítimament d’enaltir la memòria de la persona que ha inspirat la seva manera de viure la fe cristiana. Però avui, diada de Tots Sants, celebrem també tots els sants i santes anònims, els que el papa Francesc anomena els “sants de la porta del costat”, gent normal i corrent que ha viscut a la seva manera l’esperit de les benaurances, que és l’esperit de Jesús, i que ara participen de la benaurança eterna al cel.

Perquè la santedat no és un privilegi d’uns quants elegits, com ho són la fama, la riquesa o el poder. Només uns quants poden arribar a ser famosos, multimillionaris o líders mundials, però tots som cridats a viure la santedat. El mateix nom de la festivitat d’avui és tota una provocació: “tots sants”. Sí, que ningú no es quedi sense la seva quota de santedat, perquè aquesta és al capdavall la raó per la qual Déu ens ha creat: perquè siguem sants, ja que ell és sant, i així puguem participar del seu goig i de la seva vida.

Jordi Vila Borràs

Vergonya sana (Lc 18,9-14)

Quan una persona es prepara per a una entrevista de feina, sempre li diuen que ha de mostrar-se segur, tranquil i confiat en les seves capacitats. En escriure el currículum, ha de deixar ben clares les seves fortaleses i amagar les debilitats. Ja sigui en tant que ciutadans, clients o empleats, sabem que sempre hem d’anar alerta per tal de reclamar els nostres drets i evitar que ens enganyin, ens menystinguin o abusin de la nostra bona fe.

Tot això està molt bé i segurament ha de ser així, però no deixa de ser cansat. Per això tots necessitem un lloc on relaxar-nos, on mostrar les nostres febleses i els punts vulnerables sense por de ser rebutjats o ferits, un lloc segur on compartir una intimitat que en altres àmbits seria inadequada. Generalment aquest lloc tan important i sensible és la família, i és per això que ens importa i ens afecta tant tot el que hi succeeix, sigui per a bé o per a mal.

Quan preguem, no ens hem de presentar davant de Déu com si l’haguéssim de seduir: “mira que bo que soc, fes-me planer el camí de la vida i em posaré de part teva, tots dos hi sortirem guanyant…” No hem de fer tampoc de la pregària una reclamació de drets: “jo que compleixo els manaments i em porto bé amb tu i amb tothom, tinc dret a esperar de tu una recompensa en forma de salut, pau i felicitat…”

La nostra pregària ha de ser sempre humil. La veritable humilitat no és afectada, no és una estratègia per mirar de caure-li bé a Déu. És el reconeixement de la nostra realitat més bàsica: som humus, som terra. Tot el que som ho hem rebut de Déu, la vida ens ha estat regalada sense cap mèrit nostre. Per això davant de Déu no hem de reclamar drets sinó que hem d’agrair dons.

La pregària sincera sempre és agraïda, i en els moments més lúcids i autèntics també és vergonyosa. No parlo d’una vergonya malaltissa o de la timidesa que molts sentim quan la gent clava la mirada en nosaltres o hem de parlar en públic. Parlo de la consciència que no estem a l’altura dels dons rebuts, que som estimats molt més del que nosaltres arribarem mai a estimar, que Jesús ha patit i ha mort a la creu per nosaltres pecadors. Als ulls del món podem ser bones persones i tenir un historial impecable. Tanmateix, quan ens posem de debò davant de Déu, sense fer comèdia, no podem fer altra cosa que dir: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”.

Jordi Vila Borràs

Justícia divina, injustícia humana (Lc 18,1-8)

Sembla providencial que precisament avui ens toqui llegir aquest evangeli del jutge sense entranyes. Prou que ho sabem que el sistema judicial és lent i fal·lible, com totes les realitats humanes. Per això prefereixo dir-ne sistema judicial i no justícia, perquè la justícia no pot ser injusta, i els jutges a vegades en són, d’injustos, i no sols als camps de futbol.

El que és sorprenent de l’evangeli d’avui és que Jesús ens demana paciència i perseverança davant de la lentitud de la justícia divina. Quan anem a un plet terrenal, ja sabem que ens tocarà proveir-nos d’un bon advocat i carregar-nos de calma, tranquil·litat i bons aliments abans no es resolgui la sentència. Però, si Déu és un jutge just i infal·lible, per què es fa pregar? Per què a vegades sembla que no ens escolta? Sí, ja ho sabem que per a ell mil anys són com un dia i un dia com mil anys, però per a nosaltres no. Per què no ho té en compte?

Doncs segurament perquè Déu no és com aquell jutge sense entranyes, sinó tot al contrari. Té més entranyes que nosaltres. La nostra justícia consisteix a salvar l’innocent i destruir el culpable. I això es pot fer de manera expeditiva. Però la justícia de Déu és misericordiosa. Ell vol que tothom se salvi i arribi al coneixement de la veritat. I això demana temps, és un procés lent i pacient de creixement i maduració, sempre exposat a accidents que encara l’endarrereixen més.

Mentrestant, ens toca fer allò que Jesús ens recomana. Pregar amb perseverança. Reclamar amb paciència que Déu faci justícia a tothom. D’això en diem esperança. L’esperança cristiana no és l’optimisme de pensar que tot anirà bé i que en llançar la moneda a l’aire sempre sortirà cara. L’esperança cristiana és confiar que, passi el que passi, Déu no se’n desentén i al final, no sabem quan ni com, tot acabarà bé.

La pregària perseverant, doncs, no és perquè Déu no s’oblidi de nosaltres, per cridar-li l’atenció i importunar-lo com calia fer amb aquell jutge sense entranyes. Déu no és així. La pregària perseverant és perquè nosaltres sapiguem mantenir l’esperança, perquè no perdem la confiança, l’ànim i la valentia que calen per a viure estimant el bé, la veritat i la pau enmig d’un món que sembla voltar sense rumb. Sí, el Fill de l’home vindrà malgrat tot.

Jordi Vila Borràs

Curat i salvat (Lc 17,11-19)

Crida l’atenció que entre aquests leprosos que es van presentar davant Jesús hi hagués tant jueus com samaritans. Uns i altres havien estat expulsats dels seus pobles i havien acabat trobant-se a la frontera, en terra de ningú. Membres de dues ètnies que es detestaven, ara, units per la desgràcia i l’exclusió, feien un sol equip que mirava de sobreviure com podia. La trobada amb Jesús els ofereix una oportunitat única. Fan cas de la seva ordre, que no deixa de ser una cosa ben senzilla: anar a presentar-se als sacerdots, que són els qui tenen autoritat per certificar que han estat curats i ja no són impurs. I, mentre fan camí, queden purs de la lepra.

Aquí s’ha acabat la seva desgràcia comuna, i aquí es desfà el grup. De la majoria d’ells no se’n sap res més, i això ens permet suposar que van obtenir el certificat de puresa, van tornar als seus pobles i es van reincorporar a la vida de sempre. Com si no hagués passat res. Però un d’ells, precisament un samarità, no va seguir el camí dels altres. En comptes d’anar a veure els sacerdots, tornà enrere ple d’alegria per donar gràcies a Jesús i glòria a Déu. Ell no podia continuar com si res. Havia obtingut la salut, com tots els altres, però havia rebut també la fe en Jesús, i això era per a ell molt més important que la declaració de puresa dels sacerdots i el retorn a la via d’abans. Per a ell ja res no podia tornar a ser igual. Per això Jesús li diu: «La teva fe t’ha salvat».

Quan ens reunim en assemblea per celebrar l’eucaristia, no som tan diferents d’aquells deu leprosos. També entre nosaltres hi ha jueus i samaritans, en sentit figurat: llengües diverses, postures polítiques i interessos molt plurals, segur… Ara bé, si ens tinguéssim prou confiança, si ens atrevíssim a obrir el cor, segur que ens adonaríem que molts de nosaltres venim a l’església amb la secreta esperança que Jesús ens curi d’alguna cosa, que mitigui el nostre dolor… El més important, tanmateix, és que arribem a adonar-nos, com aquell samarità, que Jesús ens dona molt més del que nosaltres hem vingut a demanar-li.

A començament de curs augmenta la participació a les misses de les parròquies. Apareixen les famílies dels infants que han començat la catequesi i es preparen per a rebre la primera comunió. Ho fan amb il·lusió, esperant de viure una bonica experiència. Tots hi posem de la nostra part per intentar que sigui així. Ara bé, la qüestió clau és saber què en quedarà després. ¿Tot plegat servirà perquè els infants i les famílies senceres facin una trobada amb Jesús de cor a cor i es decideixen de continuar la vida al seu costat? Tant de bo! Que l’exemple d’aquest leprós samarità ens serveixi d’estímul.

Jordi Vila Borràs

Més i millor fe (Lc 17,5-10)

Quan els apòstols van demanar a Jesús que els donés més fe, segur que no s’esperaven la resposta que els va etzibar. El gra de mostassa és la més petita de les llavors, de manera que és com si Jesús els hagués dit “no presumiu de fe, tant de bo que en tinguéssiu tan sols una mica de no res”.

La veritat és que quan algú em diu que té molta fe em poso a tremolar. M’ho diuen persones que afirmen tenir molta fe en qualsevol marededéu però que no les veuràs mai a l’església, com si encara no sabessin que si venerem Maria és precisament perquè és la Mare de Jesús, i els seus deixebles ens trobem cada diumenge en celebrar l’eucaristia. A vegades, quan visito el tanatori, em diuen: “com li ha pogut passar això a ella, que tenia tanta fe?” – com si la gent creient no s’hagués de morir.

Ho deixo com a pregunta perquè ningú no s’escandalitzi: ¿la fe ens ha de protegir dels perills d’aquesta vida? ¿Com es curen les malalties, amb medecines o amb rosaris? Si un mosso ens multa per excés de velocitat, ¿li podem dir que no corríem cap perill perquè estàvem resant a sant Cristòfol? Si un estudiant ha d’aprovar un examen, ¿què és millor, que estudiï o que resi? Si la pregària servís per aprovar, els professors haurien de vigilar encara més els alumnes; “tu, no copiïs… i tu, no resis!”

Els filòsofs de la modernitat confiaven que, a mesura que disminuís la fe religiosa, augmentaria la fe en la raó. Però no és així: a menys fe en el Déu de les religions, més credulitat i més superstició. Perquè, sense ànim d’ofendre ningú, no es pot titllar d’altra manera l’augment de pràctiques pseudocientífiques com el reiki o l’homeopatia, el pseudobudisme del ioga que es practica a Occident i la xerrameca quàntica que no té res a veure amb el que em van fer estudiar a la carrera de ciències químiques.

La fe, en certa manera, és com el vi. Si el que apreciem és la quantitat, acabarem ebris, fora de la realitat. Es tracta de millorar-ne la qualitat: una fe que ens ajudi a viure amb més goig, amb més confiança, amb més sentit i profunditat. No una fe que ens faci la vida més fàcil, sinó que ens ajudi a trobar sentit i motivació en qualsevol circumstància. No una fe que pretengui posar Déu al nostre servei a base de demanar-li coses, sinó que ens ajudi a descobrir per a què serveix la nostra vida i a qui hem de servir.

Jordi Vila Borràs

Els pobres tenen nom (Lc 16,19-31)

Si algun ensenyament de Jesús ens ha d’incomodar o fins i tot atemorir és aquesta paràbola del pobre Llàtzer i del ric sense nom. Perquè aquest simple fet, que el pobre tingui nom i el ric no en tingui, capgira la nostra manera de mirar la realitat. Entre nosaltres els rics tenen nom i els pobres tenen etiqueta. Si ets ric et dius Messi i si ets pobre et diuen sudaca, si ets ric et dius Peret i si ets pobre gitano. Tenim un munt d’etiquetes que serveixen per a despersonalitzar i que semblen autoritzar-nos a menysprear i a maltractar els éssers humans que les porten penjades! Moro: és un gentilici equivalent a magrebí, però l’hem convertit en un insult. MENA: ser un menor estranger no acompanyat és una de les pitjors desgràcies que pot viure una persona, però hi ha qui els considera com una espècie invasora que cal erradicar.

Quanta gent es passa la vida somiant poder conèixer un dia aquell personatge famós o fent la gara-gara als rics i poderosos per tal de treure’n profit econòmic i influències… i resulta que el nostre destí etern depèn del cas que fem i del tracte que donem al pobre concret, al pobre amb nom que tenim al portal de casa.

No sé allargar més aquesta homilia. El que diu Jesús és massa punyent perquè puguem disfressar-ho amb paraules boniques. Ens demana passar a l’acció, ara que encara hi som a temps, ara que encara som a la terra dels vius i no pas al país dels morts. Només se m’acut una resposta a la crida de Jesús: atrevir-nos, fer l’esforç de conèixer i de posar nom a una d’aquestes persones que coneixem per la seva etiqueta. No és difícil, no hem de donar la volta al món ni hem de canviar de casa. Potser només hem de trencar el gel amb algun veí del nostre carrer. Aprendre el seu nom, interessar-nos per ell. Pot canviar la nostra manera de veure el món, i això acabarà canviant el nostre destí etern.

Jordi Vila Borràs

Les ironies de Jesús (Lc 16,1-13)

Em sembla que no som prou conscients que Jesús feia servir la ironia amb certa freqüència, tal com recullen els evangelis en diverses escenes. Recordem diumenge passat, a la paràbola de l’ovella perduda, quan parlava dels noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. O quan els setanta-dos van tornar de la seva missió plens d’alegria i Jesús els diu: “Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp”.

Segurament cal emprar també avui la ironia per a interpretar correctament la paràbola de l’administrador infidel. Tan sensibles com som als afers de corrupció, ens pot semblar poc elegant que Jesús s’hagi empescat una paràbola d’aquesta mena, però cal reconèixer que fa pensar i que té la seva lògica.

L’administrador de la paràbola s’adona de cop i volta que ja no li servirà de res continuar gestionant els diners del seu amo tal com havia fet fins aleshores, i és prou àgil i hàbil per fer un canvi radical: els farà servir per tal de preparar la seva nova situació.

I Jesús ens diu que així mateix hem de fer tots nosaltres. Per molts títols de propietat que posseïm i molts diners que tinguem acumulats als bancs o sota una rajola, en el fons no som altra cosa que administradors temporals d’uns bens que pertanyen a la creació i que no ens podrem endur amb nosaltres quan ens arribi el moment de deixar aquest món. Per això el millor que podem fer és escapar hàbilment de la lògica acumulativa i fer servir els diners per guanyar-nos els amics que ens han de rebre a les portes del Regne del cel.

I aquests, com tantes vegades repeteix Jesús als evangelis, no seran altres que els qui tenen fam o set, els malalts i els presos, els darrers que seran primers, els descartats que són convidats al banquet de noces.

Els diners són com el vi o la cervesa: emprats adequadament no fan cap mal. Fins i tot podem dir que són grans invents avalats pel seu ús mil·lenari en gairebé totes les cultures humanes. El problema arriba quan l’ús es converteix en abús i el que ha de ser un instrument al nostre servei es transforma en un ídol que ens esclavitza.

Recordant aquell jove ric al qual Jesús va dir que havia de vendre tots els seus bens i donar-los als pobres, hi ha qui es pensa que tenir diners és pecat i que els veritables cristians hauríem d’anar pel món amb les butxaques buides i sense comptes al banc. I, com que això és impossible, acaben deduint que no es pot ser cristià de debò.

Més aviat hem de pensar que aquesta és una demanda particular que Jesús va fer a un home massa aferrat a les seves riqueses, però que el que Jesús ens demana a tots en general és el que diu al final de l’evangeli d’avui: ser fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, és a dir, els diners, per tal que un dia se’ns puguin confiar les riqueses veritables del Regne del cel. Per tant, administrar els diners no és pecat, però sí que els hem de gestionar segons uns criteris radicalment diferents dels que avui predominen en la societat capitalista. És clar que els cristians podem tenir diners al banc, però si de debò som cristians el banc s’hauria de sorprendre més d’una vegada de la nostra manera de gestionar-los.

Jordi Vila Borràs

Déu és magnànim (Lc 15,1-32)

Quan els infants van a missa, a vegades pregunten pel sentit de les paraules que no entenen. Sovint ens adrecem a Déu dient que és “totpoderós” o “omnipotent”, que són mots sinònims. En principi són de fàcil explicació: volen dir que Déu ho pot fer tot. Però aleshores la imaginació de l’infant es desboca i comença a fer preguntes més comprometedores: “¿Déu pot fer que ens surtin ales i ens posem a volar? ¿Déu pot fer que aquella senyora tan vella es torni jove? ¿Pot partir el món en quatre trossos i llançar-los ben lluny? ¿Es pot menjar un milió de caramels sense tenir mal de panxa?” S’imaginen un Déu capritxós que és capaç de fer allò que ells alguna vegada han desitjat.

Però no, el nostre Déu no és així. Les tres paràboles de la misericòrdia que avui hem escoltat a l’evangeli expliquen de manera admirable en què consisteix l’omnipotència de Déu: en una magnanimitat suprema. Estima sense límits, acull sense límits, perdona sense límits. S’ho juga tot per recuperar una ovella perduda, no para d’escombrar fins que ha trobat la moneda. No dona res ni ningú per perdut. Encara menys quan es tracta d’un fill, per molt grossa que l’hagi feta. Per això algun teòleg s’ha inventat una paraula i diu que Déu és totmisericordiós.

Magnanimitat vol dir grandesa d’ànima. No hi ha pecat, per atroç que sigui, que Déu no estigui disposat a perdonar. Sens dubte que Jesús hauria acollit el penediment de Judes amb un bes sincer d’amistat, i la traïció hauria estat esborrada com ho van ser les negacions de Pere amb la seva triple confessió. Ningú no guanya el Senyor en generositat, noblesa i benevolència. Això és el que podem experimentar cada cop que ens acostem a rebre el sagrament del perdó.

Sempre comencem l’eucaristia amb un acte penitencial. Ens donem un cop al pit mentre diem “Jo, pecador” i demanem al Senyor que tingui pietat de nosaltres. Però potser en el nostre interior estem pensant que no n’hi ha per tant, que no tenim consciència de pecat i que som millors que tanta altra gent que no va a missa i porta una vida pitjor que la nostra. En aquest cas el nostre pecat és el del germà gran de la paràbola del fill pròdig. No ha fet cap mal però no sap acollir, no sap perdonar, no sap estimar. No és magnànim com el pare sinó mesquí i pusil·lànime. Som mesquins cada vegada que considerem que hi ha algú que no és digne de ser estimat. Som mesquins quan cridem “a por ellos”, siguin qui siguin ells. Som mesquins quan diem “America first”, “los españoles primero” o qualsevol eslògan que afirmi que unes persones tenen més drets que altres. Som mesquins fins i tot quan cantem que els carrers seran sempre nostres, perquè han de ser de tots. El cor de Déu no exclou ningú, i si ens diem cristians no podem fer altra cosa que imitar el seu capteniment.

Potser més d’una vegada ens hem trobat a missa una persona de notòria mala fama, i potser hem pensat: què hi fa aquí aquest carallot? Ja ho sap, el mossèn? Pot ser que el mossèn ho sàpiga o no, però en tot cas ni ell ni nosaltres som ningú per excloure’l de l’assemblea. Més aviat ens hem d’alegrar de tenir entre nosaltres una ovella perduda o un fill pròdig que tal volta comença a enyorar la casa paterna.

Jordi Vila Borràs

Acudir a Maria (Mt 1,1-16.18-23)

Encara que avui és diumenge, a l’arxidiòcesi de Tarragona celebrem la solemnitat del Naixement de la Benaurada Verge Maria, que és la nostra patrona. Cal dir que és una festa sense gaire rellevància teològica. El 8 de desembre, dia de la seva concepció immaculada, sí que té un gran contingut, atès que ens permet parlar del designi salvador de Déu i del fet que Maria va ser la primera a experimentar l’acció redemptora de Jesús ja abans de néixer. Avui celebrem el naixement de Maria senzillament perquè han passat nou mesos des de la seva concepció, el temps que sol durar l’embaràs.

Les Escriptures no ens diuen res del naixement de Maria. Hi ha tradicions piadoses i populars que no són prou consistents per donar contingut a una homilia. Però crec que en la festa d’avui sí que hi ha una cosa molt significativa, i és el fet que ha donat empara litúrgica al fenomen de les marededéus trobades: tantes i tantes tradicions d’imatges de la Mare de Déu, trobades fa molts i molts segles per un pastor o una persona molt senzilla. Imatges que no han volgut ser mogudes del lloc fins que se’ls hi ha construït una ermita o un santuari.

Això és alta teologia del poble senzill. És la seva manera de dir que la mare vol ser a prop nostre, i per això es fa trobar dalt d’un arbre o sota una pedra, o directament s’apareix a qui menys s’ho espera. Ella s’empadrona al nostre poble, es fa veïna i fins i tot vol ser coneguda pel nom de casa seva, tal com abans era costum als pobles. I així tenim santa Maria de la Pineda, del Claustre, del Camí, de Montserrat, de Núria o de la Fuensanta. No em direu que no és tot un gest d’arrelament, d’encarnació, de proximitat, d’amor concret. Hi ha persones que es passen anys i anys vivint en un poble i no s’hi integren. Sempre van de forasters. No és el cas de Maria. Allà on va, s’empadrona, aprèn la llengua i s’integra.

I vol que li fem una casa, sigui una petita ermita o un gran santuari, ella es conforma amb qualsevol cosa. Però vol tenir una llar on poder-nos acollir. Tots sabem què vol dir anar a ca la mare. Sovint la vida és dura, hem pogut tenir un gran disgust o n’hem feta una de molt grossa. Però a ca la mare els fills sempre hi tenen la porta oberta, o almenys així hauria de ser. Si hi ha un retret és perquè ens farà bé, i mai no falta l’abraçada.

Fixem-nos també que molt sovint Maria vol ser venerada fora vila. A la perifèria. A un lloc on cal anar-hi expressament. Així la romeria o el pelegrinatge va excitant el desig de la trobada. Anar-hi amb il·lusió i tornar-ne amb satisfacció. Però segurament hi ha també una altra raó per la qual Maria vol viure lluny, als marges. Hi ha gent que és expulsada de la ciutat. Declarats persona non grata. Els jutges dicten ordres d’allunyament. Cal marxar, On acudir? A Maria. Ella és mare de tots, però sobretot dels que més ho necessiten. Mare dels que no tenen mare i dels que no tenen ningú.

Jordi Vila Borràs